OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Niccolò Paganini

Música

Sumari de l’article

música mús
Violinista i compositor italià.
Gènova, Ligúria, 1782 — Niça, Provença, 1840

Vida

Nasqué en el si d’una família pobra, fill de Teresa i Antonio, que era músic afeccionat. S’inicià en la música a cinc anys tocant la mandolina, i quan en tenia set començà a tocar el violí sota la despòtica atenció del seu pare, el qual l’obligava a practicar durant tot el dia. Des de molt jove demostrà talent per a la composició. El 1792 estudià amb Giovanni Cervetto (violí) i Francesco Gnecco (harmonia), i a partir del 1794 ho feu amb els violinistes Giacomo Costa i August Duranowski. El mateix 1794 es presentà per primera vegada en públic com a violinista, i l’any següent es traslladà a Parma per estudiar amb el violinista Alessandro Rolla, el qual es considerà incapaç d’ensenyar res de nou al jove Paganini i li aconsellà que continués els estudis de composició. Durant la seva estada a Parma, estudià contrapunt amb Gaspare Ghiretti i composició amb Ferdinando Paër i feu un concert al Teatro di Sant’Agostino. El 1796 tornà a Gènova, on començà a interessar-se per la guitarra, instrument en el qual aconseguí un gran nivell de virtuosisme.

Per tal d’evitar que Niccolò fos cridat al servei militar, el 1800 el seu pare el traslladà a Liorna (Toscana), on oferí diversos concerts. Posteriorment viatjà a Mòdena i a Lucca i, ja alliberat de la tutela paterna, s’instal·là en aquesta darrera ciutat, del 1801 al 1809, amb el seu germà violinista Carlo. Fou un període relativament tranquil, en què es dedicà bàsicament a la docència i a la composició (12 sonates per a violí i guitarra, opus 2 i opus 3). Fou primer violí de la Cappella Nazionale de la nova República de Lucca i a partir del 1805 formà part de l’orquestra de la cort de la princesa Elisa Baciocchi, amb qui mantingué una efímera relació amorosa. En aquesta època compongué la Sonata Napoleone per a la quarta corda del violí i tingué la primera experiència com a director d’orquestra amb Il matrimonio segreto, de D. Cimarosa.

A partir del 1809 inicià una intensa carrera com a concertista independent que el portà a recórrer tot Itàlia (especialment el nord). Arribà a Milà l’any 1813, i a l’octubre debutà a la Scala amb un èxit grandiós que li suposà onze concerts més a la mateixa ciutat els dos mesos següents. Gràcies a aquests triomfs, la fama de Paganini s’escampà per tot el país i per Europa i fou considerat el violinista més gran del moment. Aquell mateix any compongué Le streghe (variacions sobre un tema de F.X. Süssmayr per a violí i orquestra), que es convertí en una obra habitual del seu repertori. El 1816 tocà a Trieste i Venècia, el 1818, a Piacenza i Bolònia, i del 1819 al 1820, a Roma, Nàpols i Palerm. Al mateix temps començà a compondre i a interpretar els seus propis concerts per a violí i orquestra: el primer s’estrenà a Nàpols el 1819, i dos més foren compostos el 1826. El 1820 publicà els 24 capricci, opus 1, que durant molts anys foren considerats impracticables. El 1821 substituí el director de l’òpera de G. Rossini Matilde di Shabran quan aquest morí inesperadament en l’assaig general de l’estrena, i es feu íntim amic del compositor.

El 1824 inicià una relació amorosa amb la cantant Antonia Bianchi, i l’any següent nasqué el seu fill Achille. Compartí sovint escenari amb Bianchi, fins que el 1828 se separaren. A partir de llavors, Paganini començà la seva carrera per tot el continent europeu. El 1828 aconseguí els primers grans èxits a Viena, on feu quinze concerts. Durant els tres anys següents viatjà per Alemanya i Polònia (on coincidí amb F.F. Chopin). Obtingué fama, fortuna i també crítiques contradictòries, que anaven des de l’admiració fins a la indiferència més absoluta. El 1830, Karl Guhr publicà la primera anàlisi escrita sobre el virtuosisme de Paganini (Über Paganinis Kunst, die Violine zu spielen, ’Sobre l’art de tocar el violí de Paganini'), on feia referència a tècniques de scordatura, pizzicatti de mà esquerra, harmònics, etc. El 1831 debutà a París i, després, a Londres. De tornada a la capital francesa coincidí amb H. Berlioz, a qui encarregà una obra per a viola (Harold en Italie, 1834), que Paganini menyspreà per no tenir, segons ell, una part solista prou brillant.

