OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Alessandro Stradella

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Roma, 1644 — Gènova, Ligúria, 1682

Vida

Passà gran part de la seva vida a Roma. La seva formació musical és desconeguda, però se sap que fou alumne d’Ercole Bernabei. El 1655 era un nen cantor a San Marcello del Crocifisso i el 1658 fou recomanat com a cantant a la reina Cristina de Suècia -establerta a Roma-, la qual li encarregà moltes de les seves obres, entre les quals el motet Care Jesu suavissime per a tres veus, dos violins i baix continu, que es considera la seva primera composició coneguda. Nomenat servitore di camera de la monarca sueca el 1658, a partir del 1664 entrà, a més, al servei de Lorenzo Onofrio Colonna i durant els anys següents escriví música per a diverses confraternitats i esglésies de Roma. La seva primera obra semidramàtica, Accademia d’amore, s’estrenà al palau Colonna durant el carnestoltes del 1665. Stradella devia ser noble o de família benestant, perquè vivia lliurement sense dependre de l’Església ni de cap teatre o protector. Les seves composicions per a la reina Cristina i la família Colonna foren, excepcionalment, escrites per encàrrec. Dugué una vida atzarosa, plena de turbulentes aventures amoroses. El 1669 traçà un pla amb l’abat Antonio Sforza i el violinista C.A. Lonati per a robar diners de l’Església, però foren descoberts i Stradella hagué d’a bandonar la ciutat ràpidament fins que l’escàndol passà. El 1677, un altre conflicte l’obligà a fugir de Roma, aquesta vegada per sempre. Anà a Venècia, on fou contractat com a professor de música de l’amant d’Alvise Contarini, un poderós noble venecià. Stradella fugí amb la noia, però la parella fou atrapada a Torí i a Stradella li faltà poc per a perdre la vida. A Torí compongué les cantates Se del pianeta ardente i Sciogliete in dolci nodi, ambdues del 1677. Llur estructura i disposició instrumental reflecteixen la pràctica musical de la cort. El 1678 es traslladà a Gènova, on estrenà les seves òperes La forza dell’amor paterno (1678) i Le gare dell’amor eroico (1679) al Teatro Falcone. En aquesta ciutat romangué la resta de la seva vida. Morí a la Piazza Bianchi, a mans d’un soldat i a conseqüència d’una altra intriga amorosa amb una dona de la família Lomellini. La seva música continuà interpretant-se durant més d’una dècada després de la seva mort, especialment a Mòdena, on tingueren força ressò els seus oratoris Santa Editta, vergine e monaca, regina d’Inghilterra, Susanna, San Giovanni Battista i Santa Pelagia. A Roma, diverses obres seves foren interpretades al palau del cardenal Pietro Ottoboni i, el 1695, la seva òpera Il moro per amore es representà al Teatro Capranica. L’interès per la música de Stradella arribà fins i tot a Anglaterra, si s’ha de jutjar per les còpies de les seves obres que es feren allà durant el segle XVIII.

Malgrat la seva curta vida, Stradella deixà una producció musical important i variada que abraça composicions vocals i instrumentals de gran envergadura. La música instrumental comprèn obres per a violí sol, per a dos violins, per a violí i violoncel -totes amb baix continu- i també per a clavicèmbal i per a conjunt instrumental. En totes hi predomina la tècnica imitativa juntament amb un fort sentit del ritme, fet aquest darrer que dona consistència i unitat a l’estructura compositiva. Cap dels seus moviments no conté títol de dansa, però s’hi percep el ritme característic de les danses barroques. Gran part d’aquesta música mostra una gran habilitat contrapuntística i està escrita en la forma de la sonata da chiesa. L’aportació més important d’aquest autor al desenvolupament de la música instrumental és la utilització de la instrumentació característica del concerto grosso, emprada primer com a acompanyament de la música vocal, després com a obertures d’obres vocals i finalment com a música instrumental independent. L’escriptura i textura d’una de les seves sonate di viole han fet pensar que es tracta, potser, del primer concerto grosso conegut, i probablement el que serví de model per a l’opus 6 d’A. Corelli. En la música vocal, Stradella fa una clara diferenciació entre l’ària i el recitatiu, tot i que, en general, la seva successió és encara desordenada. En els recitatius usa lliurement els valors de corxera i semicorxera per al ritme declamatori del text. L’adscripció formal de les seves àries és variada. Solen tenir dues estrofes i són construïdes sobre un baix continu. En tota la seva música vocal es decanta per l’estil contrapuntístic, en el qual els instruments i les veus procedeixen generalment per imitació, tot creant una textura concertada. Tant en l’elecció dels textos dels oratoris com en el tractament de les veus denota punts de contacte amb les obres de G. Carissimi. Musicalment ofereixen una gran varietat d’acompanyaments instrumentals de diversa configuració. Alguns dels seus conjunts vocals palesen encara inclinació per l’escriptura contrapuntística en el denominat stile antico. Les cantates són també de construcció molt variada i mostren aspectes d’escriptura presents en els seus oratoris i òperes. Totes les seves òperes són de temes seriosos, excepte l'opera buffa Il Trespolo tutore (~1677), una de les primeres obres del gènere que donà a un baix còmic un paper principal. Assolí un gran èxit amb la composició de pròlegs i intermedis per a les òperes Scipione africano i Giasone, de F. Cavalli, i La Dori i Il Tito, d’A. Cesti. L’orquestració que Stradella destinà a les obres dramàtiques consistia en dues parts de violins i baix continu. Abunden els passatges de coloratura per als papers còmics, i la seva concepció melòdica és motívica i instrumental. En les darreres òperes utilitzà l’orquestra tant per a acompanyar la veu com per a substituir-la en determinats passatges. Stradella fou a la seva època un compositor important que destacà per la inspiració i la versatilitat.

