OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Giovanni Paisiello

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Roccaforzata, Pulla, 1740 — Nàpols, Campània, 1816

Vida

Començà els estudis musicals a l’escola dels jesuïtes de Tàrent, i els continuà al Conservatorio de Sant’Onofrio, a Nàpols, entre el 1754 i el 1763. Durant els dos anys següents fou director musical del Teatro Marsigli-Rossi a Bolonya, on estrenà la seva primera òpera, Il Ciarlone, el 1764. En aquesta ciutat tingué els seus primers èxits, i, quan el 1766 tornà a Nàpols, el Teatro Nuovo li encarregà una opera buffa, La vedova di bel genio (1766), rebuda amb un èxit notable. A partir d’aquest moment la fama de Paisiello cresqué ràpidament, i al cap de pocs anys arribà a competir amb N. Piccinni. El 1776 Caterina II de Rússia li oferí un contracte com a director musical de la cort, amb l’obligació de compondre totes les òperes i les músiques de les festes teatrals que s’hi celebressin, a més de dirigir l’orquestra. Paisiello acceptà el càrrec i es traslladà a Rússia. En aquest període (1776-84) assolí una gran maduresa compositiva, que li permeté elaborar unes melodies més expressives i una encertada caracterització psicològica dels personatges. Fou llavors que escriví algunes de les seves obres més conegudes, com ara Nitteti (1777), La serva padrona (1781), sobre el mateix text utilitzat per Pergolesi, Il barbiere di Siviglia... (1782) i Il mondo della luna (1782).

El poc entusiasme de la cort vers les seves obres i el desig de tornar a Itàlia foren motius suficients per a impulsar Paisiello a abandonar Rússia. S’oferí com a músic de la cort de Nàpols i el 1784 en fou nomenat compositor de la música dels drames. Mentre tornava cap a Nàpols, fou rebut pel rei de Polònia i per l’emperador Josep II a Viena, el qual li demanà una òpera per al Burgtheater. Paisiello compongué llavors Il re Teodoro, amb llibret de G.B. Casti i estrenada el 23 d’agost de 1784, i arribà a Nàpols a la darreria del mes d’octubre. La primera òpera composta a la seva ciutat natal fou Antigono, amb llibret de P. Metastasio. Estrenada durant el carnestoltes del 1785, fou molt ben acollida i marcà el retorn a la pàtria del compositor. Una de les obligacions de Paisiello a Nàpols consistia en el lliurament d’una nova òpera cada any per a ser representada al Teatro San Carlo durant el carnestoltes. Complí aquesta obligació fins el 1790, any en què no pogué acabar l’òpera prevista per raons de salut i el rei l’eximí de les seves obligacions. Durant aquests anys continuà dedicant-se a l'opera buffa i creà altres obres memorables, com L’amor contrastato (1788) i Nina ossia La pazza per amore (1789), però també es dedicà a la producció d'opere serie. Pirro (1787), Elfrida (1792) i Elvira (1794) -les dues darreres amb llibret de R. di Calzabigi- foren els seus títols del gènere seriós que tingueren més èxit. Mestre de capella de la catedral de Nàpols des del 1796, també augmentà la producció de música sacra, gènere al qual es dedicà totalment a partir del 1808.

El 1798 les tropes franceses ocuparen Nàpols i obligaren la cort dels Borbó a retirar-se a Palerm. Paisiello no els seguí i el nou règim el nomenà mestre de capella nacional. Un any més tard, quan els Borbó reconqueriren la ciutat, decidiren no emprendre cap mena de represàlia contra ell. El 1801 Napoleó el nomenà mestre de capella de la cort, i Paisiello es traslladà a París la primavera del 1802. La primera tasca que dugué a terme fou l’organització de la capella, que havia estat tancada des del 1791, seguida per la composició d’una gran tragédie en musique que li demanà Napoleó. Així nasqué Proserpine, estrenada el 1803 i rebuda amb un discret entusiasme, probablement per la inexperiència de Paisiello en la utilització de la llengua francesa. Un any més tard demanà de poder tornar a Nàpols, cosa que li fou concedida amb la condició d’elaborar les línies generals de la música per a la coronació de Napoleó. La relació entre tots dos continuà durant molt de temps. L’emperador concedí una pensió anual a Paisiello i aquest cada any li enviava una nova composició de música sacra en ocasió de l’aniversari imperial. Durant els anys 1806-15 ocupà el càrrec de director de les activitats musicals de la cort de Nàpols, i també fou un dels directors del nou col·legi de música de la ciutat.

