i Domenico Gaetano Maria Donizetti | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Domenico Gaetano Maria Donizetti

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Bèrgam, Llombardia, 1797 — Bèrgam, Llombardia, 1848

Vida

Juntament amb V. Bellini i G. Verdi, fou un dels compositors italians que dominaren l’òpera europea durant el segle XIX. Fill d’una família humil sense cap tipus de tradició musical, es formà a l’escola gratuïta que Simon Mayr, un dels compositors operístics influents del final del XVIII i mestre de capella de Santa Maria la Maggiore, havia obert a Bèrgam. Gaetano formà part de la primera promoció que entrà en aquella escola, que oferia una educació fora del comú a Itàlia i donava la possibilitat de conèixer bona part del repertori europeu. Durant la seva estada al centre, Donizetti compongué una sèrie de quartets de corda. Mayr, animat per la bona disposició del seu jove alumne, l’animà a escriure la primera obra de música escènica, Il piccolo compositore di musica (1811), un pasticcio en el qual Donizetti mostrà bona predisposició per a la composició operística. El mateix Mayr l’envià a Bolonya a estudiar amb el pare Mattei, però el tracte que hi tingué no li fou positiu. Cap de les primeres petites òperes que compongué durant el període de formació no arribà a estrenar-se, però per indicació de Mayr n’escriví per a ésser representades a Venècia. Poques d’elles atragueren l’atenció del públic. Durant aquest temps compongué obres sacres i instrumentals. L’èxit que obtingué amb Zoraide di Granata, estrenada a Roma el 1822, l’ajudà a obtenir un contracte amb l’important Teatro Nuovo de Nàpols, on temps enrere havia treballat G. Rossini. Les primeres obres d’aquesta època, entre les quals es troben L’aio nell’imbarazzo, Olivo e Pasquale i Il giovedì grasso, són deutores de l’estil operístic rossinià d'opéra comique, i escrites generalment sobre llibrets bastant mediocres. En aquella època Donizetti coincidí amb el jove Bellini, que encara estava fent els seus estudis a Nàpols. En aquest primer període escriví un total de vint-i-tres òperes, amb una intensitat que fluctuà entre les dues i les cinc produccions per any. A Nàpols dirigí també òperes d’altres autors i n’hi estrenà algunes de pròpies, tot i que les que eren representades a Roma, Palerm i Gènova sempre tenien millor acollida. Quan Donizetti començà a compondre òperes dramàtiques, en les quals se sentia el pes de les obres franceses i l’estil que desenvolupà Rossini amb Guillem Tell, sorgí el seu estil més personal. Així nasqueren obres com L’esule di Roma, Alina, regina di Golconda, Il paria, o Elisabetta al castello di Kenilworth. Aquestes obres conduïren Donizetti fins a un dels seus primers grans èxits en el terreny de la tragèdia, Anna Bolena (1830), amb la qual assolí ràpidament el reconeixement internacional, i fou la primera de les seves òperes que s’estrenaren a París. En la temporada del 1832 trencà el contracte que tenia a Nàpols per les limitacions que li imposava, i dos anys més tard en signà un de nou en el qual es comprometia a compondre una opera seria cada any. Entre les obres escrites en aquella època cal destacar la comèdia sentimental L’elisir d’amore, actualment encara en repertori i que conté escenes que han esdevingut punts de referència del bel canto. De fet, moltes de les composicions que seguiren Anna Bolena resultaren un fracàs. Ugo, Conte di Parigi, basada en un text de Felice Romani, escrita just després del seu primer gran triomf internacional, constituí un fracàs memorable. Però Donizetti no solia defallir davant situacions difícils, i en menys d’un mes escriví L’elisir d’amore, basada en una obra d’A.E. Scribe -Le philtre - arranjada per Romani. Amb Lucrezia Borgia i Torquato Tasso el compositor s’obrí vers el nou terreny que llavors representaven els melodrames romàntics. Convidat per Rossini, que dirigia el Théâtre Italien, el 1835 visità París, on es representà el seu Marino Faliero, després de la bona impressió que causà I Puritani de Bellini. Donizetti, després de veure el tipus de produccions creades per a la grand opéra, d’un nivell molt superior al que hi havia a Itàlia, compongué Lucia di Lammermoor. Aquesta esdevingué l’exemple cabdal d’òpera romàntica, i conté les pàgines més belles del bel canto italià en les quals Donizetti mostrà el seu estil més propi. Per a aquesta obra, el llibretista Salvatore Cammarano creà un arranjament no gaire afortunat de la novel·la de Walter Scott The bride of Lammermoor, la qual Donizetti adaptà en una vesió francesa el 1839, que resultà inferior a l’original italià. El record de França és present a Belisario, i en l’obra escrita en "estil francès" que reservà per a obrir la temporada del San Carlo de Nàpols, L’assedio di Calais, amb ballet, poques cabalette i abundants números de conjunt. En aquesta òpera Donizetti emprà per darrera vegada una contralt per a un paper d’heroi masculí.

