OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Giovanni Gabrieli

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor i organista italià.
Venècia, Veneto, ~1553/56 — Verona, Vèneto, 1612

Vida

Nebot d’Andrea Gabrieli, es formà al costat del seu oncle, organista de Sant Marc de Venècia. Cap al 1575 s’establí com a músic de la cort del duc Albert V a Munic, on es mantingué actiu fins el 1579 i conegué Roland de Lassus. Des del 1584 i fins a la data de la seva mort, ocupà un lloc com a organista de la seu veneciana, primer com a substitut de Claudio Merulo i després com a segon organista titular. Des del 1585 combinà aquest treball amb l’activitat com a organista de la confraternitat de la Scuola Grande di San Rocco de Venècia. A partir del 1586, data de la mort d’A. Gabrieli, Giovanni també s’ocupà de la composició d’obres per a la catedral veneciana i assumí les màximes responsabilitats musicals de la ciutat. Aquells anys els dedicà, així mateix, a editar les obres del seu oncle.

Giovanni Gabrieli fou un dels compositors culminants de la rica Escola Veneciana del final del Renaixement. Des de la publicació del seu primer llibre, Sacrae symphoniae, el 1597, la seva música gaudí d’una certa popularitat. Tingué molts deixebles, especialment del sud d’Alemanya, entre els quals segurament el més destacat fou Heinrich Schütz, que estigué al seu costat des del 1609. Contràriament, la seva influència a Itàlia fou molt menor. Fou justament a través de la seva fama entre els joves compositors alemanys que l’obra de Gabrieli es projectà vers l’incipient Barroc musical. Les seves innovacions i la seva especial habilitat per a esprémer els recursos imaginats per altres compositors feren de Gabrieli un compositor decisiu en la configuració del nou estil musical. Aquest mestre fou el primer que tragué un gran partit de les parts concertades a solo o els duets dins la textura vocal polifònica, que utilitzà una textura reduïda i amb pocs instruments pròpia de la sonata de cambra barroca, i que desenvolupà un agosarat tractament de la tonalitat i de la dissonància amb uns efectes tímbrics desconeguts fins aleshores. Fou també un compositor que destacà per la intuïtiva planificació de la forma i per la capacitat de fer convergir els diversos paràmetres en favor de la solidesa de l’estructura musical.

Contràriament al que succeí amb un gran nombre dels seus coetanis, que abordaren una gran quantitat de gèneres i estils diferents, la major part de la producció de G. Gabrieli és constituïda exclusivament per obres sacres i instrumentals. També escriví alguns madrigals i canzonette, però no són una part fonamental dins la seva obra.

Els elements més característics de la música de Gabrieli són la policoralitat i l’estil concertat. Si exceptuem algunes obres primerenques, gairebé tota la seva música sacra és escrita per a dos o més cors, la qual cosa indica que segueix la tradició veneciana dels cori spezzati implantada per Adriaan Willaert i continuada per Andrea Gabrieli. Fou un dels primers compositors que conceberen algunes d’aquestes parts, especialment les de tessitura més greu, per a instruments. Encara que les fonts no són del tot explícites en aquest sentit i deixen molts aspectes a criteri de l’intèrpret, en les obres més tardanes les parts instrumentals ja estan més clarament delimitades. D’una manera o d’una altra se li pot atribuir sense recança el mèrit de ser el primer compositor que escriví obres vocals amb parts destinades als instruments en diverses combinacions.

En les seves obres policorals, gairebé totes concebudes per a la important plantilla vocal i instrumental de Sant Marc de Venècia, demostra una gran predilecció pel tractament de la sonoritat i les textures homofòniques, en detriment de la polifonia imitativa. Si bé en les primeres composicions s’observa una clara influència d’Andrea Gabrieli, les obres de maduresa mostren una major varietat de recursos estilístics i s’aprecia una tendència a insistir en un tractament diferenciat per a cadascuna de les parts, unes més homofòniques i d’altres més contrapuntístiques. Fins i tot hi incorpora passatges per a solista acompanyats d’orgue o conjunt instrumental, en certa manera a l’estil de les formes més modernes de l’acompanyament amb baix continu, amb la qual cosa contribueix a reforçar el paper de les veus extremes.

Un altre tret diferencial del G. Gabrieli madur és la generalització del principi del contrast. Mentre que en les obres de la primera etapa dominava el contrast entre tessitures dels diferents cors, a partir del 1605 s’observa que el contrast s’aplica també al tractament diferenciat que reben veus i instruments.

