i Franz Liszt | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Franz Liszt

Ferenc Liszt
Música

Sumari de l’article

Ferenc Liszt
música mús
Pianista i compositor hongarès.
Doborján, Hongria [actualment Raiding, Àustria], 1811 — Bayreuth, Baviera, 1886

Vida

Era fill d’Adam Liszt (1776-1827), un oficial al servei del príncep Miklós Esterházy, i de Maria Anna Lager (1788-1886). El seu pare fou, durant dos anys, novici dels franciscans, la qual cosa sembla que pogué influir en les inclinacions religioses del fill; també posseïa certes habilitats musicals: tocà el violoncel a l’orquestra dels Esterházy entre els anys 1805 i 1809, i feu tímides incursions en el camp de la composició. Franz realitzà amb ell els seus primers estudis de piano, fins que el 1819 es traslladà a Viena, on estudià amb K. Czerny. L’any següent oferí els primers concerts públics: primer a Baden i després a Oedenburg. Força decisiu fou un concert que celebrà al palau dels Esterházy, perquè el mateix príncep i un grup de nobles decidiren, davant el talent que se’ls acabava de presentar, finançar-li els estudis. El 1822, reprengué els estudis de piano a Viena amb Czerny, i inicià els de composició amb A. Salieri. Al final del 1822 oferí alguns concerts en aquesta capital, que li proporcionaren força popularitat. El 1823 deixà Viena acompanyat del seu pare i s’instal·là a París, on el mateix any edità la seva primera obra: la Variation sur une valse de Diabelli. Allà rebé classes particulars de F. Paër i A. Rejcha perquè, com a estranger, no podia ingressar al conservatori parisenc. Aviat viatjà a Anglaterra, Suïssa i diverses províncies franceses. Durant aquest període escriví les seves primeres obres importants, com ara l’òpera Don Sanche (1825) i l'Étude en douze exercices (1826). D’aquesta darrera obra juvenil en feu una segona versió l’any 1838: els 24 Grandes études (en realitat són dotze estudis), que demostren una inimaginable evolució tècnica respecte de la primera versió i que ja apleguen tots els elements de l’escriptura pianística moderna.

Arran de la mort d’Adam Liszt, el 1827, la mare de Franz es traslladà a París per a estar amb el seu fill. Durant els dos anys següents, Liszt patí una crisi depressiva que li afectà la seva doble faceta de compositor i pianista, i que es veié agreujada pels primers desenganys sentimentals. Inicià una etapa de misticisme i reflexió religiosa, i nasqué el seu interès per l’obra de Saint-Simon i de F.R. de Lamennais. El 1830 feu amistat amb H. Berlioz, i dos anys més tard descobrí i començà a difondre la producció pianística de F. Chopin. Però la influència musical més important d’aquesta època la rebé de N. Paganini, a qui sentí en un concert a París a l’abril del 1832: l’estil de Paganini esdevingué un model de virtuosisme per a Liszt, que, al seu torn, es convertí en un virtuós com mai no s’havia vist fins aleshores, capaç de vèncer dificultats tècniques inimaginables i de passar de la més absoluta tendresa a una força i passió úniques. Ambdós tenien un carisma i una força hipnòtica sense parió, tal com reflecteixen incomptables testimonis de l’època. Durant la dècada del 1830 realitzà la transcripció de la Simfonia fantàstica de Berlioz (1833) i compongué altres obres importants, com la Malédiction, per a piano i orquestra (1833), els Estudis transcendentals (1837), el Grand galop chromatique (1838) i els Études d’execution transcendante d’après Paganini (1838) per a piano sol, així com altres peces de diversos gèneres que s’han perdut. Entre el 1829 i el 1833 també començà a definir les primeres idees del Concert en mi bemoll M, per a piano i orquestra, que fou enllestit, en la seva primera versió, el 1849. Fou durant aquesta mateixa època que Liszt s’interessà per la literatura, aspecte que queda reflectit en els seus lieder, la majoria basats en textos alemanys i entre els quals destaquen els compostos sobre textos de Goethe i Heine, molt particularment el Mignons Lied (sobre textos de Goethe, 1842) i Loreley (sobre textos de Heine, 1841). Passà l’hivern de 1832-33 amb la seva estimada comtessa Adèle Laprimarède, però al gener del 1833 conegué la comtessa Marie d’Agoult, que dominà la vida del compositor durant una dècada. La parella s’establí bàsicament a Itàlia i Suïssa, i Liszt traduí al piano les impressions d’aquests anys en obres com Album d’un voyageur (1835-36) i el primer volum d'Années de pélerinage (1835-36); d’aquesta darrera, que mostra una major maduresa respecte de l’anterior, destaca la peça Après une lecture de Dante. D’alguns anys abans, concretament del 1834, data la primera versió de les Harmonies poétiques et religieuses, que ja deixaven entreveure una gran originalitat. El 1837 la parella s’instal·là a París, on mantingué una vida social molt activa. Aquest mateix any Liszt sostingué un duel pianístic amb Sigismond Thalberg que acabà sense un vencedor clar, però que li donà molta popularitat. Mentrestant, seguiren els seus viatges i començaren a aparèixer els problemes amb Marie d’Agoult, si bé el trencament definitiu de la relació no tingué lloc fins a l’abril del 1844. Liszt i Marie d’Agoult tingueren tres fills, entre els quals Cosima, que es casà en segones núpcies amb Richard Wagner.