Obra

Música escènica

Accademia d’amore (1665); Amanti, che credete, intermezzo (1671); Chi mi conoscerà, intermezzo (1671); O ve', che figurace, intermezzo (1672); Il Trespolo tutore, òpera (~1677); Il Damone, serenata (1677); La forza dell’amor paterno, òpera (1678); La ruina del mondo, intermezzo (probablement 1679); Le gare dell’amor eroico, òpera (1679); La Rosaura, òpera (mús. perduda, 1688); La Circe, opereta (2 versions, 1688); Dal luminoso impero, pròleg (1681); È dovrò dunque in solitaria stanza, pròleg (probablement 1688); Soccorso, aita, ohimé, intermezzo (probablement 1688); Chi me l’havesse detto, intermezzo (1688); Il moro per amore, òpera (1695)

Música vocal religiosa

Missa ’Ad te clamamus', 16 v., b.c.; 6 oratoris conservats (S Giovanni Battista, 5 v., acomp. instr., 1675; Susanna, 5 v., 2 vl., b.c., 1681; Ester, liberatrice del populo ebreo, 5 v., 2 vl., b.c.; S Giovanni Crisostomo, 5 v., b.c.; S Editta, vergine e monaca, regina d’Inghilterra, 5 v., acomp. instr., incomplet; S Pelagia, 4 v., 2 vl., vla., b.c.); 21 motets (entre els quals: Ave regina caelorum, 2 v., b.c.; Benedictus Dominus Deus, 2 v., b.c.; Care Jesu suavissime, 3 v., 2 vl., b.c.; Exultate in Deo fideles, 1 v., 2 vl., b.c.; Laudate Dominum, 6 v., b.c.; Plaudite vocibus, 1 v., b.c.; Sinite lacrimari, 3 v., 2 vl., b.c.)

Música vocal profana

Prop de 200 cantates (entre les quals: Ah! troppo è ver, 6 v., cor, c., llaüt, arpa; A quel candido foglio, 1 v., b.c.; Avrò pur d’aspettar più, 1 v., b.c.; Cara e dolce libertà, 1 v., b.c.; Da una beltà superba, 1 v., b.c.; Disperata rimembranza, 1 v., b.c.; Fra quest’ombre, 2 v., b.c.; Il mar gira ne’ fiumi, 1 v., b.c.; Il più misero amante, 1 v., b.c.; Il più tenero affetto, 1 v., b.c.; Lontananza e gelosia son tormenti, 1 v., b.c.; Misero amante, a che mi vale, 2 v., b.c.; Non si creda alla fortuna, 1 v., b.c.; Piangete, occhi dolenti, 5 v., b.c.; Quanto è bella la mia stella, 1 v., b.c.; Sciogliete in dolci nodi, 2 v., c., 1677; Se del pianeta ardento, 1 v., c., 1677; Se non parti, o gelosia, 1 v., b.c.; Sono in dubbio d’amar, 1 v., b.c.; Son principe, son re, 1 v., b.c.; Stelle, non mi tradite, 1 v., b.c.; Udite, amanti, un prodigio novello, 1 v., b.c.); prop de 20 àries (entre les quals: Chi mi disse ch’amor dà tormento, 1 v., b.c.; L’amor mi dà contento, 1 v., b.c.; Senz’il vostro ristoro, 2 v., b.c.; Torna amor, dammi il mio bene, 1 v., b.c.); 4 canzonette

Música instrumental

12 simfonies/sonates per a vl. i b.c.; 9 simfonies/sonates per a 2 vl. i b.c.; 2 simfonies/sonates per a cl., vla./vlc. i b.c.; 1 sonata per a 2 vl., b.c./cornetes, b.c.; 1 sonata per a 2 vl., llaüt, c.; 1 sonata per a trpt., c. i b.c.; 1 tocata per a teclat

Bibliografia

  1. Bianchi, L.: Carissimi, Stradella, Scarlatti e l’oratorio musicale, Edizioni De Santis, Roma 1969
  2. Bianconi, L.: El siglo XVII, vol. 5, dins Historia de la Música, Turner, Madrid 1982
  3. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
  4. Chaikin, K.: The Solo Soprano Cantatas of Alessandro Stradella, Universitat de Stanford 1975
  5. Gianturco, C.: The Operas of Alessandro Stradella (1644-1682), Universitat d’Oxford, 1970
  6. Gianturco, C.: Alessandro Stradella 1639-1682: A Thematic Catalogue of his Compositions, Pendragon Press, Stuyvesant (Nova York) 1991
  7. Gianturco, C.: Alessandro Stradella 1639-1682: His Life and Music, Clarendon Press, Oxford 1994
  8. Giazotto, R.: Vita di Alessandro Stradella, Milà 1962
  9. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  10. Roncaglia, G.: Il genio novatore di Alessandro Stradella, Mòdena 1941
  11. Smither, H.E.: A History of the Oratorio, University of North Carolina Press, Chapel Hill 1977
Col·laboració: 
MLC

Llegir més...