i Giovanni Battista Pergolesi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Giovanni Battista Pergolesi

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Iesi, Marques, 1710 — Pozzuoli, Campània, 1736

Vida

La seva família, d’origen humil, tenia com a nom Draghi però foren anomenats Pergolesi perquè provenien del poble de Pergola. Sembla que des de petit Giovanni Battista tingué una salut feble i que fins i tot, segons afirmen alguns contemporanis, tenia algunes deformitats físiques. Començà els estudis musicals a Iesi amb F. Mondini i F. Santi i demostrà una precoç aptitud per a la música, fet que convencé el pare d’enviar-lo a Nàpols per a perfeccionar-se al Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo, on arribà en algun moment abans del 1725. Allí fou alumne de D. de Matteis, G. Greco i F. Durante. Probablement continuà al conservatori -on destacà com a violinista- fins el 1731, any en què realitzà les seves primeres composicions: la missa en re M, l’oratori La fenice sul rogo, ovvero la morte di San Giuseppe, el drama sacre Li prodigi della divina grazia nella conversione di San Guglielmo Duca d’Aquitania i l’òpera Salustia, estrenada al Teatro San Bartolomeo amb poc èxit.

El 1732 fou nomenat mestre de capella del príncep Stigliano Colonna, un dels nobles més importants de la ciutat, i compongué l'opera buffa Lo frate ’nnammurato, sobre llibret de G.A. Federico. Estrenada al Teatro dei Fiorentini, incloïa un intermezzo sense títol del qual no es conserva la música, i, gràcies a l’èxit que tingué, fou representada també al Teatro San Bartolomeo. En aquest mateix teatre fou representada, el 28 d’agost de 1733, l’òpera Il prigionier superbo -amb llibret anònim-, amb l'intermezzo en dues parts titulat La serva padrona i text de Federico. El 1734 dirigí la missa en fa M a Roma, a l’església de San Lorenzo in Lucina, i el mateix any presentà Adriano in Siria, amb llibret de P. Metastasio. Per encàrrec del Teatro Tor di Nona de Roma compongué l’òpera L’Olimpiade, amb llibret de Metastasio, estrenada el 8 de gener de 1735. L’obra tingué molt poc èxit i Pergolesi tornà a Nàpols, on fou nomenat organista de reserva a la capella reial. El mateix any també presentà al Teatro Nuovo l’òpera Il Flaminio, amb text de Federico, rebuda amb entusiasme. Pocs mesos més tard es retirà al convent dels caputxins de Pozzuoli per a recuperar-se de la tisi. Allí acabà l'Stabat Mater i la composició vocal Venerabilis barba Cappuccinorum (Scherzo del Pergolesi con i Cappuccini di Pozzuoli) just abans de morir, a vint-i-sis anys. El renom internacional de Pergolesi es deu a l’èxit obtingut per La serva padrona en la seva representació a París el 1752, que va fer esclatar la famosa Querelle des Bouffons. Però la seva breu activitat com a compositor teatral es desenvolupà exclusivament a Itàlia, i més concretament a Nàpols, excepte l’aventura romana de L’Olimpiade. A Nàpols estrenà la seva primera òpera, Salustia, amb llibret anònim tret de l'Alessandro Severo d’A. Zeno. La música de Pergolesi s’adaptà als esquemes que en aquell moment regien els espectacles teatrals i presentà unes melodies que subratllen el contingut poètic del text.

Amb Lo frate ’nnammurato, s’estrenà com a autor d'opera buffa, i l’adopció del llibret de G.A. Federico marcà el principi d’una fructífera aliança artística. Compongué la música de l’òpera per fer ressaltar els caràcters i els comportaments dels protagonistes -particularment els femenins i els còmics-, i en el finale introduí l’estil concertato entre les parts vocals i instrumentals. La serva padrona, intermezzo en dues escenes, representa el punt més alt de la tradició napolitana d’aquest gènere, i també l’obra teatral més coneguda de la producció del compositor. Després de la seva mort, se’n multiplicaren les representacions, primer a Itàlia i després més enllà de les fronteres del país. En aquesta obra, J.J. Rousseau -i també altres enciclopedistes- hi veié la realització de les seves idees musicals pel que fa a l’expressió dels sentiments humans, fet que -segons ell- no es donava en l’òpera francesa. A banda d’aquesta qüestió, s’ha de destacar la importància històrica d’aquesta peça, que contribuí a la consolidació de l'intermezzo al mateix nivell que l'opera buffa. A més, representa la síntesi dels elements musicals de Pergolesi: la gran capacitat de dibuixar la psicologia dels personatges i l’adaptació de les àries al sentit de les paraules. Amb l’òpera posterior, Adriano in Siria, es repetí la mateixa situació: l'intermezzo -Livietta e Tracollo, amb llibret de T. Mariani- tingué molt més èxit que no pas l’òpera mateixa. La música, una vegada més, subratlla el text i en ressalta el contingut. Aquest procés d’adaptació de la música als sentiments expressats pel text troba en L’Olimpiade el punt culminant. És una òpera que desenvolupa una trama d’amor i amistat i mostra un Pergolesi que domina perfectament les eines musicals d’aquella època i les aprofita en un estil propi. Les melodies no simètriques, un ús experimentat de les pauses i nous dissenys harmònics són algunes de les característiques principals de l’obra.