Entre els anys 1839 i 1847, Liszt realitzà una important gira de concerts, que nasqué de la voluntat de recaptar diners per a finançar els actes commemoratius i l’aixecament d’un monument en memòria de Beethoven a Bonn, la ciutat natal del músic homenatjat, cosa que s’esdevingué el 1845. El 1840 anà a Pest -ciutat hongaresa que no havia visitat des del 1823-, on feu uns concerts que li desvetllaren un fort sentiment nacionalista, a partir del qual compongué les primeres versions d’algunes de les peces que després es conegueren com a Rapsòdies hongareses. En 1840-41 protagonitzà una àmplia gira de concerts per Anglaterra i Alemanya: el 1841 destaca la calidíssima rebuda que li reteren a Berlín, on celebrà vint-i-un concerts en deu setmanes. El mateix any 1841 tocà a Varsòvia i Sant Petersburg.

Entre l’octubre del 1844 i l’abril del 1845, Liszt feu una reeixida gira per Espanya i Portugal. La gira es tancà a Barcelona, on oferí sis concerts a l’abril del 1845: tres a la Societat Filharmònica i tres al Teatre Nou. L’èxit que tingué a la capital catalana fou importantíssim: mai fins aleshores un concertista no havia acaparat tanta atenció, ni tants elogis ni tants homenatges. La ciutat prengué plena consciència de rebre el millor pianista del món, i, a més, també fou admirat en el vessant humà per la seva afabilitat i senzillesa, i pels seus detalls envers els joves pianistes locals. A l’agost del 1845 exercí un paper decisiu en el conjunt d’actes en homenatge a Beethoven que es feren a Bonn, durant els quals s’interpretà una cantata seva escrita específicament per a aquella ocasió. A la primavera i l’estiu del 1846 encetà una nova gira per diverses ciutats centreeuropees (Viena, Praga, Pest), i just després, la gira més extensa que mai havia dut a terme: viatjà per Hongria, Transsilvània, Romania, Rússia i Istanbul. Durant un concert a Kíev el dia 2 de febrer de 1847, Liszt conegué una altra dona que fou decisiva en la seva vida: la princesa Carolina de Sayn-Wittgenstein (1819-1887), amb qui, però, mai no va poder casar-se, perquè la princesa no obtingué la nul·litat del seu matrimoni anterior, la qual cosa condemnà la parella a l’ostracisme. Durant aquest període Liszt feu gires esgotadores de concerts, i compongué moltíssims arranjaments d’obres d’altres compositors, especialment procedents d’òperes, ja que era el repertori bàsic amb què omplia els programes de les seves actuacions. Aquests arranjaments els anomenava fantasies, paràfrasis o réminiscences, segons el grau de literalitat respecte de les obres originals en què es basaven. Però, fos com fos, assolien un grau de perfecció mai no igualat, ni molt menys superat, per cap dels seus col·legues. Entre les fantasies compostes sobre temes operístics destaquen, entre moltes altres, les que escriví sobre Norma, de V. Bellini, Lucia di Lammermoor, de G. Donizetti, Robert le diable, de G. Meyerbeer, i el Don Giovanni de W.A. Mozart. Altres arranjaments magistrals d’altres tipus de repertori són els que feu de les simfonies de L. van Beethoven, de la Simfonia fantàstica de H. Berlioz i de nombrosos drames musicals de R. Wagner. No s’ha d’oblidar que Liszt compongué prop de 200 transcripcions o fantasies sobre temes no estrictament originals.