Paisiello dividí les seves composicions de música sacra en dos grups. El primer comprenia les obres escrites per a la catedral de Nàpols i per a altres esglésies de la ciutat, de breu durada i amb una instrumentació mínima. El segon grup el constituïen les obres pensades per a una capella de cort o per a una gran celebració, on era possible utilitzar una gran orquestra. Aquestes es caracteritzen per melodies fàcils i la presència d’elements d’efecte com les fanfares i l’ús de la tècnica de l’antífona. Encara que els últims anys d’activitat els dedicà principalment a la composició de música sacra, Paisiello deu la seva fama a les òperes. Durant els cinquanta anys de la seva carrera escriví gairebé un centenar d’obres teatrals, caracteritzades per la presència d’elements dramàtics i sentimentals al costat d’altres de còmics, aquests darrers més propis de la tradició del teatre musical napolità. Les òperes de caràcter còmic són les més conegudes, les de caràcter més seriós, en canvi, no gaudeixen de tanta fama, en part per l’excessiva frivolitat de la música. Totes les eines musicals -com l’harmonia i el contrapunt- serveixen per a intensificar l’expressivitat de la veu humana quan canta una melodia. Les opéras-comiques són les més aptes per a posar a la pràctica aquests elements, més que no pas els drames, que necessiten un plantejament harmònic més complex.

Obra

Òpera

90 òperes, entre les quals: Il negligente (1765); Le finte contesse (1766); La luna abitata (1768); L’arabo cortese (1769); Le trame per amore (1770); Artaserse (1771); Semiramide in villa (1772); Gli amanti comici (1772); Alessandro nell’Indie (1773); Andromeda (1774); Il credulo deluso (1774); Il Demofoonte (1775); La discordia fortunata (1775); Le astuzie amorose (1775); Le due contesse (1776); Nitteti (1777); Achille in Sciro (1778); Lo sposo burlato (1778); I filosofi immaginari (1779); La finta amante (1780); La serva padrona (1781); Il barbiere di Siviglia, ovvero La precauzione inutile (1782); Pirro (1787); La modista raggiratrice (1787); L’amor contrastato (1788); Catone in Utica (1789); Le vane gelosie (1790); Zenobia in Palmira (1790); Ipermestra (1791); Il ritorno d’Idomeneo in Creta

(1792); Didone abbandonata (1794); Chi la dura la vince (1797); L’inganno felice (1798); Il passaggio del Monte S Bernardo (1807)

Altres obres vocals profanes

Le nozze di Bacco ed Arianna, mascarada (1765); L’Ebone, cantata (1768); La sorpresa delli dei, serenata (1777); Il ritorno di Perseo, cantata (1785); Le nozze di Silvio e Clori, cantata (1797); Il genio poetico appagato, cantata (s.d.); La libertà e Pallinodia a Nice, 26 duets i 1 cànon per a S. i b.c. (s.d.); Fille a Tirsi, cantata (s.d.); La scusa, cantata (s.d.)

Música vocal religiosa

La passione di Gesù Cristo (1783); Cantata fatta in occasione della translazione del sangue di S Gennaro (1787); Baldassare, drama sacre (1787); Cantata per la sollennità de Ss Corpo di Cristo (1790); La concezione di Maria Virgine, oratori (s.d.); Passio per il venerdì Santo (s.d.); prop de 20 misses (entre les quals: Missa defunctorum, 1789; Messe composée pour le jour de la proclamation de Sa Majesté Impériale, 1804); més de 50 altres obres litúrgiques (entre les quals: Regina coeli, 2 S., B., orq., 1787; Te Deum, 2 cors, orq., 1791; més de 35 motets)

Música instrumental

8 concerts clvd./pno. i orq.; 22 qt. de c.; 6 qt. per a fl., vl., vla. i vlc.; 7 sonates per a clvd.; 34 peces per a clvd.

Bibliografia

  1. Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
  2. Ghislanzoni, A.: Giovanni Paisiello: valutazioni critiche rettificate, De Santis, Roma 1969
  3. Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Música, Madrid 1986
  4. Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991
Col·laboració: 
GGi

Llegir més...