La seva delicada salut empitjorà, i el 1833 sofrí a París una hemorràgia pulmonar. Aquest fet marcà el declivi de la seva carrera, tot i que durant el 1834 encara viatjà per Anglaterra, França, Bèlgica i Holanda. Pel setembre del mateix any es traslladà a Itàlia i s’instal·là a Villa Gaione, a Parma. El seu caràcter emprenedor el portà a dedicar-se al comerç d’instruments de corda (a la seva mort la seva col·lecció incloïa onze stradivari) i a obrir a París, al juny del 1837, el Casino Paganini, on, a més de jocs d’atzar, s’oferien espectacles musicals, i que fou clausurat l’any següent. Tot i que la seva salut es deteriorà molt els dos últims anys de la seva vida, mai no va deixar de tenir plans de feina per al futur. Morí el 27 de maig de 1840, a Niça. La seva negativa a rebre un capellà abans de morir ocasionà problemes a l’hora de ser enterrat en lloc sagrat, i no fou fins el 1876 que les seves despulles descansaren al cementiri de Parma.

Paganini és considerat, juntament amb Franz Liszt, el músic que millor representa el mite romàntic del virtuós, no tan sols pels seus grans dots com a violinista, sinó també per la personalitat diabòlica, les aventures amoroses, etc. Aquesta faceta amaga sovint la tasca com a compositor, que afrontà de manera reflexiva i escrupolosa. Així, les seves obres van més enllà de la pura funció de fer brillar el virtuosisme del mateix compositor. Igualment, com a intèrpret, Paganini no tan sols desenvolupà la faceta de solista virtuós, sinó que també fou un assidu intèrpret de música de cambra, amb un especial interès pel quartet de corda.

Obra

VIOLÍi orquerstra

Més de 30 obres per a vl. i orq., entre les quals: Sonata Napoleone (1807); Polacca con variazioni (estr. 1810); Le streghe, op. 8 (1813); 6 concerts per a vl. i orq. (mi m, ~1815; núm. 1, mi♭ M, op. 6, 1817?; núm. 2, si m, op. 7, 1826; núm. 3, mi M, 1826; núm. 4, re m, estr. 1830; núm. 5, la m, 1830); I palpiti, introducció i variacions sobre ’Di tanti palpiti’ del ’Tancredi’ de Rossini', op. 13 (1819); La tempesta (1828); Variacions sobre ’God save the King', op. 9 (1829); Moto perpetuo, op. 11 (d. 1830); Sonatina e polacchetta (1831); Balletto campestre (1838)

VIOLÍ

Fandango spagnolo (mús. perduda, 1800); 24 capricci, op. 1 (1805; publ. 1820); Duo merveille (~1808); Introducció i variacions sobre ’Nel cuor più non mi sento’ de ’La Molinara’ de Paisiello (publ. 1829)

Cambra

31 obres de cambra (algunes de les quals inclouen diverses peces), entre les quals: Sonata a violino scordato, 3 vl. (~1802); Tres quartets, vl., vla., vlc., guit., op. 4 (1806-16); Sis sonates, vl., guit., op. 2 (~1805); Sis sonates, vl., guit., op. 3 (~1805); Tres quartets, vl., vla., vlc., guit., op. 5 (1806-16); Serenata, vla., vlc., guit. (a 1808); Quinze quartets, vl., vla., vlc., guit. (núm. 1, 3-6 perduts, 1818-20); Cantabile e Valtz, vl., guit. (1823-24); Divuit sonates, vl., guit. (d 1828); Tema napoletano, vl., pno. (1829); Sonata à mouvement perpétuel, vl., pno. (d 1830); Rondò, vl., vlc. (1831); Terzetto concertante, vla., guit., vlc. (1833); Variacions sobre ’Barucabà', 60 variacions vl. i guit., op. 14 (1835); Sonata a violino principale, 2 vl., vlc. (publ. 1860)

Diversos

È pur amabile, 1 v., pno. (1828); Quel jour heureux, 1 v., cor, pno. (publ. 1830); prop de 100 obres per a guitarra (la majoria publ. en edicions modernes)

Bibliografia

  1. Day, L.: Paganini of Genoa, The Macaulay Company, Nova York 1929
  2. Prod’homme, J.G.: Paganini, Henri Laurens, París 1927
  3. Salvaneschi, N.: Un violino, 23 donne e il diavolo: La vita ardente di Niccolo Paganini, Dall’Oglio, Milà 1951
  4. Saussine, R. de: Paganini, Greenwood Publishing Group, Westport 1982
  5. Sugden, J.: Paganini, Omnibus, Londres 1992

Complement bibliogràfic

  1. Lleonart, Josep: Paganini, La Gacela; Atlántida, Madrid 1942
Col·laboració: 
GMB

Llegir més...