Pel febrer del 1848, i fins el 1861, Liszt s’instal·là a Weimar, on rebé el càrrec de Gran Director Ducal de Música, des del qual aconseguí convertir aquesta ciutat en un centre on es donava a conèixer molta música nova, com, per exemple, la de H. Berlioz, R. Wagner, R. Schumann o P. Cornelius. Impartí classes gratuïtes de piano a casa seva, a les quals assistiren pianistes que acabaren essent tan importants com I. Albéniz, K. Tausig o E. Von Sauer, entre d’altres, i en les quals acollí també destacats compositors (A. Borodin, C. Saint-Saëns, B. Smetana) i directors d’orquestra (F. Mottl, A. Nikisch, F. Weingartner). Tot plegat feu que la ciutat de Weimar esdevingués un punt neuràlgic del moviment d’avantguarda musical conegut com a Nova Escola Alemanya. La producció musical de Liszt en aquest període inclou les obres instrumentals de majors dimensions, entre les quals les simfonies Faust (1854-57) i Dante (1856) -considerades les seves obres culminants-, els seus dotze primers poemes simfònics -entre els quals Ce qu’on entend sur la montagne, 1848-49; Hamlet, 1858; Tasso, 1849-54, i Die Ideale, 1857- i la Sonata en si menor per a piano. Aquest interès per la música simfònica fou causat, sobretot, pel fet que tenia tota una orquestra a la seva disposició. En els poemes simfònics, volgué condensar en un sol moviment tot allò que en les simfonies tradicionals es repartia en tres o quatre; d’aquesta manera pretenia obtenir una major unitat, i ho aconseguí emprant la tècnica de la transformació temàtica, una tècnica que, si bé ja havia estat utilitzada per Berlioz o Schubert, Liszt desenvolupà considerablement. Durant aquest període disposà de bastant temps per a compondre, cosa que aprofità per a revisar moltes obres anteriors, essent aquestes revisions les que es coneixen actualment.

Entre el 1861 i el 1869, Liszt s’instal·là a Roma, on cresqueren les seves inclinacions religioses. Per l’abril del 1865 rebé els quatre ordes menors de l’Església Catòlica. A partir d’aleshores volgué vestir amb casulla i ser conegut com a abat Liszt. Com a conseqüència de tot això, s’interessà per les formes musicals religioses, com ho demostren els seus oratoris La llegenda de santa Elisabet (1857-62) i Christus (1862-67), i diverses misses (entre les quals la Missa choralis, 1865), salms i motets. També s’aprecia un fort sentiment religiós en determinades obres per a piano sol, com en les Consolations (1849-50) i en les Légendes (1863). A partir del 1869 passà part de l’any fora de la capital italiana: concretament a Weimar (sobretot durant els mesos d’estiu exercint tasques pedagògiques) i, a partir del 1872, a Budapest, on es dedicà a la docència i participà activament en la creació de l’Acadèmia de Música, que es fundà l’any 1875. A partir del 1870, compongué alguna obra de caràcter religiós (com ara el darrer oratori La llegenda de Sant Estanislau, que deixà inacabat) i el poema simfònic Vor der Wiege bis zum Grabe ('Del bressol a la tomba', 1881-82), però bàsicament escriví peces per a piano, l’instrument al qual confiava tots els seus sentiments: en són un exemple Nuages gris (1881), La lugubre gondola (1882), L’arbre de Noël (esbossat el 1866 i revisat el 1876) i el tercer volum d'Années de pélerinage (1867-77). Continuà viatjant arreu d’Europa, però ara més com a director de les seves pròpies obres que com a pianista virtuós. Visità Roma el 1884 i el 1885. Durant el 1886 assistí, arreu d’Europa, a interpretacions de la seva obra, tot i que estava emmalaltint i perdent la vista. El mateix any morí de pneumònia.

Obra

Òpera

Don Sanche (col·lab. Paër, 1824-25)

Poemes simfònics

Ce qu’on entend sur la montagne (1848-49, orquestració Raff, rev. 1850, 1854); Les Préludes (1848; rev. a 1854); Tasso: lamento e trionfo (1849, orquestració Conradi, rev. 1850-51, orquestració Raff, rev. 1854); Heroïde funèbre (1849-50, orquestració Raff ~1854); Prometheus (1850, orquestració Raff, rev. 1855); Mazeppa (1851, orquestració Raff a 1854); Festklänge ('Sons festius', 1853);Orpheus (1853-54); Hungaria (1854); Hunnenschlacht ('Batalla dels huns', 1856-57); Hamlet (1858); Die Ideale ('Els ideals', 1857); Von der Wiege bis zum Grabe ('Del bressol a la tomba', 1881-82)

