OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Ralph Vaughan Williams

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor anglès.
Down Ampney, Gloucester, 1872 — Londres, 1958

Vida

Fill d’un reverend, quedà orfe de pare quan tenia tres anys i llavors es traslladà amb la seva família a Londres. Des de molt jove mostrà aptituds per a la música, que el seu entorn familiar contribuí a desenvolupar. Així, una tia seva li impartí les primeres classes de piano i també li proporcionà una sòlida base teòrica. Durant l’adolescència, a més de piano, estudià orgue i violí, però fou finalment la viola l’instrument al qual es dedicà amb més intensitat. El 1890 ingressà al Royal College of Music de Londres, on tingué professors de la categoria de Hubert Parry, Charles Villiers Stanford i Charles Wood, i dos anys després ho feu al Trinity College de Cambridge. El 1897 es casà amb Adeline Fisher i es traslladà a Berlín per perfeccionar-se a l’Akademie der Künste amb Max Bruch. L’any 1908 viatjà a París per estudiar amb M. Ravel. El 1910 escriví la coneguda Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis, i abans de la Primera Guerra Mundial havia compost obres com The Lark Ascending o les dues primeres simfonies -A Sea Symphony i A London Symphony -. Totes aquestes creacions revelaren ja la seva forta personalitat compositiva, una gran creativitat i el seu domini de les tècniques de composició. Bon coneixedor de les tendències principals de la música europea, rebutjà la influència germànica i optà per cercar en les arrels de la música tradicional i culta del seu propi país les fonts del seu llenguatge personal.

Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, s’allistà en les forces britàniques i anà a França i a Grècia. Acabat el conflicte, l’any 1919 entrà al Royal College of Music com a professor. El reconeixement de què ja gaudia a Anglaterra es veié reflectit en el doctorat honoris causa que li atorgà la Universitat d’Oxford. Combinava la seva activitat docent al Royal College amb la direcció del Bach Choir i de la Händel Society i també amb la composició. Durant la dècada dels anys vint, les seves obres començaren a tenir una difusió internacional. El 1922, el seu amic Adrian Boult li dirigí l’estrena de la tercera simfonia, la Pastoral Symphony. El 1932 fou invitat a impartir conferències sobre música anglesa a Pennsilvània.

El 1935 estrenà la Simfonia núm. 4, obra que confirmà la seva condició de capdavanter entre els compositors anglesos. Dos anys després rebé l’Orde del Mèrit de la Universitat d’Hamburg, distinció que acceptà al mateix temps que feia pública la seva condemna del règim de Hitler. Durant la Segona Guerra Mundial, es distingí en el suport als músics alemanys i austríacs emigrats a la Gran Bretanya. Al llarg d’aquest període treballà en la seva Simfonia núm. 5, dedicada a J. Sibelius i estrenada el 1942. Pocs anys més tard fou estrenada la Simfonia núm. 6 (1948), una obra en la qual el públic anglès trobà reflectits els sentiments generalitzats d’aquella postguerra, cosa que la convertí en una de les simfonies més populars i interpretades del seu autor. Poc temps després començà a treballar en la Sinfonia antartica -la setena-, acabada l’any 1952.

El 1951 morí la seva esposa després d’una llarga malaltia i dos anys després, quan en tenia vuitanta-un, Vaughan Williams es casà amb Ursula Wood, una antiga amiga. El 1954 fou convidat a anar als Estats Units, on feu una sèrie de conferències i dirigí la seva pròpia música. La seva capacitat de treball no minvà durant els darrers anys de la seva vida, ans al contrari. Així, entre el 1953 i el 1958 compongué dues simfonies més. (Si bé en aquell moment hi hagué sospites que l’orquestració d’aquestes obres era realment deguda a Roy Douglas, més tard quedà fora de dubte que la seva intervenció s’havia limitat a la realització de revisions i còpies en net.) Vaughan Williams fou enterrat a l’abadia de Westminster.

L’estudi profund de la tradició musical britànica -culta i popular-, un dels resultats del qual fou la seva edició de les Welcome Songs de H. Purcell i The English Hymnal i la publicació del llibre National Music (1934), proporcionà a Vaughan una base sobre la qual bastir una música "anglesa" -en ocasions pot ser considerada nacionalista-, lliure de la dependència històrica dels models alemanys i italians. Malgrat la seva estudiada actitud pública com a suposat compositor aficionat, el seu magnífic ofici es manifestà de manera ininterrompuda al llarg de tota la seva carrera. El seu llenguatge, sòlidament basat en la tonalitat tradicional, amplia les seves possibilitats cromàtiques i usa recursos modals provinents de la música antiga i popular. Això ha fet que hagi estat vist com un conservador, especialment en comparació amb els corrents avantguardistes contemporanis, però la realitat és que en la seva música hi conviuen d’una manera molt personal la mirada cap a la tradició i la tendència cap a la innovació.

