OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Muzio Clementi

Mutius Philippus Vincentius Franciscus Xaverius Clementi
Música

Sumari de l’article

Mutius Philippus Vincentius Franciscus Xaverius Clementi
música mús
Compositor, pianista i editor musical italià.
Roma, 1752 — Evesham, Anglaterra, 1832

Vida

De ben jove posà de manifest el seu talent i els seus dots musicals, i el seu pare confià successivament la seva educació musical a Antonio Buroni, músic i parent de la família, G. Cordicelli, G. Santarelli i G. Carpani, amb els quals estudià teoria musical, orgue i contrapunt. A l’edat de tretze anys ocupà la plaça d’organista de l’església de San Lorenzo in Damaso de Roma. El 1766, el viatger anglès Peter Beckford, cosí del novel·lista William Beckford, proposà al pare de Clementi endur-se el noi a Anglaterra, i Muzio s’establí a la propietat de Beckford a Steepleton Iwerne, al comtat anglès de Dorset, on tingué l’oportunitat d’estudiar el clavicèmbal. Durant aquest període, i abans de vint-i-dos anys, compongué una vintena de sonates per a piano. Cap al 1775 deixà el seu protector i s’establí a Londres, on treballà de director al King’s Theatre. A poc a poc, el nom de Clementi anà prenent ressò i començà a prodigar-se als programes de concert. L’estiu del 1780 inicià un viatge de dos anys en una gira de concerts que el dugué arreu d’Europa, amb estades destacades a París, Estrasburg, Munic, Viena, Zuric i Lió. A Viena, el 1781, l’emperador Josep II organitzà una competició pianística entre Clementi i Mozart, el qual, probablement per gelosia, el judicà dient que tenia "una tècnica sense gens ni mica de sensibilitat ni gust".

Al final del 1783 retornà a Londres, i durant quinze anys menà una brillant carrera de virtuós del clavicèmbal, professor i compositor. Aquest mateix temps invertí en l’editorial musical Longman & Broderip, empresa que feu fallida el 1798. Aleshores Clementi decidí participar en la fundació d’una nova editorial, la Longman, Clementi & Co. La companyia també tenia una fàbrica de pianos, que, amb diferents firmes, ha arribat fins a l’actualitat. Després de la pau d’Amiens signada per la Gran Bretanya, Espanya i Holanda amb la França de Napoleó, Clementi, a cinquanta anys, tornà al continent i viatjà per diversos països de l’Europa central, Rússia i Itàlia. Aquests viatges tenien per objectiu la difusió comercial dels productes de la seva empresa. El 1804 es casà a Berlín amb Caroline Lehman, jove de dinou anys, que morí de part l’any següent. En tornar a Londres el 1810, reprengué les tasques directives de la seva editorial, i el 1811 es casà amb l’anglesa Emma Gisborne, amb la qual tingué quatre fills. El 1813 fou un dels primers fundadors de la Royal Philharmonic Society, amb la qual donà a conèixer Beethoven a la Gran Bretanya. El 1824, i de manera ocasional, dirigí des del clavicèmbal algunes de les seves simfonies. La vellesa de Clementi fou plàcida i venerada. Al seu traspàs, el 1832, se celebraren uns solemnes funerals a l’abadia de Westminster.

L’obra compositiva

Tot i que també compongué música de cambra i per a orquestra, la música per a tecla de Clementi constitueix el gros de la seva producció musical i el motiu de la seva importància en la història de la música. Fou a partir de les Tres Sonates, opus 2 (1779) -la núm. 2 en do M, la núm. 4 en la M i la núm. 6 en si ♭ M-, estructurades en dos moviments, que Clementi canvià i renovà la tècnica de l’escriptura per a tecla, creant un estil instrumental més propi del piano que del clavicèmbal, ja que, tot i ser indicades pour piano-forte ou clavecin, les octaves paral·leles del presto inicial de la sonata núm. 2 i el baix d’Alberti de la núm. 4, per exemple, palesen clarament un llenguatge més adient al nou instrument, el piano. Certs trets del primer romanticisme s’escolen en el desequilibri rítmic del començament de l'allegro agitato inicial de la Sonata en fa m, núm. 6, de les Tres Sonates, opus 13 (Londres, 1785). De l’opus 25 cal destacar la Sonata en la M, núm. 4, i la Sonata en fa ♮ m, núm. 6, la primera pel maestoso e cantabile inicial impregnat d’un gran melodisme i anunciant l’estil cantant i ornamentat del primer Romanticisme; la segona, per l’expressivitat de l'allegro inicial, pel patetisme del lento i per l’energia i la força del presto, que recorda la música de Domenico Scarlatti.

