Vida
A l’edat de sis anys rebé la primera formació musical de part del seu pare, Bartolomeo Cherubini, que era maestro de cembalo al teatre florentí de la Pergola. Posteriorment estudià tècniques de composició amb Bartolomeo Felici i el seu fill Alessandro. P. Bizzarri i G. Castrucci foren altres músics florentins que contribuïren a la seva formació musical. Cherubini s’inicià en lde compositor amb obres de gènere religiós, i la seva primera peça fou la Missa in credo en re m per a quatre veus i orquestra, estrenada a Florència el 1773 sota la direcció de Bartolomeo Felici. A divuit anys, Cherubini havia compost unes trenta-sis obres entre música sacra, cantates i intermezzi. El 1778, i gràcies a l’ajut de Leopold I, gran duc de Toscana, estudià amb el compositor d’òperes Giuseppe Sarti, considerat un dels màxims exponents de la Segona Escola Napolitana. Durant tres anys, Cherubini s’estigué amb Sarti a Bolonya i a Milà, component algunes àries per a les òperes del mestre, treballant en l’estil antic o contrapuntístic, i copiant música.
El seu debut en el món operístic fou l’estrena d'Il Quinto Fabio, representada a Alessandria (Piemont) el 1780. De retorn a Florència, el 1782 estrenà l’òpera Armida abbandonata, que s’escenificà al teatre florentí de la Pergola. El mateix any compongué l’òpera Adriano in Siria, estrenada a Liorna (Toscana). Seguint l’estil napolità en voga en aquell moment, continuà component per a diversos teatres de la Toscana, Roma, Venècia i Màntua. El 1784 partí a Londres encoratjat per Lord Copwer, mecenes anglès de les arts resident a Florència. En aquella ciutat compongué dues òperes, La finta principessa (1785), estrenada al King’s Theatre londinenc, i Giulio Savino (1786). El 1785 visità París, on s’instal·là definitivament l’any següent. Allà pogué establir contactes amb els cercles intel·lectuals i musicals parisencs i conegué J.F. Marmontel, un dels seus llibretistes. També fou presentat a la reina Maria Antonieta, pel seu compatriota G.B. Viotti. El mateix 1786 escriví la cantata Amphion per a una lògia maçònica francesa i un joc de divuit romances, abans de presentar la seva primera òpera a França, Démophon (1788), amb llibret de Marmontel, que obtingué un èxit escàs. Cal dir que, aquest mateix any, feu un breu viatge a Torí per a representar-hi la seva òpera Ifigenia in Aulide. El 1789 es fundà a París una companyia per a la interpretació d’òpera italiana sota el patronatge del germà del rei -el comte de Provença- i amb la partipació de G.B. Viotti, el qual proposà Cherubini com a director musical. Aquesta companyia tingué la seu al Théâtre de Monsieur de les Tuileries. Allà Cherubini dirigí òperes de P. Anfossi, D. Cimarosa i G. Paisiello, entre altres autors. L’activitat operística i teatral fou controlada per la Revolució, i els grups operístics italians caigueren sota sospita d’afiliació monàrquica, per la qual cosa la companyia es dissolgué el 1792. Val a dir que a França, durant la darrera dècada del segle XVIII, Cherubini ja començà a reformar el seu estil operístic napolità per a derivar cap a un altre més d’acord amb les influències rebudes de C.W. Gluck, més dramàtic, expressiu i amb una major densitat orquestral. Exponents d’aquest canvi són les òperes Lodoïska (1791) i Médée (1797), totes dues representades al teatre Feydeau de París i que obtingueren una bona acceptació del públic.
El 1793 es casà amb Cécile Tourette, filla d’un músic de la capella reial. Dos anys més tard esdevingué professsor del Conservatori de París i hi impartí classes de composició juntament amb F.J. Gossec, A.E. Grétry, J.F. Lesueur i E.N. Méhul. Durant el període comprès entre el 1793 i el 1798 també escriví, juntament amb molts dels seus col·legues músics, diversos himnes republicans.
Després de la Revolució, la carrera de Cherubini quedà enfosquida per la mútua antipatia que es professaven amb Napoleó, que el titllà de sorollós. Malgrat això, la seva fama s’intensificà, sobretot arran de l’estrena de l’òpera Les deux journées el 1800. En 1805-06 viatjà a Viena, on fou rebut entusiàsticament per figures com Haydn i Beethoven. A la capital austríaca compongué l’òpera Faniska (1806); aquest mateix any Napoleó entrà victoriós a la ciutat.
