Vida
Fill d’una parella de músics (el pare era clarinetista i la mare pianista), ben aviat mostrà tenir una gran facilitat per a la música. A vuit anys oferí el seu primer concert públic. La seva trajectòria, com a compositor i com a pianista, la desenvolupà en terres alemanyes. Anton Rubinstein parlà d’ell molt efusivament i també ho feu E. Hanslick, després d’escoltar-lo en el concert que oferí a Viena quan tan sols tenia deu anys. El 1876 es traslladà a Graz, on inicià estudis amb W. Mayer. Fou en aquesta ciutat on realitzà les seves primeres composicions, entre les quals un Stabat mater, i les Cinc peces per a piano opus 3. Aviat es desvetllà el seu interès per l’escriptura contrapuntística i l’estudi de l’obra de J.S. Bach. A quinze anys fou elegit membre de la Reial Acadèmia Filharmònica de Bolonya. Poc després es traslladà a Viena, on conegué K. Goldmark i J. Brahms i fou a aquest darrer a qui dedicà els Estudis per a piano opus 16 i 17. Brahms conduí la següent etapa formativa de Busoni: viatjà a Leipzig a estudiar amb C. Reinecke i conegué G. Mahler, E. Grieg, P.I. Cajkovskij i F. Delius, entre d’altres. A Leipzig realitzà la primera transcripció i arranjament virtuosístic d’una obra de Bach. De Leipzig es traslladà a Hèlsinki, on trobà J. Sibelius i A. Järnefelt, i d’allí passà a Moscou, on guanyà el Premi Rubinstein pel seu Konzertstück, opus 31a.
A partir del 1894 s’establí definitivament a Berlín. Fou en aquesta darrera etapa que compongué les obres més avantguardistes del seu corpus creatiu. Es posà a favor de la nova música, i redactà els escrits estètics que li havien de donar un paper important en el panorama de la música del segle XX. El 1907 es publicà el seu estudi sobre estètica Entwurf einer neuen Ästhetik der Tonkunst, una obra que exercí una notable influència, però que alhora el portà a una viva polèmica amb el compositor H. Pfitzner, que mantenia unes posicions més conservadores. Els anys següents estigueren marcats per l’interès en les produccions dramàtiques. El 1911 compongué una música incidental per a l’obra Turandot del dramaturg C. Gozzi, que més tard, el 1917, fou el tema per a una òpera del mateix nom. El 1912 compongué Die Brautwahl sobre un text d’E.T.A. Hoffmann i el 1916 fou l’any del seu projecte més ambiciós, Doktor Faust, òpera inspirada en l’obra de Christopher Marlowe Doctor Faustus (1588). Uns anys més tard, aquesta òpera de Busoni fou completada pel compositor Philipp Jarnach.
L’obra
Busoni adoptà una posició estètica que es pot considerar en concordança amb el temps històric que li tocà viure, a cavall entre dos segles i en un moment de canvi pregon en la producció musical. En la seva música es veu la cerca d’un Classicisme renovat i progressista. L’estudi de J.S. Bach, R. Schumann o F. Mendelssohn marcà les seves primeres composicions i també les obres futures, enriquides pel contacte amb J. Brahms i Max Reger, i l’admiració per F. Liszt. Busoni arribà a fusionar aquests corrents contradictoris en el Concert per a piano, opus 39 (1903-04), o en la composició per a dos pianos Improvisation über Bachs Chorallied "Wie wohl ist mir" (1916), obres d’un perfeccionisme intransigent. Els seus arranjaments de J.S. Bach, de F. Chopin o de R. Wagner, que pretenien descobrir noves possibilitats dins l’òrbita tonal del piano, no han estat ben compresos.
En les obres per a piano mostrà una gran capacitat innovadora. Cercà un nou sistema harmònic basat en un desenvolupament de l’escala aliè a la lògica tonal, ple de sonoritats col·lorístiques. A la Sonatina núm. 2 (1912) arribà realment a abandonar la tonalitat. Tot i conèixer la producció contemporània d’A. Schönberg, a Busoni li desplaïa i considerava que no tenia cap tipus d’ordre. Busoni arribà a idear un sistema d’afinació que considerava distàncies més petites que el semitò, el qual, alhora, establia noves relacions jeràrquiques. Les seves idees, que també van ser conegudes per Schönberg, el qual li suggeria sistemes nous de notació, no foren dutes a la pràctica. Busoni se sentí aïllat: per als més conservadors era massa iconoclasta, mentre que per a les generacions joves l’emmirallament en el passat era un obstacle de progrés.