Pianoi orquerstra

Malédiction (1833, rev. ~1840); Totentanz ('Dansa de la mort', 1849, rev. 1853, 1859); 2 concerts pno. i orq. (núm. 1 mi♭ M, 1849, col·lab. de Raff, rev. 1853, 1856; núm. 2 la M, 1839, diverses rev. 1849-61); Fantasies sobre motius de ’Les ruïnes d’Atenes’ de Beethoven (1852); Fantasia sobre melodies populars hongareses (1852?); Rapsòdia espanyola (versió pno., ~1863; orquestració Busoni)

Altres obres orquestrals

Huldigungsmarsch ('Marxa d’homenatge', 1853, rev. 1857); Simfonia Faust, T., cor masc., orq. (1854-57); Simfonia Dante (1856); 3 odes funèbres (1860-66); 2 Episodis del ’Faust’ de Lenau (a 1861); Rákóczy March ('Marxa Rákóczy', 1865); Rapsòdies hongareses (orquestració de les sis rapsòdies per a piano amb col·lab. de Doppler; s.d.); Vals Mephisto (1880-81)

Cambra

Romance oubliée, vl./vla./vlc., pno. (1880); La lugubre gondola, vl./vlc., pno. (1882); A la tomba de Richard Wagner, qt. de c., arpa (1883)

Piano

Années de pélerinage, 3 vols. (1833-77); Apparitions (1834); Harmonies poétiques et religieuses (1834-52); Album d’un voyager, 3 vols. (1835-36); 24 Grandes études (1838), 6 Études d’execution transcendante d’après Paganini (1838, rev. com a Grandes Études de Paganini, 1851); 2 Sonetti del Petrarca (1839-46); Mazeppa (1840); Venezia e Napoli (~1840, rev. 1859); Consolations (1849-50); 12 Études d’execution transcendante (1851); Scherzo und Marsch (1851); Sonata en si menor (1852-53); Berceuse (1854, rev. 1862); 2 estudis de concert (1862-63?); Légendes (1863); Rapsòdia espanyola (~1863); Rapsòdies hongareses (1864-56); L’arbre de Noël ('Arbre de Nadal', 1874-76); Nuages gris (1881); Valses oubliées (1881-85); La lugubre gondola (1882); Vals Mefisto núm. 3 (1883); Vals Mefisto núm. 4 (1885)

Transcripcions per a piano

Nombrosíssimes transcripcions per a piano d’obres de diversos compositors, entre els quals: J.S. Bach (Fantasia i fuga en sol menor, 1863), Beethoven (simfonies núm. 5, 6 i 7, 1837), Bellini (Réminiscences des Puritains, 1836; Fantaisie sur les motifs favoris de l’opéra ’La sonnambula', 1839; Réminiscences de ’Norma', 1841), Berlioz (Simfonia fantàstica, 1833, rev. 1864-65; Harold en Italie, ~1836, rev. 1862), Chopin (6 Chants polonais, 1847-60), Donizetti (Réminiscences de ’Lucia di Lammermoor', 1835-36), Meyerbeer (Réminiscences de ’Robert le diable'. Valse Infernale, 1841), Mozart (Réminiscences de ’Don Giovanni', 1841), Paganini (Gran Fantasia de bravoure sur ’La Clochette', 1831-32, rev. com a núm. 3 dels Études d’exécution transcendante d’après Paganini, 1838), Rossini (12 Soirées musicales, 1837; obertura de Guillaume Tell, 1838), Schubert (Winterreise, ’Viatge d’hivern', 1839), Verdi (Rigoletto: paraphrase de concert, 1859; Réminiscences de ’Simon Boccanegra', 1882), Wagner (paràfrasi de l’obertura del Tannhäuser, 1848), Weber (Fantasia sobre temes d''El caçador furtiu', 1840)

Orgue

Preludi i fuga sobre el nom de Bach (1855, rev. 1870); Rèquiem (1879); A la tomba de Richard Wagner (1883)

