i Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Maria Puccini | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Maria Puccini

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Lucca, Toscana, 1858 — Brussel•les, 1924

Vida

És considerat el compositor més important d’òpera italiana posterior a Verdi. Nasqué en el si d’una família de tradició musical -que es remunta al segle XVIII- i fou el cinquè fill dels vuit de Michele Puccini i Albina Magi. S’inicià en l’estudi de la música amb el seu pare, el qual morí quan Giacomo tan sols tenia sis anys. A pesar de la difícil situació familiar, la mare -amb qui Puccini sempre mantingué forts lligams afectius- l’esperonà constantment a prosseguir la seva formació musical amb el seu oncle Fortunato Magi. El 1868 entrà a formar part dels cors de San Martino i San Michele, i el 1872, per tal de contribuir a l’economia familiar, començà a treballar com a organista. El 1874 ingressà a l’Istituto Musicale Pacini, on fou alumne de Carlo Angeloni. D’aquesta època daten les seves primeres composicions per a orgue. Durant l’any 1876 tingué l’oportunitat d’assistir a Pisa a una representació d'Aïda, que li causà una forta impressió i li feu prendre el determini d’anar a Milà per dedicar-se al teatre. Sota el mestratge d’Angeloni compongué la seva primera obra orquestral (Preludio sinfonico, 1876), la cantata I figli d’Italia bella (1877) i la que fou l’obra més important d’aquells anys, la Messa a quatro voci con orchestra (1880), coneguda pòstumament amb el nom de Messa di Gloria.

Gràcies a l’ajut econòmic del seu oncle Nicolao Cerú i d’una beca institucional, el 1880 Puccini ingressà en el Conservatori de Milà, on estudià amb Antonio Bazzini i Amilcare Ponchielli. Allà portà una vida bohèmia -reflectida després en la seva òpera La bohème -, juntament amb els seus companys Pietro Mascagni i Alfredo Catalani. D’aquells anys són una sèrie de cançons sobre textos d’A. Ghislanzoni (Melancolia, Avanti Urania, entre d’altres). El 1883, com a treball final del conservatori, estrenà el Capriccio sinfonico, els primers compassos del qual aprofità per al començament de La bohème. Aquell mateix any, encoratjat per A. Ponchielli, es presentà al concurs de l’editorial Sonzogno amb la seva primera òpera, Le Villi, que, tot i no aconseguir cap menció, fou estrenada l’any següent a Milà. L’èxit obtingut li comportà un encàrrec de l’editorial Ricordi -amb qui mantingué una fructífera relació durant tota la vida (amb l’excepció de La rondine, li publicà totes les òperes)- per a una nova òpera, Edgar, que no s’estrenà fins el 1889. La poca presència d’aquestes dues òperes en el repertori actual es deu, en gran part, a l’escàs interès dels llibrets de Ferdinando Fontana.

El 1884, Puccini començà una relació sentimental amb Elisa Gemignani, casada amb un comerciant. Amb ella tingué un fill l’any següent, però no fou fins el 1904 (arran de la mort del marit d’Elisa) que pogué legalitzar aquesta relació. El 1889 viatjà a Alemanya i assistí per primera vegada a la representació d’una òpera de R. Wagner a Bayreuth. L’estiu d’aquell mateix any feu la primera estada a Torre del Lago (Toscana), on el 1893 comprà una finca, en la qual fou enterrat i que avui és un museu dedicat a la seva memòria. El 1890 començà la gestació de l’òpera que marcà un canvi radical en la sort del compositor: Manon Lescaut, estrenada l’1 de febrer de 1893 a Torí. Ni l’èxit, deu anys abans, de l’òpera de J. Massenet amb el mateix argument ni la imminent estrena del Falstaff de G. Verdi no tragueren força al triomf més gran de la carrera de Puccini i que li donà fama internacional. En aquesta obra començà a mostrar la seva individualitat: trià ell mateix l’argument i treballà amb diversos llibretistes, als quals imposava constantment les seves exigències. Dues peces per a quartet de corda d’aquella època -Crisantemi (1890, en ocasió de la mort d’Amadeu de Savoia) i Tres minuets (1892)- incorporen música de Manon Lescaut.

Les tres òperes següents foren les obres que donaren més fama a Puccini: La bohème, Tosca i Madama Butterfly. Totes tres tingueren per llibretistes Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. El primer s’encarregà de l’escenografia, i el segon, del text i de la versificació. Els dos llibretistes juntament amb el compositor constituïren el que Ricordi anomenà, en broma, "la Santíssima Trinitat". La bohème, basada en Scènes de la vie de Bohème, d’Henri Murger, s’estrenà a Torí el 1896 sota la direcció d’Arturo Toscanini. En aquesta òpera Puccini mostra un domini complet del llenguatge que el caracteritza: d’una banda, l’alternança d’un recitatiu suau amb àmplies i expressives melodies per als moments de màxima intensitat, i de l’altra, la utilització de la tècnica del leitmotiv sense seguir un plantejament estricte (normalment no té una simbologia única), la depuradíssima orquestració que, tot i la seva densitat, és al servei del cant i, finalment, l’harmonia de caràcter impressionista (quintes paral-leles, tríades augmentades, escala de tons, dissonàncies sense resoldre). Tot i que La bohème té aspectes propis del verisme (la brevetat dels quatre actes, la correspondència entre la música i el desenvolupament de l’acció), fou Tosca (estrenada a Roma el 1900) l’òpera pucciniana més clarament situada en aquest corrent gràcies a escenes d’un dramatisme extrem (l’assassinat de Scarpia, el suïcidi de la protagonista, etc.). El contrast amb l’òpera anterior és palès: més complexitat en l’ús del leitmotiv, efectes orquestrals de gran espectacularitat i utilització més agressiva de la veu.

