Vida
No es disposa de gaire informació sobre el seu aprenentatge musical. És possible que el seu primer mestre fos el seu pare o algun altre membre de la família. A dotze anys fou enviat a Roma, on probablement rebé lliçons de G. Carissimi. En aquesta ciutat atragué l’atenció de diversos protectors, com ara els cardenals Benedetto Pamphili i Pietro Ottoboni. En un ambient d’efervescència musical com el que hi havia en aquell moment a la capital italiana, el jove Scarlatti tingué ocasió d’escoltar la música d’A. Cesti, A. Stradella, B. Pasquini, A. Sartorio i altres contemporanis, el coneixement de la qual marcà la seva trajectòria compositiva. La seva primera obra interpretada públicament fou un oratori, no conservat, compost el 1679 per a l’Arciconfraternità del Santissimo Crocifisso. Aquest mateix any estrenà la seva primera òpera coneguda, Gli equivoci nel sembiante (1679), que tingué un èxit aclaparador. Entre el 1680 i el 1684 estigué al servei de la reina Cristina de Suècia, establerta a Roma, que el nomenà el seu mestre de capella. Durant aquests anys compongué almenys quatre òperes i sis oratoris, al marge d’un nombre considerable de cantates. Nomenat mestre de capella a la cort del virrei de Nàpols el 1684, fins el 1702 dugué a terme una ingent tasca creativa, ja que escriví més de la meitat de les òperes representades a la ciutat en aquest període. Entre elles destacaren pel seu èxit clamorós Il Pirro e Demetrio (1694) i La caduta de’ Decemviri (1697). Pels volts del 1700, a causa de la guerra de Successió a Espanya, la situació política a Nàpols esdevingué molt inestable i Scarlatti quedà en una posició precària. El 1702 es traslladà amb el seu fill Domenico a Florència, on tenia esperances d’entrar al servei del príncep Ferran de Mèdici. El fracàs d’aquestes expectatives el conduí al cap de poc temps novament a Roma, on acceptà el càrrec de director musical de Santa Maria Maggiore. Entre el 1704 i el 1706 any que ingressà a l’Accademia Romana dell’Arcadia, escriví un considerable nombre de cantates, serenates i oratoris per als seus protectors romans, inclòs el príncep Francesco Maria Ruspoli. Mentre les seves òperes Il Mitridate Eupatore i Il trionfo della libertà, ambdues del 1707, fracassaven a Venècia, A. Scarlatti fou promogut a mestre de capella a Santa Maria Maggiore. Però la vida d’un músic d’església no era gaire satisfactòria per al seu esperit inquiet i el 1708 acceptà la invitació del nou virrei austríac per a reprendre les activitats musicals a Nàpols. Romangué en aquesta ciutat la resta de la seva vida, tot i que realitzà freqüents i llargues estades a Roma per visitar els seus antics protectors. El 1716 rebé del papa Climent XI el títol de cavaliere. De les òperes compostes per a Nàpols en aquesta època destaquen Il Tigrane (1715), que també es representà a Innsbruck, Liorna i Lucca, i Canbise (1719), la seva darrera producció napolitana. L’única opéra-comique de Scarlatti que obtingué reconeixement fou Il trionfo dell’onore (1718). Anteriorment ja havia escrit intermezzi còmics per a dues de les seves altres òperes. S’interessà també per la música instrumental, camp en què destaquen les 12 sinfonie di concerto grosso (1715). Al final de la seva vida compongué les òperes Marco Attilio Regolo (1719) i La Griselda (1721), que no tingueren, però, un èxit comparable al de les primeres produccions. Escriví també tres misses, un oratori i diverses cantates. El cèlebre flautista J.J. Quantz el visità el 1724, fet que podria explicar la composició de Sette sonate per flauto e archi (1725).
