Vida
Nascut en el si d’una família acomodada i fill de músic, estudià a Ferrara -un dels grans centres musicals de final del segle XVI- amb Luzzasco Luzzaschi, organista de la cort d’Alfons d’Este, fins que arribà a l’edat de vint anys. En moltes de les seves obres manifestà l’agraïment als ensenyaments del seu mestre. En la seva producció també és perceptible la influència de C. Gesualdo, que visità la cort de Ferrara cap al 1594. A catorze anys ja era organista de l’Accademia della Morte d’aquesta ciutat italiana. Gaudí de la protecció de Guido Bentivoglio, membre d’una poderosa família ferraresa. Visità diverses ciutats italianes com a organista, mentre també era apreciada la seva veu. Acompanyà el seu protector a Roma quan el ducat de Ferrara es dissolgué i passà a les mans del papat, el 1597. A vint-i-un anys, el 1604, ingressà com a cantant i organista a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma. Més tard, el 1607, ocupà el càrrec d’organista de l’església romana de Santa Maria de Trastevere. La major part de la seva trajectòria professional, a excepció d’algunes curtes estades en altres ciutats, es desenvolupà a la ciutat eterna. El 1607 s’establí durant un curt període a Brussel·les, al servei encara del seu protector G. Bentivoglio, el qual en aquells moments era nunci papal. Durant aquest sojorn a Flandes feu imprimir el seu primer llibre de madrigals a cinc veus. De retorn a Roma l’any 1608, com a membre del seguici d’Enzo Bentivoglio, germà del seu primer protector, ocupà la plaça d’organista titular de la Capella Giulia de Sant Pere del Vaticà en substitució d’Ercole Pasquini, càrrec en el qual es mantingué fins al final de la seva vida. Durant la seva època romana compatibilitzà les seves responsabilitats a Sant Pere del Vaticà amb la pràctica musical en altres institucions religioses, com també en àmbits domèstics de diverses dignitats eclesiàstiques de la ciutat. Cap al 1622 es posà al servei de l’influent cardenal i protector de les arts Pietro Aldobrandini. El 1615 estigué alguns mesos actiu a Màntua, però els projectes per a entrar al servei de la família Gonzaga no arribaren a quallar. Entre el 1628 i el 1634 anà a Florència com a organista de la cort dels Mèdici. Gaudí d’una enorme fama i popularitat com a organista i compositor, tant a Itàlia com en altres països europeus. La seva producció, a més, fou objecte d’admiració durant molts anys després de la seva mort. Les seves obres foren molt valorades i es reimprimiren diversos cops. Molts autors coetanis i posteriors, entre els quals cal destacar V. Giustiniani, M. Mersenne, A. Maugars o F. Gasparini, lloaren la seva gran capacitat amb els instruments de tecla i la seva qualitat com a intèrpret i compositor. Entre els seus deixebles destaquen B. Grassi i J.J. Froberger, llavors organista a la cort de Viena i que en 1637-41 s’estigué a Roma especialment per a estudiar sota el magisteri de G. Frescobaldi. Del gran reconeixement de què era objecte, en són prova els elevats cercles socials entre els quals es mogué tota la vida, i molt especialment els de la societat romana. Les dedicatòries de les seves obres demostren fins a quin punt gaudia de l’aprovació dels principals mecenes de la Roma d’aquell temps.
La figura de G. Frescobaldi ocupa un lloc central en la història de la música, especialment com a compositor d’obres per a tecla. Fou, sense dubte, el compositor de música per a tecla més influent de la primera meitat del segle XVII, juntament amb l’holandès Jan Pieterszoon Sweelinck i l’anglès John Bull. La repercussió de les seves composicions fou decisiva en la definició de la música instrumental del primer Barroc, i arribà fins i tot a influir en el jove Bach. Tot i que cultivà tant la música vocal com la instrumental, és en aquesta última parcel·la on la seva qualitat es fa més evident. El seu estil es caracteritza per la presència abundant i efectiva d’elements expressius com la dissonància (durezze) i el cromatisme, i també per un cultiu molt intens de la tècnica de la variació. Tot i tenir una gran anomenada com a improvisador, les seves indicacions sobre la forma d’interpretar la partitura són d’una gran precisió, fet molt poc habitual en aquella època. En la seva gran producció es pot observar l’evolució de les formes instrumentals, des de la severitat contrapuntística del Renaixement madur fins a la llibertat i el decorativisme del ple Barroc. La seva primera obra per a tecla publicada, un llibre amb dotze fantasies, és del 1608. Des de llavors i fins a la seva mort portà a la impremta una gran quantitat de composicions. Cultivà la major part de formes i gèneres instrumentals del seu temps, durant un període -la transició del Renaixement al Barroc- de consolidació d’un llenguatge musical específicament instrumental. Així, en el seu catàleg