De retorn a França, Cherubini se sumí en una depressió, fet que l’obligà a deixar momentàniament la música i dedicar-se a altres activitats que també li agradaven: la botànica i la pintura. El 1808 tornà a compondre, principalment obres de tipus religiós. Treballà així mateix en els quartets de corda, tot i que del 1809 al 1814 escriví quatre òperes. El 1815 anà a Londres convidat per la Philharmonic Society of London, i allí compongué algunes obres. Els anys 1821, 1831 i 1833, respectivament, s’estrenaren a París les òperes Blanche de Provence, La marquise de Brinvilliers i Ali-Baba. El 1822 fou nomenat director del reconstituït conservatori de música parisenc. Fruit de la seva tasca docent en l’esmentada institució fou la publicació, el 1835, del Cours de contrepoint et de fugue. Aquest tractat meresqué la traducció a altres idiomes, i s’emprà en diverses institucions acadèmiques musicals europees durant una bona part del segle XIX. Mancat de salut, Cherubini deixà el lloc del conservatori pel febrer del 1842, i morí un mes més tard.
L’obra de Cherubini
En la música teatral, Cherubini inicialment emprà els models i els recursos propis de l’òpera de la Segona Escola Napolitana. No obstant això, tant en la riquesa orquestral com en el tractament de les àries amb acompanyament obligat, ja mostrà trets del seu estil personal. La primera òpera francesa, Démophon (1788), manifestà ja, malgrat alguns problemes amb la prosòdia de la llengua en els recitatius, trets de l’estil operístic francès posterior a Gluck. Lodoïska (1791), la primera opéra comique, utilitzà, tal com s’ha comentat, recursos propis del drama proposats per Gluck, aspecte, aquest, que s’aplicà igualment a Médée (1797). Aquesta darrera òpera es pot erigir com a paradigmàtica, ja que palesa una reeixida síntesi de diverses tendències: és una opéra comique -presenta diàlegs parlats-, té elements de la tragèdia lírica de tema mitològic i exhibeix trets de l’òpera gluckiana i de l’òpera al·legòrica de la Revolució.
Pel que fa a la producció musical religiosa de Cherubini, fou el resultat d’un gran domini en l’ús de les tècniques contrapuntístiques. De fet, Sarti li proporcionà les bases per a transportar l’estil polifònic del segle XVI al XVIII. La seva gran sensibilitat donà volada als procediments contrapuntístics, amb un recolliment d’una gran austeritat, com a la Missa en fa M (1808-09), o palesant la brillantor i grandiositat de les sonoritats amb una notable exaltació vocal, com en la Missa en la M per a la coronació de Carles X (1825).
En la música instrumental, Cherubini s’hi mostrà talentós ja en la composició de les obertures de les seves òperes. Aquest treball li degué proporcionar elements per a escometre l'Obertura en sol M i la Simfonia en re M, ambdues fetes durant el seu viatge a Londres el 1815. La Simfonia palesa claredat, equilibri i certa influència haydiniana. Quant a la música de cambra, cal destacar una meritòria producció de sis quartets de corda que revelen la sòlida qualitat i la rica creativitat que esgrimí el compositor.
Obra
Música escènica
Prop de 30 òperes, entre les quals: Il Quinto Fabio (1780), Armida abbandonata (1782), Adriano in Siria (1782), Mesenzio re d’Etruria (1782), Lo sposo di tre e marito di nessuna (1783), L’Alessandro nell’Indie (1784), L’Idalide (1784), Demetrio (1785), La finta principessa (1785), Giulio Savino (1786), Ifigenia in Aulide (1788), Démophon (1788), Lodoïska (1791), Eliza (1794), Médée (1797), L’hôtellerie portugaise (1798), La prisonnière (1799), Epicure (1800), Les deux journées (1800), Faniska (1806), Pimmalione (1809), La crescendo (1810), Les abencérages (1813), Blanche de Provence (1821), La marquise de Brinvilliers (1831), Ali-Baba (1833)
Música vocal religiosa
7 misses (entre les quals: Missa in credo en re m, 4 v. i orq., 1773; Missa en fa M, S., T., B., cor i orq., 1808-09; Missa en la M, 3 v. i orq., 1825, per a la coronació de Carles X), 2 rèquiems (núm. 1, do m, 4 v. i orq., 1816; núm. 2, re m, 3 v. mixtes i orq., 1836), prop de 90 peces religioses breus (entre les quals: 1 credo a 8 v. i org., 1806; Lletanies de la Santa Verge, 4 v. i orq., 1810; Lletanies de la Verge, 4 v. i orq., 1820; O salutaris per a Bar. i orq., 1826); unes 30 cantates i obres cerimonials, prop de 190 peces vocals (àries, romances, duets)
Música instrumental
Unes 60 obres instrumentals, entre les quals: 6 quartets de corda (núm. 1, mi ♭ M, 1814; núm. 2, do M, 1829; núm. 3, re m, 1835; núm. 4, mi M, 1835; núm. 5, fa M, 1835; núm. 6, la m, 1837), 1 quintet de corda en mi m (1837), una Simfonia en re M (publ. 1890), una Obertura en sol M per a orquestra (1815)
Bibliografia
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal música 4, ed. Akal, Madrid 1998
- Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7:La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986