OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Antonio Caldara

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Venècia, Veneto, ~1670 — Viena, 1736

Vida

Fill d’un violinista venecià anomenat Giuseppe Caldara, fou un dels compositors d’òpera més importants de la seva generació. Inicià els seus estudis musicals com a cantor de Sant Marc de Venècia, sota el mestratge de Giovanni Legrenzi. El 1699, un cop acabat el seu aprenentatge i després d’haver treballat a la mateixa basílica, fou nomenat compositor oficial de la cort de Màntua, amb l’obligació de compondre tant música religiosa com operística. Estigué al servei d’aquesta cort fins el 1707, any en què les grans despeses del duc Ferran Carles I Gonzaga en espectacles operístics i en altres luxes hi causaren un daltabaix econòmic. L’any 1708 anà a Roma, on es relacionà amb el cardenal Pietro Ottoboni i probablement tingué contacte amb G.F. Händel, A. Corelli i Alessandro i Domenico Scarlatti. S’ha dit, si bé no s’ha pogut comprovar, que després estigué a Barcelona durant la guerra de Successió. Se sap del cert, però, que a la capital catalana, esdevinguda cort reial de l’arxiduc Carles d’Àustria, s’estrenaren algunes òperes de la seva primera època, com ara Scipione nelle Spagne (1709).

El mateix 1709 era novament a Roma, aquest cop com a mestre de capella del príncep Francesco Maria Ruspoli, activitat que no el privà de compondre per encàrrec d’alguns cardenals o el mateix papa. El 1711 es casà amb la cantant Caterina Petrolli, també al servei dels Ruspoli. El 1712 anà a Viena i intentà, sense èxit, ser nomenat mestre de capella del nou emperador Carles VI, l’arxiduc d’Àustria esmentat. De nou a Roma, continuà al servei de la família Ruspoli fins el 1716, any en què finalment obtingué el lloc de vicemestre de la capella imperial de Viena.

El seu càrrec a la capital austríaca li proporcionà contactes amb Apostolo Zeno i Pietro Metastasio, els principals llibretistes d’òpera de la seva època, i esdevingué un dels compositors més influents en el camp de l’òpera i de l’oratori en l’àmbit europeu. Al mateix temps, fou un dels membres més ben pagats del servei imperial, més que el mestre de capella J.J. Fux, i Carles VI el tingué sempre com a compositor predilecte. A Viena, ciutat on s’estigué fins a la seva mort, s’encarregà generalment de les òperes i altres peces liricoteatrals menors que amenitzaven les diades assenyalades de la cort, com ara els aniversaris i les onomàstiques de la família imperial, i també dels oratoris que acompanyaven les festivitats religioses.

Cal dir que és amb el Caldara de l’etapa vienesa que s’inicià l’època de consolidació, però també d’encarcarament, de l'opera seria italiana, seguint sempre uns motlles basats en l’alternança contínua de recitatius que desenvolupen l’acció dramàtica amb les arie da capo per a un solista, que la comenten o la il·lustren. Segons Metastasio, i probablement a causa d’un excés de feina, Caldara fou un autor que acabà parant poc esment a l’expressió musical del text en les àries, un defecte que fou molt criticat al segle XVIII i que les reformes de l’òpera del seu temps intentaren corregir.

Obra

Música escènica

90 obres, la majoria òperes, entre les quals: L’oracolo in sogno (1699), Opera pastorale (1701), Farnace (1703), Paride sull’Ida (1704), Sofonisba (1708), Imeneo (1708), Il nome più glorioso (1709), Atenaide (1709), Scipione nelle Spagne (1709), L’ingratitudine castigata (1709?), Ifigenia in Aulide (1718), Dafne (1719), Zaira (1719), Euristeo (1724), Semiramide in Ascalona (1725), Imeneo (1727), Mitridate (1728), Caio Fabbrizio (1729), Demetrio (1731), Adriano in Siria (1732), La clemenza di Tito (1734), Achille in Sciro (1736), Il Temistocle (1736)

Música vocal

43 oratoris (entre els quals: Il trionfo della continenza, 1697; Le gelosie d’un amore utilmente crudele, ~1700; Il martirio di S. Caterina, 1708; Jefte, 1715; Giuseppe, 1722; Ester, 1723; Gesù presentato nel tempio, 1735), més de 300 cantates (prop de 300 per a 1 v. i més de 20 per a 2, 3, 4 o 5 v., entre les quals: Vaticini di pace a 4 v., 1712; Nice lascia d’amore a 3 v., 1715), Amor senza amore a 3 v., 1716; La corona d’Imeneo a 4 v., 1728; Cantata pastorale eroica a 5 v., 1730), prop de 500 cànons, 1 tedèum, 1 magníficat i nombroses misses, antífones, motets, salms, himnes, madrigals, salves i vespres

Música instrumental

12 Suonate a 3 (da chiesa), 2 vl., vlc., org., op. 1 (publ. 1693); 12 Suonate da camera, 2 vl., b. c., op. 2 (publ. 1699)

Col·laboració: 
JDR

Llegir més...