Vida
Fill d’una família benestant veneciana, pogué desenvolupar la seva carrera musical sense haver de dependre d’un sou al servei de l’Església o d’una cort, que eren els modes de subsistència més habituals entre els músics del segle XVIII. Per aquesta raó, sovint va autodefinir-se com a musico di violino dilettante veneto. No se sap amb qui estudià, tot i que sovint s’ha suggerit el nom de G. Legrenzi, mestre de capella de la basílica de Sant Marc, sense cap prova que ho documenti. Després d’algun intent en el camp de la música religiosa, Albinoni es dedicà exclusivament a la música instrumental i a la lírica. A vint-i-tres anys publicà el primer recull d’obres instrumentals, àmbit en què el seu nom ha tingut més transcendència: un opus 1 de dotze sonates en trio, el gènere o forma musical amb què iniciaren la publicació de les seves obres la majoria de compositors de l’època. El mateix any 1694 estrenà també la seva primera òpera: Zenobia, regina de’ Palmireni. L’any 1705 es casà amb la cantant Margherita Rimondi, la Salarina, amb la qual tingué sis fills. En morir el seu pare, l’any 1709, renuncià a la seva participació en el negoci familiar de comerç de paper en benefici dels seus dos germans més petits, per tal de dedicar-se plenament a la música. Albinoni no viatjà tant com la majoria de compositors violinistes del Barroc. Tot just feu algunes estades a Munic i en alguna ciutat italiana per supervisar les estrenes de les seves òperes. Tanmateix, sembla que un impostor que es feia passar per ell realitzà alguna gira de concerts per Alemanya cap al 1720. A partir de l’any 1741 deixà de compondre, i morí a la seva ciutat nadiua al cap de deu anys, dels quals els dos darrers romangué enllitat.
L’aïllament i l’abstracció d’Albinoni contribuïren sens dubte a crear un estil molt personal. Partint de la severitat i l’equilibri establerts per A. Corelli, desenvolupà un idioma instrumental propi i posat al dia, especialment pel que fa als gèneres concertants. En aquest camp, les seves obres fixaren com a norma l’estructura en tres moviments (ràpid-lent-ràpid) i l’organització basada en els ritornelli o refranys recurrents, amb reexposicions temàtiques en tonalitats contrastants. Tot i això, el seu estil es diferencia substancialment de Vivaldi i altres contemporanis seus per la contenció mesurada i el gust per les tessitures contrapuntístiques. De fet, els darrers moviments dels seus concerts s’estructuren generalment de forma fugada, una característica que adoptà Johann Sebastian Bach, el qual també emprà temes d’Albinoni per a compondre algunes obres seves. No és menys cert que mai no arribà a identificar-se amb els nous corrents de l’estil galant, i que concerts del seu període creatiu mitjà com els de l’opus 5 (1707), amb els tempteigs i solucions enginyoses a les experimentacions de forma, sonen més convincents que els de la darrera època, els quals adopten de manera rígida un motlle ja establert. Tanmateix, els seus concerts més populars i divulgats continuen essent els de l’opus 9 (1722). Albinoni fou probablement el primer compositor que publicà concerts per a instruments de vent, posant-los així al mateix nivell que els instruments de corda. Els seus concerts per a oboè, com el famós concert en re m, opus 9 núm. 8, s’apropen a les fórmules vocals emprades en les àries d’òpera, mentre que els concerts per a dos oboès recorden més l’antic estil usat pels compositors de l’Escola de Bolonya en les obres per a trompetes. Com a compositor, fou un dels italians amb més prestigi de la seva generació, tot i que caigué en l’oblit a la segona meitat del segle XVIII. A la nostra època, ha estat un dels més beneficiats per l’interès per la música barroca que es desvetllà entre el gran públic després de la Segona Guerra Mundial. Cal dir que la seva recuperació s’esdevingué arran d’una peça composta pel musicòleg Remo Giazotto a partir d’un fragment de sis compassos d’una sonata conservada incompleta: de fet, el prou conegut Adagio en Sol menor té ben poca cosa d’Albinoni. Per altra banda, i com passa malauradament amb tants altres autors coetanis seus, la recuperació de la seva música ha quedat limitada a les peces instrumentals, mentre que les seves més de vuitanta obres líriques resten encara per redescobrir. Com era normal a l’època, la major part d’aquesta producció es compon d'opere serie, que segueixen els models d’A. Zeno i Pietro Metastasio, i de serenates de cambra, escrites generalment per a complimentar personatges importants en aniversaris o festes assenyalades. Tot i això, una de les seves obres més populars, i que fou representada arreu d’Europa, és l'intermezzo còmic Vespetta e Pimpinone (1708). A banda de la música escènica, cal esmentar-ne també les cantates per a una veu i baix continu, que segueixen els estereotips establerts per les d’Alessandro Scarlatti, i una missa a tres veus, obra de la seva joventut.
Obra
Orquestra
12 Sinfonie e concerti a cinque, op. 2 (publ. 1700); 12 Concerti a cinque, op. 5 (publ. 1707); 12 Concerti a cinque, op. 7 (publ. 1715); 12 Concerti a cinque, op. 9 (publ. 1722); 12 Concerti a cinque, op. 10 (publ. 1735-36)
Cambra
12 Suonate a tre, 2 vl., vlc., b.c., op. 1 (publ. 1694); 12 Balletti a tre, 2 vl., vlc., b.c., op. 3 (publ. 1703); 6 Sonate da chiesa, vl. vlc./b.c. (publ. 1709); 12 Trattenimenti armonici per camera, vl., vlc., b.c. (publ. ~1712); 6 Balletti e 6 Sonate a tre, 2 vl., vlc., b.c., op. 8 (publ. 1722)
Música vocal
1 missa a 3 v., 12 cantates a 1 v. i b.c., l'intermezzo Vespetta e Pimpinone (1708) i més de 50 òperes (la majoria amb música perduda; entre les conservades: Zenobia, regina de’ Palmireni, 1694; L’ingratitudine castigata, 1698; Griselda, 1703; Il tradimento tradito, 1709; Eumene, 1717; I veri amici, 1722; Scipione nelle Spagne, 1724; I rivali generosi, 1725; L’incostanza schernita, 1727; Le due rivali in amore, 1728; Candalide, 1734; Artamene, 1741)