La seva última òpera, Il Flaminio, tracta una vegada més d’un tema amorós i repeteix algunes de les fórmules estilístiques de La serva padrona que es fixaren en el temps, com l’estil concertato en el finale. A més del repertori operístic, Pergolesi es dedicà a la composició d’altres obres, moltes de caràcter religiós. El drama sacre Li prodigi della divina grazia nella conversione di San Guglielmo Duca d’Aquitania, presentat al monestir de Sant’Agnello Maggiore el 1731, és l’obra d’un jove compositor i revela la seva inexperiència, encara que té alguns moments de bona qualitat musical. Les mateixes consideracions valen per a l’oratori La fenice sul rogo, ovvero la morte di San Giuseppe, del mateix any. En les seves primeres composicions de música sacra són evidents les influències del seu mestre F. Durante. En les posteriors, Pergolesi començà a tenir un estil més propi. Per una banda amplià els grups d’instruments, i per l’altra utilitzà diverses tècniques de composició, com les tonalitats menors de les dues Salve Regina. Però la seva obra sacra més coneguda és l'Stabat Mater, composició que tingué un èxit notable a tot Europa i en què domina la voluntat de la comprensió del text. És l’únic títol d’aquest autor -i un dels pocs del segle XVIII- que sempre ha estat present en els repertoris de concert. En vida, Pergolesi no gaudí de gaire fama. Aquesta li arribà pòstumament. Poc després de la seva mort es publicà a Nàpols una col·lecció de quatre cantates seves, i el 1738 La serva padrona i La contadina astuta foren representades en aquesta mateixa ciutat. A més, nombroses companyies operístiques ambulants inclogueren La serva padrona en els seus repertoris.

Obra

Música escènica

Salustia, òpera (1732); Lo frate ’nnamurato, commedia musicale (1732, rev. 1734); Il prigionier superbo, òpera (1733); La serva padrona, intermezzo (1733); Adriano in Siria, òpera (1734); La contadina astuta, intermezzo (1734); L’Olimpiade, òpera (1735); Il Flaminio, commedia musicale (1735); Il tempo felice, òpera (mús. perduda, 1735)

Música vocal religiosa

Li prodigi della divina grazia nella conversione di San Guglielmo Duca d’Aquitania, drama sacre (1731); La fenice sul rogo, ovvero la morte di San Giuseppe, oratori (autenticitat dubtosa, 1731); 3 misses (re M, Kírie i Glòria, 3 versions, 1a versió estr. 1732; fa M, Kírie i Glòria, 4 versions, 1a versió estr. 1734; fa M, Kírie i Glòria, dubtosa, publ. 1805); Confitebor tibi Domine, salm, v. solistes, cor, doble orq. (1732); Dixit Dominus Domino meo, salm, v. solistes, doble cor, orq. (1732); In coelestibus regnis, antífona, A., instr. de c., org. (s.d.); In hac die tam decora, motet, v. solistes, doble cor, doble orq. (2 versions incompletes, s.d.); Laudate pueri Dominum, salm, S., cor, orq. (s.d.); Salve Regina, la m, S., instr. de c., org. (s.d.); Salve Regina, do m, S., instr. de c., org. (1736); Stabat Mater, seqüència, S., A., instr. de c., org. (1736)

Altres obres vocals

Con lusinghieri accenti, ària, S., instr. de c., b.c. (s.d.); Della città vicino, cantata, S., instr. de c., b.c. (s.d.); Le luci vezzose del caro mio bene, ària, S., instr. de c., b.c. (s.d.); Quattro Cantate da Camera, la prima per Cimbalo e tre con varii Recitativi, Violini e Violetta obbligata di G.B. Pergolese, raccolte da Gioacchino Bruno (publ. ~1736); Questo è il piano, questo è il rio, cantata, A., intr. de c., b.c. (1731); Tu resterai mia cara, duet, S., A., instr. de c., b.c. (s.d.); Un caro e dolce sguardo, ària, S., instr. de c., b.c. (s.d.); Solfeggi (42 a 2 v.; 64 a 3 v.)

Música instrumental

Concerto, si♭ M, vl., instr. de c., b.c. (s.d.); Sinfonia (Sonata), fa M, vlc., b.c. (s.d.); Sonata, fa M, org. (s.d.); Sonata, sol M, org. (s.d.); Sonata, vl., b.c. (publ. 1956)

Bibliografia

  1. Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
  2. Paymer, M. i Williams, H.W.: Giovanni Battista Pergolesi, a guide to research, Garland, Nova York/Londres 1989
  3. Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Música, Madrid 1986
  4. Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991

Complement bibliogràfic

  1. Subirà i Puig, Josep: J.B.Pergolesi y La Serva Padrona, Sociedad Musical Daniel, Madrid 1922
Col·laboració: 
Ggi / R

Llegir més...