La seva producció operística és interessant. En el pla estètic, Busoni volia que la música caracteritzés l’acció des del punt de vista del contingut psicològic i que no es limités simplement als aspectes més externs. En aquest sentit, ell se sentia deutor de les conquestes de W.A. Mozart i de G. Verdi. Intentà portar-ho a la pràctica amb Die Brautwahl (1908-10) i Arlecchino (1914-16). Les seves idees cristal·litzaren en Doktor Faust (1916-24), òpera que el mateix Busoni pretenia que fos el punt més encimbellat de tota la seva obra.
Obra
Música escènica
Turandot, música incidental (estr. 1911); Die Brautwahl (1908-10); Arlecchino, òpera, op. 50 (1914-16); Turandot, òpera (1917); Doktor Faust, òpera (1916-24)
Orquestra
Symphonische Suite, op. 25 ('Suite simfònica', 1888); Konzertstück, pno., orq., op. 31a ('Peça de concert', 1890); Konzert-Fantasie, pno., orq. ('Fantasia de concert', 1888-89), op. 32; Suite núm. 1, op. 34a (1895, rev. 1905); Concert per a violí, re M, op. 35a (1896-97); Concert per a piano, op. 39 (1903-04); Turandot, suite, op. 41 (1904); Berceuse élégiaque, op. 42 (1909); Nocturne symphonique, op. 32 ('Nocturn simfònic', 1912); Indianische Fantasie, pno., orq., op. 44 ('Fantasia índia', 1912); Die Brautwahl, suite, op. 35 ('L’elecció de la núvia', 1917); Rondo alecchinesco, op. 45 (1917); Indianische Tagebuch, op. 47 ('Diari personal indi', 1915); Concertino, op. 48 (1919); Sarabande, Cortège: 2 Estudis sobre ’Doctor Faust', op. 51 (1920); Divertimento, fl., orq., op. 52 (1920); Romanza e scherzoso, pno., orq., op. 54 (1921)
Cambra
2 quartets de corda (núm. 1, op. 19, 1880-81; núm. 2, op. 26, 1889); Kleine suite, vlc., pno., op. 23 ('Petita suite ', 1886); Bagatelles, vl., pno. op. 28 (1888); 2 sonates, vl., pno. (núm. 1, op. 29, 1890; núm. 2, op. 36a, 1898); Albumblatt, fl., pno. ('Full d’àlbum', 1917)
Piano
Cinc peces, op. 3 (1822); 24 Preludis, op. 37 (1879-80); Menuetto capriccioso, op. 61 (1879); Una festa di villaggio, op. 9 (1882); Danze antiche, op. 11 (1882); Danza notturna, op. 13 (1882); Étude en forme de variations, op. 17 (1884); Trois morceaux, op. 4-6 (1884); Variacions i fuga en forma lliure sobre el Preludi en do♭ wwde Chopin, op. 22 (1884); Finnländische Volksweisen, pno. 4 mans, op. 27 ('Melodies populars finlandeses', 1889); Nuit de Noël (1909); 6 sonatines (1910-20); Indianische Tagebuch ('Diari personal indi', 1915); Improvisation über Bachs Chorallied "Wie wohl ist mir" (1916); arranjaments de diverses obres de J.S. Bach
Veu i orquestra
Stabat Mater (1878); Ave Maria, Bar., orq., op. 35 (1882); Le quattro stagioni, cor mixt, orq., op. 40 (1882); Zwei Gesänge, Bar., orq., op. 40 ('Dos cants', 1918); Zigeunerlied, Bar., orq. ('Cançó gitana', Goethe, 1923)
Cançó
Ave Maria, op. 2 (1878); Lied der Klage, op. 38 ('Cant planyívol', O. van Kapff, 1878); 2 Cançons, op. 24 (1879); Album vocale, op. 30 (1879); Dues Cançons, op. 15 (Byron, 1884); Zwei altdeutsche Lieder, op. 18 ('Dues cançons alemanyes antigues', 1885)
Bibiliografia
Beaumont, A.: Busoni the composer, Faber & Faber, Londres 1985; Dent, E.: Ferruccio Busoni: A Biography, Clarendon Press, Oxford 1933
Obra
Lehre von der Übertragung von Orgelwerken auf das Klavier, Bach-Busoni gesammelte Ausgabe, Leipzig 1894; Entwurf einer neuen Ästhetik der Tonkunst, Trieste 1907; Gesammelte Aufsätze: von der Einheit der Musik, Berlín 1922