Possiblement, entre les sonates més notables de Clementi cal esmentar les Tres Sonates per a piano, opus 40 -sol M, si m i re M-, publicades a Londres el 1802. La núm. 1 en sol M és una obra extensa, constituïda en quatre moviments; el segon adopta la tonalitat llunyana de mi M, i el tercer està construït sobre la base de dos cànons. La núm. 2 en si m, potser la més cèlebre de les tres, presenta dos moviments principals que inclouen canvis mètrics i agògics; el segon moviment s’inicia amb un largo (4/4), seguit d’un allegro (6/8) en estructura de sonata, que a la reexposició retorna breument al largo. La núm. 3 en re M està formada per tres moviments: un allegro -amb una certa coloració de subdominant-, un adagio con molta espressione -en re m- i un allegro final que utilitza brillantment el procediment de cànon a l’episodi central. Les Tres Sonates, opus 50 -en la M, re m i sol m-, publicades a Londres el 1821, duen una dedicatòria a Luigi Cherubini. Compostes molt probablement el 1805, revelen clarament un estil propi del segle XIX: lirisme i gran riquesa harmònica i certs episodis cromàtics, en la núm. 1 en la M; evocacions extramusicals en la núm. 3 en sol m, anomenada Didone abbandonata. Es pot dir que Clementi fou el creador de l’estil pianístic modern del qual begueren els seus alumnes i successors, encapçalats aquests darrers per Beethoven. En general, val a dir que, en les sonates, Clementi esgrimí el seu segell personal juntament amb trets germànics, quant a l’estructuració, i amb trets italians, quant a la melodia. Les sonates mostren el pas del Classicisme vers el Romanticisme pel que fa a la composició musical per a piano. En definitiva, es pot dir que una acusada personalitat, un clar i apassionat sentiment i una evident unitat i coherència estructural són els trets més remarcables que emergeixen de la música de Clementi.

En darrer lloc, cal esmentar que la seva preocupació pedagògica el menà a escriure obres didàctiques, de les quals les més destacables són: Introdution to the Art of Playing on the Piano Forte (1801) i el Gradus ad Parnassum, or The Art of Playing on the Piano Forte (1817-26). Ambdues obres esdevingueren models per a l’educació de pianistes de tots els nivells. Menció especial mereix el Gradus ad Parnassum. Es tracta d’una obra didàctica que inclou cent peces agrupades en tres volums, apareguts respectivament els anys 1817, 1819 i 1826. La durada de l’obra fa que s’hi observi un procés de composició, de revisió i d’acoblament. La recopilació no es limita a simples exercicis sinó que, a més, comprèn moviments lents i ràpids aparentment propis de les seves sonates per a piano. També inclou preludis i fugues amb una palesa influència de Bach, cànons i peces característiques -com Bizzareria, núm. 95-. Més de la meitat de les peces del Gradus és constituïda per agrupaments en suites de tres a quatre parts. Els objectius i les consideracions purament musicals prenen rellevància a mesura que s’avança en l’obra, deixant a poc a poc els objectius purament tècnics en un segon pla.

Obra

Teclat

6 Sonates, op. 1 (1771?); The Black Joke with 21 Variations (1777); 3 Sonates, op. 2 (1779); 3 Sonates, op. 7 (publ. 1782); 3 Sonates, op. 8 (publ. 1782); 3 Sonates, op. 9 (publ. 1783); 3 Sonates, op. 13 (1785); La chasse, op. 16 (1787); Capriccio, op. 17 (1787); 6 Sonates per a piano, op. 25 (1790); 3 Sonates per a piano, op. 33 (1794); 6 Sonatines progressives per a piano, op. 36 (1797); 3 Sonates per a piano, op. 40 (1802); 2 Capriccios, op. 47 (1821); Fantasia amb variacions sobre ’Clar de lluna', pno., op. 48 (1821); 12 Monferrinas, pno., op. 49 (1821); 3 Sonates per a piano, op. 50 (1821)

Cambra

6 Sonates, pno./clav., vl./fl., op. 4 (1780); 4 Sonates, 2 pno., op. 12 (1784); 3 Sonates, pno., vl., op. 15 (1786); 3 Sonates, pno./clav., fl., vlc., op. 21 (1788); 3 Sonates, pno./clav., fl., vlc., op. 22 (1790); 3 Sonates, pno./clav., vl., vlc., op. 28 (1792); 3 Sonates, pno., vlc., fl., op. 32 (1793); 12 Valsos, pno., pandereta, triangle, op. 38 (1798)

Orquestra

2 simfonies (si ♭ M, re M, 1787), 4 simfonies incompletes (2 acabades per A. Casella), un concert per a pno. i orq. (do M, 1796)

Obres pedagògiques

Introduction to the Art of Playing on the Piano Forte, op. 42 (1801); Gradus ad Parnassum, or The Art of Playing on the Piano Forte, op. 44 (1817-26)

Bibliografia

  1. Downs, P.: La Música Clásica, Akal música 4, Akal, Madrid 1998
  2. Newman, W.:The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
  3. Newman, W.: The Sonata since Beethoven, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
  4. Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7: La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986
  5. Rosen, Ch.: Formas de Sonata, Labor, Barcelona 1987
Col·laboració: 
JRS

Llegir més...