Les òperes i cantates de Scarlatti constitueixen la part més important de la seva producció musical, tant en quantitat com en qualitat, i permeten apreciar l’espontaneïtat del geni i els trets de l’estil musical del compositor. El seu estil operístic, ja clarament establert en Gli equivoci nel sembiante (1679), roman coherent en totes les altres òperes, amb els lògics canvis evolutius experimentats en el llarg període de temps que va del 1679 al 1721 aproximadament. La seva concepció melòdica exigeix, en ocasions, un grau considerable de virtuosisme vocal. Les òperes primerenques només presentaven acompanyament de baix continu, el qual adquiria protagonisme melòdic i deixava de ser un simple fonament de l’harmonia. En les òperes posteriors, que no tenen àries amb baix continu, els acompanyaments són més complets i diversificats. La relació entre instruments i línia vocal en les àries de Scarlatti és similar a la del ripieno i l’instrument solista en el concert barroc. L’extraordinària varietat de les seves àries és producte d’una gran inventiva melòdica en perfecta consonància amb una gran sensibilitat per al ritme, habilitat en el maneig de la modulació i imaginació en el tractament dels textos poètics. Les cantates de cambra constitueixen la part més extensa de la seva producció i, probablement, la més rellevant. En compongué més de 600, la majoria per a veu solista i baix continu, amb arguments pastorívols, mitològics o històrics. Per a aquest immens repertori, Scarlatti realitzà una síntesi estilística entre les aportacions de compositors anteriors, com ara A. Cesti, M. Savioni, G. Carissimi i L. Rossi, i les de les generacions més joves, encapçalades per A. Stradella, B. Pasquini i P.S. Agostini. En gran part de les seves cantates destaca l’extraordinària varietat d’estructures compositives, amb recitatius més o menys extensos i àries i ariosi. Moltes de les cantates amb conjunt instrumental contenen àries amb baix continu i ritornelli, amb tipologies semblants a les òperes contemporànies. Les cantates per a dues veus apareixen en diverses formes i en alguns dels seus recitatius despleguen un diàleg ràpid. Les àries a duo mostren dependència principalment de la textura en trio desenvolupada per C. Monteverdi, fonamental en l’estil musical del període barroc. La producció de música religiosa de Scarlatti comprèn oratoris, misses, cantates, motets i passions. Compongué molts dels oratoris a Roma, on foren interpretats als palaus dels seus protectors. Tracten de temes bíblics, episodis de vides de sants i al·legories, i els seus elements musicals i l’estil general recorden els de les seves òperes. Les misses i els motets ofereixen un estil compositiu variable entre l'stile antico i l’estil concertat del segle XVIII. En aquest sentit, la Missa Clementina (1705) està escrita en l’estil de G.P. da Palestrina, mentre que la Messa di S Cecilia (1720) està composta per a cinc solistes, cor i orquestra, i és una obra de grans dimensions i considerable esplendor. Scarlatti no donà gaire importància a la música instrumental. Les seves obres orquestrals i de cambra són conservadores i poc rellevants amb relació a les dels seus contemporanis A. Corelli o les del jove A. Vivaldi. La seva millor música instrumental es troba en les obertures i ritornelli de les òperes i serenates. Com a pedagog i teòric, la llegenda el converteix en mestre d’una generació sencera de compositors napolitans, cosa que no té cap mena de fonament històric. És possible que ensenyés el seu fill Domenico i potser donà lliçons a J.A. Hasse. Scarlatti ocupa un lloc d’honor en la història de l’òpera com a fundador de l’escola operística napolitana del segle XVIII.
Obra
Òpera
Unes 115 òperes (de les quals només es conserven 64, totalment o parcialment), entre les quals: Gli equivoci nel sembiante (1679); L’onestà negli amori (1680); La guerriera costante (1683); Olimpia vendicata (1685); Il Flavio (1688); L’Anacreonte tiranno (1689); Gli equivoci in amore o vero La Rosaura (1690); Gerone tiranno di Siracusa (1692); La Teodora augusta (1692); Il Pirro e Demetrio (1694); La Didone delirante (1696); Comodo Antonino (1696); La caduta de’ Decemviri (1697);Gl’inganni felice (1699); Odoardo (1700); Tito Sempronio Gracco (1702); Arminio (1703); Il gran Tamerlano (1706); Il Mitridate Eupatore (1707); Il trionfo della libertà (1707); La principessa fedele (1710); La fede riconosciuta (1710); Scipione nelle Spagne (1714); L’amor generoso (1714); Il Tigrane (1715); Telemaco (1718); Il trionfo dell’onore (1718); Canbise (1719); Marco Attilio Regolo (1719); La Griselda (1721)