També escriví música instrumental. De la seva producció en aquesta parcel·la destaquen els ricercari per a tecla i, sobretot, les composicions destinades a agrupacions instrumentals en forma de canzoni o sonates a diverses veus. Aquestes peces, que es beneficiaren de les grans possibilitats de la plantilla instrumental d’un centre com Sant Marc de Venècia, segueixen bàsicament les pautes de l’estil policoral de la música vocal i tenen, en ocasions, una escriptura molt ornamentada i virtuosística. Cal dir, però, que les sonates utilitzen generalment un estil molt més conservador, amb valors llargs, mentre que les canzoni són molt més atrevides formalment i, en certa manera, prefiguren algunes de les solucions que el Barroc aportà a la música instrumental. Tot i que en l’actualitat no sembla del tot cert, una de les seves obres, la Sonata pian e forte -recollida al primer volum de Sacrae symphoniae -, ha estat durant molt de temps considerada la primera composició on es faciliten les indicacions dinàmiques. Una altra, la Sonata per tre violini, constitueix un dels primers exemples de la utilització del baix continu en la música instrumental i de l’ornamentació virtuosística de la veu superior, la qual cosa la converteix en un antecedent de la textura cambrística i del trio sonata barroc.

Giovanni Gabrieli no arribà a publicar gaires obres en vida i tan sols destaca la col·lecció Sacrae symphoniae (Venècia, 1597). Les edicions pòstumes, en canvi, foren molt més importants i influents en el camp musical d’aquella època, especialment els volums Symphoniae sacrae... liber secundus (Venècia, 1615) i Canzoni et sonate... per sonar con ogni sorte de istrumenti (Venècia, 1615). Moltes de les seves composicions han estat recollides en antologies o agrupades amb obres d’algun altre autor. S’encarregà de la publicació d’alguns llibres del seu oncle Andrea Gabrieli i normalment en aquests llibres apareixen obres seves, com per exemple al volum Concerti di Andrea et di Giovanni Gabrieli continenti musica da chiesa, madrigali, & altro... libro primo et secondo, a sis, vuit, deu, dotze i setze veus (Venècia, 1587), que és una col·lecció de peces religioses i profanes exemple de la música cerimonial veneciana del final del segle XVI. Aquest llibre i el primer volum de les Symphoniae sacrae poden considerar-se la culminació de l’escola polifònica veneciana del Renaixement, mentre que les obres del segon llibre de les Symphoniae sacrae, del 1615, ja són una clara mostra de l’estil concertant propi del primer Barroc.

Obra

Música vocal religiosa

Concerti... continenti musica di chiesa, madrigali&altro... libro primo et secondo, 6, 8, 10, 12 i 16 v., instr. (publ. 1587); Sacrae symphoniae, 6-8, 10, 12 i 14-16 v., instr. (publ. 1597); Symphoniae sacrae... liber secundus, 7, 8, 10-17 i 19 v., instr. (publ. 1615)

Música vocal profana

Concerti... continenti musica di chiesa, madrigali&altro... libro primo et secondo, 6, 8, 10, 12 i 16 v., instr. (publ. 1587)

Música instrumental

Sacrae symphoniae, 6-8, 10, 12 i 14-16 v., instr. (publ. 1597); Intonationi d’organo... libro primo (publ. 1593); Canzoni et sonate, 3, 5-8, 10, 12, 14, 15 i 22 v., instr., b.c. (publ. 1615); 6 canzoni (publ. 1608); Fantasia in modo di canzon francese (publ. 1599); Ricercar ottavo tono (publ. 1595); Ricercar decimo tono (publ. 1595); Toccata del secondo tono (publ. 1593); 6 canzoni (5 conservades en fonts manuscrites i 1 publ. 1613); 4 fugues, 12 ricercari, 12 toccate i 12 mottetti di diversi autori

Bibliografia

  1. Arnold, D., ed.: Giovanni Gabrieli Opera Omnia, "Corpus Mensurabilis Musicae", núm. 12, American Institute of Musicology, 1956-69 (nova edició a càrrec de R. Charteris, 1996)
  2. Arnold, D.: Giovanni Gabrieli, Oxford University Press, Londres 1974
  3. Arnold, D.: Giovanni Gabrieli and the Music of the Venetian High Renaissance, Oxford University Press, Londres 1979
  4. Charteris, R.: Giovanni Gabrieli (~1555-1612): A Thematic Catalogue of His Music, Pendragon Press, Stuyvesant 1996
  5. Kenton, E.: The Life and Works of Giovanni Gabrieli, "Musicological Studies and Documents", núm. 16, American Institute of Musicology, 1967
  6. Manzini, P.: Giovanni Gabrieli: Il suo linguaggio musicale, Gènova 1984
Col·laboració: 
MBT

Llegir més...