abunden les formes dominants en el panorama de la música instrumental d’aquells anys, com les toccate, canzoni, ricercari, fantasies i variacions. El més interessant de la seva producció és el resultat del treball realitzat en 1616-28. Fou en aquest temps que publicà dos llibres de toccate, així com molts dels millors exemples de ricercari, canzoni i capricci. Bona part de les seves creacions dels anys 1624 al 1628 es compten entre les més elaborades i agosarades des del punt de vista harmònic. Algunes de les peces contingudes en Il primo libro di capricci fatti sopra diverse soggeti et arie in partitura (Roma, 1624) són autèntics reptes compositius on s’especula sobre els cromatismes i les dissonàncies. És també força important una col·lecció de música litúrgica per a orgue publicada sota el títol Fiori musicali di diverse compositioni, toccate, kyrie, canzoni, capricci, e recercari in partitura a quattro... Opera duodecima (Venècia, 1635), probablement el llibre més conegut i important de l’autor. Altres títols són: Toccate e partite d’intavolatura di cimbalo... libro primo (Roma, 1615), Recercari, et canzoni franzese fatte sopra diversi oblighi... libro primo (Roma, 1615), Il secondo libro di toccate. Canzone versi d’hinni magnificat gagliarde. Correnti et altre partite d’intavolatura di cimbalo et organo (Roma, 1627), Il primo libro delle canzoni... accomodate per sonare con ogni sorte de stromenti (Roma, 1628), In partitura, il primo libro delle canzoni... per sonare con ogni sorte di stromenti. Con dui toccate in fine... (Roma, 1628), Canzone da sonare... libro primo (Venècia, 1634), Toccate d’intavolatura di cimbalo et organo partite di diverse arie e corrente, balletti, ciaccone, passachagli... libro primo (Roma, 1637) i l’obra pòstuma Canzoni alla francese ...raccolte d’Allessandro Vicenti... libro quarto (Venècia, 1645). Durant la seva estada florentina produí dos llibres d'arie musicali per cantarsi integrats per cançons estròfiques, madrigals i altres peces en stile recitativo, encara que no tenen el relleu de la seva escriptura instrumental. També escriví música vocal litúrgica, especialment motets i misses. Molta de la seva música vocal aparegué publicada en antologies diverses.
Obra
Teclat
Il Primo Libro delle Fantasie a Quattro (publ. 1608); Toccate e partite d’intavolatura di cimbalo... libro primo (publ. 1615; 2a ed. ampliada, 1616; 3a ed., ~1617-26; 4a ed. Il primo libro d’intavolatura di toccate di cimbalo et organo, 1628); Recercari, et canzoni franzese fatte sopra diversi oblighi... libro primo (publ. 1615); Il primo libro di capricci, canzoni franzese, e recercari, fatti sopra diversi soggetti, et arie (publ. 1626); Il secondo libro di toccate. Canzone, Versi d’Hinni, Magnificat, Gagliarde. Correnti et altre Partite d’Intavolatura di Cimbalo et Organo (publ. 1627); Fiori musicali di diverse compositioni, toccate, kyrie, canzoni, capricci, e recercari in partitura a quattro... Opera duodecima (publ. 1635); Canzoni alla francese... raccolte d’Allessandro Vincenti... Libro Quarto (publ. 1645)
Conjunt instrumental
Tre canzoni per quattro viole e quattro chitarroni o leuti, a 4, 5, 8 v. (a Canzoni per sonare con ogni sorte d’istromenti, publ. 1608); Il primo libro delle canzoni ad una, due, tre e quattro voci. Accomodate per sonare con ogni sorte di istromenti. Con dui toccate in fine..., 27 obres (publ. 1628); Il primo libro delle canzoni... con in fine, una per sonare con spinettina sola, overo liuto, l’altra spinettina e vl., overo liuto e vl., 37 obres (publ. 1628; 2a ed. ampliada 1634)
Música vocal
Il primo libro de madrigali a cinque voci (publ. 1608), Peccavi super numerum, 3 v., b.c. (publ. a Selectae cantiones excellentissimorum auctorum... Liber Primus. Opus Tertium, 1616); Angelus ad pastores ait, 3 v., b.c. (publ. a Scelta di Motetti, 1618); Ego sum panis vivus, 3 v., b.c. (publ. a Lilia campi, 1618); Jesu rex admirabilis, 3 v. (publ. a Sacri Affetti con testi da diversi eccelentissimi autori, 1625); Liber secundus diversarum Modulationum, 1-4 v. (publ. 1627); Secondo libro d’arie musicali per cantarsi nel gravicembalo e tiorba, 1-3 v. (publ. 1630); Jod, Manum, suam misit hostis, 1-3 v., b.c. (s.d.); In te Domine, speravi, 2 cors a 8 v. (conservat a Bolonya en forma de ms.); fragments de 2 misses a 8 v.
Bibliografia
- Hammond, F.: Girolamo Frescobaldi, Harvard University Press, Cambridge (Massachusetts) 1983
- Hammond, F.: Girolamo Frescobaldi: A Guide to Research Garland, Nova York 1988
- Machabey, A.: Girolamo Frescobaldi: la vie, l’oeuvre, La Colombe, París 1952
- Pidoux, P., ed.: Girolamo Frescobaldi: Orgel und Klavierwerke, Bärenreiter, Kassel 1949-54
- Girolamo Frescobaldi: Opere complete, Edizioni Suvini Zerboni, Milà 1988
- Silbiger, A., ed.: Frescobaldi Studies, Duke University Press, Durham 1987