Vers la meitat de la dècada dels anys trenta, Donizetti era la figura indiscutible de l’òpera italiana, i es trobava al punt més alt de la seva producció. Tot i així, les seves obres s’havien de subordinar massa sovint a les exigències de les veus per a les quals escrivia, o doblegar-se a les condicions especials dels teatres on s’estrenaven les produccions. A poc a poc, però, tendí a adaptar la composició a les necessitats dramàtiques del llibret, a fi que la música no hagués de sofrir les arbitrarietats de solistes i empresaris. Un bon exemple, n’és la comparació d’una obra arrodonida com Roberto Devereux amb les escrites immediatament a continuació, i que justifica la pervivència d’aquesta en el repertori davant la caiguda en l’oblit de molts altres títols. Els encàrrecs provinents de fora d’Itàlia -de París o Viena- l’encoratjaren a cercar una composició més lligada amb el llibret. El 1838 fou un any decisiu en la seva vida. De primer veié com, contra les seves expectatives, Saverio Mercadante era nomenat director del Conservatori de Nàpols; d’altra banda, la censura napolitana impedí la representació de l’òpera Poliuto. Aquests fets l’animaren a abandonar Itàlia, i s’establí a París, on aviat rebé l’encàrrec de Les martyrs -de fet un arranjament de Poliuto -, que no funcionà prou bé. Durant dos anys, quatre teatres de París programaren òperes seves; es convertí en l’ídol de la capital i, al mateix temps, en un enemic per a Berlioz, que veia com les seves òperes no triomfaven com les de l’italià. Donizetti comprengué que el gust operístic francès era diferent de l’italià, més conservador, ja que les seves primeres òperes foren rebudes amb una resposta tèbia. Arranjà alguna de les seves produccions anteriors al nou gust, i compongué l'opéra comique La fille du régiment (1840), amb la qual triomfà ràpidament. L’obra, en essència, responia encara als patrons italians, però Donizetti tingué l’habilitat d’introduir-hi algunes pràctiques franceses, a banda de la tria d’un tema amb el qual, a París, hom podia sentir-se molt identificat. El 1840, hagué de refer Lucrezia Borgia, ja que Victor Hugo no acceptava l’arranjament que Romani havia fet de la seva novel·la, en part per creure’l massa clàssic. Ja en una estètica totalment francesa, Donizetti compongué La favorite, una de les seves millors obres, que conté algunes de les àries més encertades que mai escriví. L’òpera, de fet una autèntica grand opéra, fou un fracàs en la seva estrena el 1840. El seu títol original era L’ange de Nisida, una obra destinada a un altre teatre. No és cert que compongués el quart acte en una nit, sinó que tan sols afegí a la primera versió l’ària de tenor "Spirto gentil" escrita per a una obra que mai no enllestí, Le duc d’Albe. Aquesta ària fou una de les més estimades per Julián Gayarre. Amb Linda di Chamonix intentà trobar un terme mitjà entre el gènere de les òperes semiserioses italianes i l'opéra comique francesa.

Els darrers anys patí problemes de salut que limitaren la seva producció, ja molt abundant, i li impediren de viatjar. La malaltia, d’origen sifilític, li causava paràlisis passatgeres. El 1841 el muntatge de Maria Padilla a la Scala, una obra amb la qual el compositor, en principi, no tenia cap mena de condicionant, li reportà molts problemes amb la censura. L’any següent fou nomenat mestre de capella de la cort imperial austríaca. Una de les seves darreres obres més interessants fou Maria di Rohan, en la qual aconseguí una gran continuïtat en el trànsit entre l’ària i el recitatiu. L’obra es representà el 1844 a Viena, i el públic sabé comprendre el que potser és un dels millors drames romàntics. Però sens dubte, una de les òperes més significatives arribà gairebé en el seu declivi personal: Don Pasquale (1843), un autèntic cant del cigne del gènere de l'opera buffa, en un moment en què aquest tipus de gènere semblava quasi exhaurit després de les obres de Rossini.

Una bona part de la producció de Donizetti nasqué en funció dels cantants virtuosos per als quals escriví les àries més sublims del seu temps. La soprano Fanny Tacchinardi-Persiani li suggerí els moments més belcantistes de la Lucia ; els dots dramàtics d’una altra de les grans veus del segle XIX, Giuditta Pasta, foren la inspiració per a Anna Bolena, mentre que la dicció de Rosine Stolz fou la responsable de l’escriptura de La favorite, i la veu noble del baríton Ronconi donà lloc als papers de Maria di Rohan i Maria Padilla. En altres ocasions foren els mateixos cantants que l’abocaren al desastre: quan la Scala reposà Maria Stuarda l’any 1835 en la forma original -la primera versió havia estat prohibida per la censura napolitana-, una Maria Malibran malalta fou la causa d’un fracàs sorollós.