La capacitat per a ambientar un lloc i una època determinats és un dels trets més atractius de la producció de Puccini. Aquesta capacitat queda clarament demostrada en Madama Butterfly, on introduí melodies d’origen japonès. En aquesta òpera, la més estimada per l’autor, novament es posa de manifest l’interès a perfilar psicològicament els personatges femenins per sobre dels masculins. Sorprenentment, la seva estrena a Milà el 1904 fou un fracàs estrepitós, cosa que li provocà una important crisi creativa i el portà a treballar durant molts anys en noves versions de l’obra. A més, la lenta recuperació després d’un accident automobilístic el 1903 i un escabrós escàndol que acabà en el suïcidi de la seva minyona, Doria Manfredini, sumiren Puccini en una època de poca productivitat. Per aquest motiu, el títol següent, La fanciulla del West, no arribà fins el 1910. La deteriorada relació amb Ricordi el feu acceptar l’encàrrec d’una opereta, La rondine (1917), que compongué juntament amb la que fou la seva última òpera completa: Il trittico (1918). Mentre que la primera és una de les obres menys valorades de l’autor, Il trittico és considerada com un compendi del seu millor art. Aquesta òpera n’aplega tres més (Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi) amb arguments contrastats que formen una unitat semblant a la d’una simfonia: en la primera part reprengué la temàtica verista, amb predomini del dramatisme, la segona part és sòbria, i la tercera -recollint la millor herència còmica del Falstaff de Verdi- fa les funcions d’un scherzo.

El 1924 se li diagnosticà un càncer, per la qual cosa Puccini ingressà en una clínica de Brussel·les, on morí el 29 de novembre d’aquell mateix any sense haver pogut completar el seu últim projecte operístic: Turandot. Escrita sobre un llibret d’Adami (que també havia col·laborat en La rondine i Il tabarro), és considerada per molts la seva obra mestra. Puccini hi utilitza un llenguatge evolucionat que denota les influències, per exemple, de M. Musorgskij en la utilització del cor o de M. Ravel en les harmonies politonals. L’encarregat de concloure l’obra fou Franco Alfano. Amb tot, en la primera representació de Turandot -dirigida el 1926 per A. Toscanini a la Scala de Milà-, l’òpera finalitzà amb la mort de Liú, l’última escena escrita completament per Puccini.

Obra

Òpera

Le Villi (1884; 2a versió, 1884); Edgar (1889; 2a versió, 1892; versió definitiva, 1905); Manon Lescaut (1893); La bohème (1896); Tosca (1900); Madama Butterfly (1904; 2a versió, 1904); La fanciulla del West (1910); La rondine (1917); Il trittico (Il tabarro; Suor Angelica; Gianni Schicchi, 1918); Turandot (1926)

Música vocal

I figli d’Italia bella, cantata, v. solistes, orq. (1877); Messa a quatro voci con orchestra (1880); Rèquiem, v. solistes, org./harm. (a 1905); més de 10 cançons, entre les quals: Melancolia (1881; Ghislanzoni), E l’uccellino (1899; Fucini), Inno a Roma (publ. 1923; Salvatori)

Música instrumental

Preludio sinfonico, orq. (1876); Scherzo, qt. c. (~1880-83); Adagietto, orq. (1883); Capriccio sinfonico, orq. (1883); La sconsolata, vl., pno. (1883); Crisantemi, qt. c. (1890); Piccolo tango, pno. (1907?)

Bibliografia

  1. Ashbrook, W.: The Operas of Puccini, Oxford University Press, Oxford 1985
  2. Clausse, E.: Giacomo Puccini, Espasa-Calpe, Madrid 1980
  3. Krause, E.: Puccini, Alianza Editorial, Madrid 1991
  4. Southwell-Sander, P.: Puccini, Omnibus Press, Londres 1996
  5. Subirà, J.: Puccini y el puccinismo en Madrid, Madrid 1958
  6. Wilson, C.: Giacomo Puccini, Phaidon Press, Londres 1997

Complement bibliogràfic

  1. Puccini, Giacomo; Giacosa, Giuseppe; Illica, Luigi; Alier i Aixalà, Roger: La Bohème, Ma non troppo, Barcelona 2002
Col·laboració: 
GMB

Llegir més...