Música vocal religiosa

Missa, 4 v. masc., org. (1848, rev. 1859; 2a versió 1869); Salve regina, cor (1885); Missa solemnnis, S., A., T., B., cor, orq. (1855, rev. 1857-58); Rèquiem, 2 T., 2 B., v. masc., org., instr. metall opcionals (1855, rev. 1859); Die Legende von der heiligen Elisabeth, oratori, S., A., T., 3 Bar., B., cor, org., orq. ('La llegenda de santa Elisabet', 1857-62); Christus, oratori, S., A., T., Bar., B., cor, org., orq. (1862-67); Cantico dil Sol de S Francesco d’Assisi, Bar., cor masc., org., orq. (1862, rev. 1880-81); Missa choralis, cor, org. (1865); Missa de coronació hongaresa, S., A., T., B., orq. (1867); Psalm 116, v. masc., pno. (1869); Ave verum corpus, cor, org. opcional (1871)

Música vocal profana

An die Künstler, 2 T., 2 B., cor masculí, orq. ('A l’artista', 1853, orquestració Raff, rev. 1853, 1856); Hungaria 1848, cantata, S., T., B., v. masc., orq. (1848, orquestració Conradi); Segona Cantata Beethoven, S., A., T., B., doble cor, orq. (1869-70); nombroses cançons, entre les quals: Tre sonetti di Petrarca (1838-39), Loreley (1841; Heine), Mignons Lied (1842; Goethe), Es war ein König in Thule ('Hi havia un rei a Thule', 1842; Goethe), Du bist wie eine Blume ('Ets com una flor', ~1843; Heine), En ces lieux (1854; Monnier) i Verlassen ('Abandonar', 1880; Michell)

Obra

De la fondation Goethe à Weimar, Leipzig 1851; Lohengrin et Tannhäuser de R. Wagner, Leipzig 1851; F. Chopin, París 1852; Des bohémiens et de leur musique en Hongrie, París 1859; Über John Fields Nocturne, Leipzig 1859; R. Schumanns musikalische Haus- und Lebensregeln, Leipzig 1860; Gesammelte Schriften, ed. Lina Ramann, Leipzig 1880-83

Bibliografia

  1. Comellas, M.: Franz Liszt a Barcelona, dins Activitat concertística a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX (Aproximació històrica), tesi doctoral inèdita, UAB, 1997
  2. Comellas, M.: El romanticisme musical a Barcelona: els concerts, Libros de la Frontera, Barcelona 2000
  3. Diversos autors: Franz Liszt: the Man and his Music, ed. A. Walker, Barrie & Jenkins, Londres 1970
  4. Dömling, W.: Franz Liszt y su tiempo, Alianza Música, Madrid 1993
  5. Drillon, J.: Liszt transcripteur ou la charité bien ordonnée, Actes Sud, Arles 1986
  6. Lliurat, F.: Liszt en Barcelona. Sus conciertos y sus programas, "Ritmo", XVI, 1945
  7. Newman, E.: The man Liszt, Londres 1934
  8. Pajares, M.: Franz Liszt en Sevilla y en Cádiz (diciembre 1844-enero 1845), "Revista de musicología", X-3/1987
  9. Raabe, P.: Franz Liszt, Stuttgart 1968
  10. Ranch, E.: Centenario de la estancia de Liszt en Valencia, La Semana Gráfica, València 1945
  11. Rocamora, M.: Conciertos de Liszt en Barcelona, 1845, Tobella, Barcelona 1967
  12. Ruiz, A.: Franz Liszt, un héroe romántico, Real Musical, Madrid 1975
  13. Schaeffner, A.: Liszt transcripteur d’opéras italiens, "Revue de musicologie", IX/1928
  14. Searle, H.: Liszt, New Grove Dictionary of Music and Musicians, vol. 11, Londres 1980
  15. Sitwell, A.: Liszt, Dover, Londres 1955
  16. Stevenson, R.: Liszt in the Iberian Peninsula, 1844-1845, "Inter-American Music Review", VII/1986
  17. Stevenson, R.: Liszt at Madrid and Lisbon: 1844-1845, "The Musical Quarterly", 65/1979
  18. Walker, A.: Franz Liszt. The Virtuoso Years, 1811-1847, Alfred A. Knopf, Nova York 1983
  19. Watson, D.: Liszt, Londres 1989

Complement bibliogràfic

  1. Marsillach i Lleonart, Joaquim: La historia del Lohengrin por... ilustrada con un somero exámen de la Reforma de Wagner por F.Liszt, Est. Tip. de los Sucesores N.Ramírez y Cª, Barcelona 1882
  2. Liszt, Franz \ Mota i Aràs, Jordi: Lohengrin: comentari crític. Epíleg: importància del Lohengrin, L’Holandès Errant, Barcelona 1987
Col·laboració: 
MCB

Llegir més...