Donizetti, un compositor prolífic i versàtil, sabé treure bon profit dels temes dels llibrets, i descriure amb encert les situacions dramàtiques. Les primeres obres que compongué eren encara comèdies hereves de la tradició del segle anterior, mentre que les obres més significatives són ja totes tragèdies romàntiques, amb l’excepció de L’elisir d’amore i de Don Pasquale. En conjunt, dramàticament encertà amb la conducció musical de la continuïtat i amb els efectes teatrals; la seva música sap descriure prou bé la situació dramàtica, tot i que, com en totes les grans produccions, hi ha desigualtats i fins i tot alguns moments en els quals la música podria ésser banal. El compositor començà a abandonar la rígida divisió entre ària i recitatiu a partir de la introducció de fragments d'arioso, que es combinen amb la importància que adquireixen els passatges corals des del punt de vista dramàtic. Aquesta darrera era una característica pròpia de l’òpera francesa. Potser els moments més característics de les seves obres són les fascinadores àries belcantistes de les sopranos i les grans romances de tenor. Conscient de les dificultats que sovint sorgien entre compositor i solista, Donizetti reservava per a la cabaletta lenta els passatges amb més colorature i dificultats per al lluïment del cantant, però sempre amb una discreció que no enutgés un públic que començava a demanar més vitalitat en l’acció dramàtica. Tenia destresa per a generar frases llargues a partir d’idees rítmiques simples, però la qualitat que el feu destacar fou la varietat de solucions que adoptava en les cabalette. Des del punt de vista harmònic, emprà una varietat més gran que la de Bellini i prestà sempre el màxim interès a l’evolució melòdica per damunt de cap audàcia harmònica. Sovint s’ha criticat que les seves orquestracions són febles i que els acompanyaments orquestrals són massa simples. Wagner deia que l’orquestra de Donizetti era com una gran guitarra. Tot i així, es pot veure com al llarg de la seva carrera enriquí els acompanyaments amb cromatismes per cercar una expressió més subtil, sense que això fes perdre claredat en la línia vocal. En orquestració canvià els patrons limitats, i experimentà combinacions d’acompanyament al cant que en el seu temps eren prou noves. És en aquest sentit que es pot assegurar que G. Verdi partí en orquestració d’allí on la deixà Donizetti.

Les obres d’aquest compositor també tingueren ressò als teatres catalans. La seva primera òpera representada al Teatre de la Santa Creu de Barcelona fou L’aio nell’imbarazzo, la temporada 1828-29, és a dir, quatre anys després de la seva estrena mundial. Després arribaren títols com Il borgomastro di Saardam la temporada següent, L’elisir d’amore la temporada del 1833, i Anna Bolena l’any 1835. Lucia di Lamermoor i La favorita (traduïda a l’italià) figuren entre les òperes més representades durant el segle XIX.

Obra

Òpera

67 òperes, entre les quals: Zoraide di Granata (1822); La zingara (1822); L’aio nell’imbarazzo (1824); Gabriella di Vergy (1826); Olivo e Pasquale (1827); Il borgomastro di Saardam (1827); L’esule di Roma (1828); Alina, regina di Golconda (1828); Il giovedì grasso (1828); Il paria (1829); Elisabetta al castello di Kenilworth (1829); Anna Bolena (1830); L’elisir d’amore (1832); Faust (1832); Ugo, Conte di Parigi (1832); Il furioso all’isola di San Domingo (1833); Parisina (1833); Torquato Tasso (1833); Lucrezia Borgia (1833); Gemma di Vergy (1834); Lucia di Lammermoor (1835); Maria Stuarda (1835); Marino Faliero (1835); Belisario (1836); Betly (1836); L’assedio di Calais (1836); Roberto Devereux (1837); Pia di Tolomei (1837); Maria di Rudenz (1838); Poliuto (1838); Les martyrs (1840); La fille du régiment (1840); La favorite (1840); Maria Padilla (1841); Linda di Chamonix (1842); Don Pasquale (1843); Maria di Rohan (1843); Don Sébastien, roi di Portugal (1843)

Música vocal

35 cantates i obres ocasionals, prop de 110 obres vocals sacres (entre les quals: 1 rèquiem dedicat a la mort de Bellini, 1835), centenars de peces vocals (prop de 200 per a v. solista, prop de 45 per a 2 v., prop de 15 per a 3-5 v.)

Música instrumental

14 simfonies (1 sobre temes de Bellini), 1 concert per a cl., 1 concert per a vl. i vlc., 18 quartets de c., 3 quintets, 1 trio per a pno., 4 sonates (1 per a fl., 1 per a vlc., 1 per a ob., 1 per a vl.), prop de 40 peces per a pno.

Bibliografia

  1. Ashobrook, W.: Donizetti and his Operas, Cambridge University Press, Cambridge 1983
  2. Barblan, G.: L’opera de G. Donizetti nell’età romantica, Edizioni del Cenentario, Bèrgam 1948
  3. Dent, E.: Donizetti: an Italian Romantic, "Journal of the Donizetti Society", 2, 1975
  4. Weinstock, H.: Donizetti and the World of Opera in Italy, Paris and Vienna in the First Half of the Nineeteeenth Century, Octagon, Nova York 1979
Col·laboració: 
FCM

Llegir més...