Serenates
28 serenates, entre les quals: Diana ed Endimione (1680-85); La sirena consolata (1692); Venere, Amore e Raggiona (1696, rev. 1706); Clori, Lidia et Filli (~1700); Venere e Adone: il giardino d’amore (1700-05); Fileno, Niso e Doralbo: Serenata a Filli (1706); Sole, Urania e Clio: Le muse Urania e Clio lodano le bellezze di Filli (1706); Le glorie della bellezza del Corpo e dell’Anima (1709); Il genio austriaco: Zefiro, Flora, il Sole, Partenope e il Sebeto (1713); Erminia, Tancredi, Polidoro e Pastore (1723)
Grans obres vocals religioses
Passio Domini Nostri Jesu Christi secundum Joannem (~1680); Agar et Ismaele esiliati (1683); Il trionfo della gratia (1685); I dolori di Maria sempre vergine (1693); La Giuditta (1693; 2a versió, 1700); Samson vindicatus, oratori (1695); Cantata... per la notte di natale (1695); Davidis pugna et victoria, oratori (1700); L’Assunzione della Beata Vergine Maria (1703); S Michaelis Arcangelis cum Lucifer pugna et victoria, oratori (1705); Qual di lieti concenti, cantata de Nadal (~1705); Il Sedecia, Re di Gerusalemme (1705); Abramo il tuo sembiante, cantata de Nadal (1705); Alcone, ove per queste, cantata de Nadal (1706); Il giardino di rose: La Ss Vergine del Rosario (1707); Serafini al nostro canto, cantata de Nadal (1707); Oratorio per la Passione di Nostro Signore Gesù Cristo, oratori (1708); La gloriosa gara tra la Santità e la Sapienza (1720); 10 misses (Missa clementina, 1705, 2a versió, 1716; Messa a quattro voci, 1706; Missa per il natale di Nostro Signore Gesù Cristo, perduda, 1707; Missa pro defunctis, 1717; Messa di S Cecilia, 1720; Missa ad usum cappellae pontificiae, 1721; Missa ad canonem ; Missa in IV tono ; Messa tutta in canone di diverse specie)
Cantates
Més de 600 cantates (la majoria per a S. i b.c.), entre les quals: Tanto strano è l’amor mio, S., b.c. (1697); A battaglia, pensieri, S., A., 2 vl., vlc., cb., trpt., mand., b.c. (1699); Clori mia, Clori bella, ah non più, S., fl., b.c. (1699); Da qual parte celeste, S., b.c (1701); O come bello con onde chiare, 2 S., b.c. (a 1702); Quante le grazie son, A., b.c. (1703); Amo e negar nol posso, S., b.c. (1704); Bella rosa adorata, S., b.c. (1704); Alle troiane antenne, S., b.c. (1705); Giunto è il fatal momento, S., b.c. (1705); Vorrei, Filli adorata, farti palese, S./A., b.c. (1705); Fillia adorata e cara, io parto, S., b.c. (1706); Lunga stagion dolente, S., b.c. (1706); Per te Florida bella, S., b.c. (1708); Un giorno Amor la benda si disciolse, S., b.c. (1709); Nel dolce tempo in cui ritorna, S., b.c. (1712); Su le fiorite sponde di un vago ruscelletto, S., b.c. (1712); Lasciami alquanto piangere, S., b.c. (1716); Due nemici tiranni, S., b.c (1722)
Altres obres vocals
Més de 40 motets; 8 madrigals
Música instrumental
Due sinfonie per cembalo (1699); 12 sinfonie di concerto grosso (1715); Variacions sobre ’La Follía', clav. (1715); Dieci partite sopra basso obbligato, clav., b.c. (1716); Toccata per studio di cembalo (1716); Tre toccate, ognuna seguita da fuga e minuetto, clav. (1716); Sette sonate per flauto e archi (1725); VI concertos en set parts (publ. ~1740); 6 concerts per a teclat i orq.; 4 sonates per a 2 vl., vla., vlc.; 2 suites per a fl. i b.c. (1699)
Bibliografia
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, vol. 6, dins Historia de la música, Turner, Madrid 1986
- Bianchi, L.: Carissimi, Stradella, Scarlatti e l’oratorio musicale, Roma 1969
- Bianconi, L.: El siglo XVII, vol. 5, dins Historia de la música, Turner, Madrid 1982
- Borren, C. van den: Alessandro Scarlatti et l’esthétique de l’opéra napolitain, Brussel·les-París 1921
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
- Fabbri, M.: Alessandro Scarlatti e il Principe Ferdinando de’ Medici, Olschki, Florència 1961
- Grout, D.J.: Alessandro Scarlatti: an Introduction to his Operas, Universitat de Berkeley, 1979
- Kamp Freund, C.K. van de: Alessandro Scarlatti’s Duet Cantatas and Solo Cantatas with Obbligato Instruments, Northwestern University, 1979
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Pagano, R., Bianchi, L. i Rostirolla, G.: Alessandro Scarlatti, Torí 1972
- Poultney, D.J.: The Oratorios of Alessandro Scarlatti: their Lineage, Milieu and Style, University of Michigan, 1968
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, University of North Carolina Press, 2000