L’expressiva i magnífica instrumentació de les nou simfonies -el bloc central de la seva producció orquestral- fa que Vaughan Williams pugui equiparar-se a autors com J. Sibelius o D. Šostakovic i ser considerat un dels grans simfonistes del segle XX. La seva obra per a orquestra es complementa amb els concerts, caracteritzats pel poc èmfasi posat en el virtuosisme, i també amb altres peces, entre les quals figuren algunes de les seves composicions més populars, com les fantasies sobre T. Tallis i sobre ’Greensleves', i l’encisadora romança amb violí solista The Lark Ascending. La comparació entre aquesta darrera peça i, per exemple, A Sea Symphony pot fer palesos els extrems del seu idioma orquestral, entre la delicadesa més subtil i poètica i la sòlida magnificència del seu estil monumental. Pel que fa a les obres escèniques, que no gaudeixen d’un lloc en el repertori habitual, destaquen Sir John in Love, a partir de Les alegres comares de Windsor, de W. Shakespeare, i el ballet mascarada Job. Escriví també per al cinema -música per a set pel·lícules- i fins i tot, en una ocasió, per a la televisió. Els seus magnífics quartets de corda i les nombroses cançons per a veu i piano són testimoni del seu domini en el camp de la música de cambra. El seu catàleg també inclou una important quantitat dcorals, religioses o profanes.

Obra

Òpera

The Shepherds of the Delectable Mountains (1921); Hugh the Drover, or Love in the Stocks (1910-14, rev. 1956); Sir John in Love (1924-28); The Poisoned Kiss (1927-29, rev. 1956-57); Riders to the Sea (1925-32); The Pilgrim’s Progress (1949, rev. 1951-52)

Altres obres escèniques

Old King Cole, ballet (1923); On Christmas Night, mascarada (1926); Job, ballet mascarada (1927-30); The Bridal Day, mascarada (1938-39, rev. 1952-53); 9 obres per a representacions teatrals

Orquestra

Prop de 50 obres orquestrals, entre les quals: Bucolic Suite (1900); The Solent (1903); The Lark Ascending, orq. de cambra (1914); 9 simfonies (entre les quals: A London Symphony, núm. 2, 1912-13, rev. 1920, 1933; Pastoral Symphony, núm. 3, acabada l’any 1921; núm. 5, re M., 1938-43, rev. 1951; Sinfonia antartica, núm. 7, S., cor fem., orq., 1949-52; núm. 9, mi m, 1956-57, rev. 1958); Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis (1910); Toccata marziale, banda militar/banda metall (1924); Concert per a piano i orquestra (1926-31); The Running Set (1933); Suite, vla., orq. de cambra (1934); Fantasia sobre ’Greensleves' (1934); Romance, harmònica, c., pno. (1951); Concert per a tuba baix i orquestra (1954); Prelude on 3 Welsh Hymn Tunes, banda de metall (1955); Flourish for Glorious John [Barbirolli] (1957)

Cor

Prop de 40 obres per a v. i orq. (entre les quals: Fantasia sobre nadales, Bar., cor, orq., 1912; Te Deum, cor, org./orq., 1928; Five Tudor Portraits, suite coral, A./MS., Bar., cor, orq., 1935; Dona nobis pacem, cantata, S., Bar., cor, orq., 1936; An Oxford Elegy, narrador, cor, orq. de cambra, 1947-49; Folksongs of the Four Seasons, cantata, cor fem., orq., 1949; The Sons of Light, cantata, cor, orq., 1950; The First Nowell, v. solistes, cor, orq. de cambra, 1958); 14 obres corals amb acompanyament de pno. o org. (entre les quals: The Pilgrim Pavement, himne, S., cor, org., 1934; A Taste and See, motet, cor, org., 1952); 18 obres per a cor sol (entre les quals: 3 Elizabethan Songs, 1891-1906; Ring out your bells, madrigal, 1902; O vos omnes, motet, A., cor, 1922; I’ll never love thee more, 1934; The Souls of the Righteous, motet, S., T., Bar., cor, 1947; Silence and Music, cor, 1953)

Altres obres vocals

Prop de 50 cançons per a v. solista i pno. (entre les quals: The House of Life, 1903; The Sky above the Roof, 1908; 4 Poems by Fredegond Shove, ~1922; 2 Poems by Seumas O’Sullivan, 1925; 3 Songs from Shakespeare, 1925; In the Spring, 1952); 5 reculls de nadales (8 Traditional English carols, arranj. per a cor/1 v., pno., 1919; 12 Traditional Carols from Herefordshire, arranj. per a cor/1 v., pno., 1920; 9 Carols, arranj. Bar., cor masc., probablement 1942; 2 Carols, arranj. cor, 1945); prop de 30 arranj. per a cor de cançons angleses; nombrosos arranj. per a v. solista i pno. de cançons populars angleses

Música instrumental

Quintet, pno., vl., vla., vlc., cb. (1903); Ballade and Scherzo, qt. de c. (1904); 2 qt. de c. (sol m, 1908-09, rev. 1921; la m, 1942-44); Suite de ballet, fl., pno., probablement 1912; Preludi i fuga, org. (1921); Sis estudis sobre cançons populars angleses, vlc., pno. (1926); Introducció i fuga, 2 pno. (1945-46); The Lake in the Mountains, pno. (1947); Dos preludis sobre cançons populars galeses, org. (1956)

Bibliografia

  1. Cox, D.: Ralph Vaughan Williams (1872-1958), dins Simpson, R., ed.: La Sinfonía, Taurus Ediciones, Madrid 1983
  2. Day, J.: Vaughan Williams, dins The Master Musician Series, J.N. Dent & Sons Ltd., Londres 1961
  3. Ottaway, H.: Vaughan Williams: Symphonies, dins BBC Music Guides Series, Parkwest Pubns., Londres 1996
Col·laboració: 
VEM

Llegir més...