Vida
Orfe de pare a l’edat de set anys, aprengué les beceroles musicals del pare Polcano, organista de l’església de San Severo dei Padri Conventuali al Pendino de Nàpols. Auspiciat per una institució benèfica, pogué entrar, a onze anys, al Conservatori de Santa Maria di Loreto de Nàpols. Durant els deu anys que romangué a la institució, rebé formació musical de P.A. Gallo, F. Fenaroli, A. Sacchini i Carcais, maestro di violino. Cimarosa mostrà habilitat en el violí, el clavicèmbal i el cant. Acabats els estudis al conservatori, el castrat Giuseppe Aprile li impartí classes de cant, i el 1771 rebé lliçons de composició de N. Piccinni.
Cimarosa debutà com a compositor amb Le stravaganze del conte, una opéra comique representada el 1772 al Teatro de’ Fiorentini de Nàpols. La dècada dels setanta representà per a aquest músic italià l’embranzida compositiva pel que fa al gènere buffo, i, tot i la seva joventut, fou considerat al mateix nivell de compositors com N. Piccinni, G. Paisiello, P. Anfossi i T. Traetta. L'opera buffaI tre amanti (1777) suposà un dels seus primers èxits internacionals. El 1779 fou nomenat per al càrrec d’organista supernumerari de la capella reial de Nàpols, i el 1785 passà a ser-ne segon organista. Dos anys més tard viatjà a Sant Petersburg, on succeí G. Sarti com a mestre de capella a la cort de Caterina II. Pel desembre d’aquest mateix any compongué una missa de rèquiem per a l’esposa de l’ambaixador napolità en aquella ciutat russa. Residí a Sant Petersburg fins l’any 1791, i durant aquest lapse de temps estrenà algunes opere serie, entre les quals cal destacar La vergine del sole (1788) i La Cleopatra (1789).
En deixar Rússia, Cimarosa romangué per un breu període a Viena, on, el 7 de febrer de 1792, estrenà al Burgtheater l'opera buffaIl matrimonio segreto davant Leopold II i la seva cort. L’èxit assolit fou tal, que el mateix dia de l’estrena l’òpera fou repetida íntegrament per ordre del mateix emperador. A conseqüència d’aquest fet, l’obra es difongué ràpidament arreu d’Europa, i el mateix 1792 la reberen diverses ciutats alemanyes, el 1793 s’estrenà a Barcelona i, poc més tard, a Madrid. Al Teatro de’ Fiorentini de Nàpols, l’òpera es mantingué en cartell durant 110 sessions consecutives. A París, hi arribà el 1801, quan el seu èxit estava plenament consolidat. Cimarosa probablement retornà a Nàpols la primavera del 1793. En aquesta ciutat prosseguiren els seus èxits operístics amb les estrenes de I traci amanti (1793), Le astuzie femminili (1794), Penelope (1795), Gli Orazi ed i Curiazi (1797) i L’apprensivo raggirato (1798), entre altres títols. Els aires de la Revolució Francesa també arribaren a Itàlia, i Cimarosa, tot i ser un home de l’Antic Règim, compongué l’himne republicà Inno patriottico (1799), amb text de L. Rossi, per a la cerimònia pública de la crema de les banderes reials. Quan s’enderrocà la República i els monarques retornaren a Nàpols, Cimarosa patí la reacció borbònica: fou empresonat i obligat a exiliar-se a Venècia, on acabà els seus dies.
L’obra compositiva
Cimarosa fou un dels més grans i reputats mestres de l'opera buffa italiana. Molts artistes i intel·lectuals posteriors, com Goethe, Stendhal i Delacroix, valoraren enormement la seva tasca compositiva pel que fa a les òperes. Eugène Delacroix, en un escrit en què testimonia la seva admiració i estima per l’obra de Cimarosa, el qualifica de proporcionat, moderat, elegant tant en l’aspecte buffo com en el patètic, i tendre en l’expressió dels sentiments i les emocions. L’òpera Il matrimonio segreto marcà una fita important dins el gènere buffo, i s’ha considerat com el llindar final del gènere i també com una obra mestra de Cimarosa. La música instrumental del compositor inclou obres de cambra, concerts i un notable nombre de sonates per a tecla. Els concerts palesen un estil parell al de Mozart. Les sonates per a tecla són peces curtes, moltes d’elles escrites en un sol moviment. Normalment concebudes per a dues veus, la mà dreta duu la línia melòdica mentre que l’esquerra realitza l’acompanyament mitjançant una diversitat de fórmules, com ara arpegis, baixos tambor, baixos d’Alberti, etc. En les sonates s’escolen certes remissions a Domenico Scarlatti, i també l’esperit buffo, o un cert lirisme, com es pot veure en la Sonata en re ♭ M.
Obra
Música vocal
Prop de 70 òperes (entre les quals: Le stravaganze del conte, 1772; La finta parigina, 1773; I tre amanti, 1777; Il matrimonio per raggiro, ~1778-79; Le stravaganze d’amore, 1778; L’italiana in Londra, 1779; Le donne rivali, 1780; Alessandro nell’Indie, 1781; Il pittor parigino, 1781; Giannina e Bernardone, 1781; Oreste, 1783; I due Baroni di Rocca Azzurra, 1783; Chi dell’altrui si veste presto si spoglia, 1783; I due supposti conti, 1784; Artaserse, 1784; La vanità delusa, 1784; Il credulo, 1786; L’impresario in angustie, 1786; La vergine del sole, 1788; La Cleopatra, 1789; Il matrimonio segreto, 1792; I traci amanti, 1793; Le astuzie femminili, 1794; Penelope, 1795; Il secreto, 1798; Gli Orazi ed i Curiazi, 1797; L’apprensivo raggirato, 1798); prop de 30 obres diverses (entre les quals: Cantata pastorale, 3 v. solistes i cor, ~1780; Angelica e Medoro, cantata, 1783; Il maestro di cappella, Bar. i orq., intermezzo, ~1786-93; Aristea, 4 v. solistes i cor, cantata, 1787; Atene edificata, 4 v. solistes i cor, 1788; Oro doppio, 1787-91; Coro di guerrieri, 1790; Inno patriottico, 1799; Bella Italia, himne, 1799; Il giorno felice, 4v. solistes i cor, cantata, 1803; 8 duetti); prop de 30 òperes sense data o dubtoses
Música vocal religiosa
7 oratoris (entre els quals: Absalom, 1782; Giuditta, 1782; Il sacrifizio d’Abramo, 1786; Il trionfo delle fede, 1794; Il martirio, 1795; S. Filippo Neri che risuscita Paolo Massimi, 1797; Iefte, inac.), 18 misses, 5 seccions de misses, 1 magníficat, 9 motets per a v. solista
Música instrumental
6 quartets per a fl., vl., vla. i vlc., 2 concerts (1 per a 2 fl. i orq., 1 per a clvd. i orq.), 2 sextets, més de 30 sonates instr. tecla
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries/Música núm. 1, ed. Empúries, Barcelona 1992
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal música 4, ed. Akal, Madrid 1998
- Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7: La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986