Vida
Fou el representant més important del panorama operístic italià del principi del segle XIX, lloc que ocupà sense rival fins l’arribada dels primers èxits de G. Verdi. El seu estil entroncà clarament amb la tradició de l’òpera italiana de la centúria anterior, però en les últimes òperes s’aprecià una tendència cap al drama romàntic (La donna del lago) o la grand opéra (Guillaume Tell). Tot i que l’estil rossinià és molt personal i fàcilment identificable, suposà l’establiment d’uns esquemes que serviren de model indiscutible per a l’òpera italiana de la primera meitat del segle XIX. Encara que avui és conegut bàsicament per la seva producció d'opere buffe (sobretot per El barber de Sevilla, sens dubte la seva obra més famosa), la majoria de les seves creacions són de temàtica seriosa. Fou en aquest gènere que la seva aportació pot ser considerada històricament transcendental per a l’evolució posterior de l’òpera italiana en V. Bellini, G. Donizetti, S. Mercadante i G. Verdi.
Els anys de formació
La família Rossini era originària de Lugo (Emília-Romanya). El pare del compositor, Giuseppe, conegut amb el sobrenom d'il Vivazza pel seu caràcter jovial, tocava la trompa. El 1789 es traslladà a Pesaro, on conegué Anna Guidarini, filla d’un forner i cantant ocasional, amb la qual es casà cinc mesos abans del naixement, el 29 de febrer de 1792, de Gioachino. Els primers anys, la vida d’aquest estigué marcada per les invasions napoleòniques del nord d’Itàlia, durant les quals el seu pare fou empresonat. Llavors, la mare es traslladà a Bolonya, on es dedicà a cantar per tal de mantenir-se ella i el seu fill, amb els quals es reuní Giuseppe més tard. El 1802 els Rossini s’instal·laren a Lugo, on Gioachino rebé una metòdica formació musical al palau de la família Malerbi. El 1804, instal·lats de nou a Bolonya, Rossini demostrà el seu domini de la composició amb les Sis sonates a quatre, que encara es mantenen en el repertori. Mentre prosseguia la seva formació musical, cantà en esglésies i entrà a formar part de l’Acca-demia Filarmonica de Bolonya. El 1805 aparegué com a cantant en Camilla, de F. Paër, la seva única experiència com a cantant solista, encara que conservà sempre una bona veu de baríton que li permeté cantar per als seus amics el Largo al factotum d'El barber. Gràcies als progressos demostrats, el seu pare aconseguí matricular-lo al Liceo Musicale de Bolonya (1806) i, aquell mateix curs, amb tan sols catorze anys, compongué la seva primera òpera, Demetrio e Polibio, que no s’estrenà fins el 1812. El 1807 començà a estudiar composició i contrapunt amb Stanislas Mattei i sota el seu guiatge escriví misses, quartets, una cantata per a cor i solista, una simfonia, variacions, etc. Mattei l’anomenava sovint Il Tedeschino per l’interès que demostrà per les obres de W.A. Mozart i J. Haydn.
La consagració
Pocs mesos abans de finalitzar els seus estudis al Liceo, el compositor Giovanni Morandi recomanà Rossini a l’empresari del San Moisè de Venècia davant la urgència d’una òpera nova per al seu teatre. Llavors, el jove compositor escriví en poques setmanes La cambiale de matrimonio (1810), de la qual es feren dotze representacions. De tornada a Bolonya compongué una cantata per a soprano, cor i orquestra, de títol La morte di Didone (1811), i una nova opera buffa : L’equivoco stravagante (1811). Els anys següents, que passà entre Milà i Venècia, foren d’allò més prolífics. Així, el 1812 escriví cinc òperes: L’inganno felice, Ciro in Babilonia..., La scala di seta, La pietra del paragone (amb la qual debutà a la Scala de Milà) i L’occasione fa il ladro. Tot i aquesta imparable producció, s’ha de tenir en compte que, durant quasi tota la seva carrera com a compositor, Rossini aprofitava molt sovint fragments i idees d’obres anteriors per a les òperes noves. D’aquesta època són més destacables les seves " (Il Signor Bruschino..., estrenada al gener del 1813) que no pas les incursions en el gènere seriós, essent els aspectes còmics els que més l’ajudaren a desenvolupar una personalitat musical, sempre a partir dels models de D. Cimarosa i G. Paisiello.
Durant el 1813, Rossini estrenà dues òperes a Venècia que suposaren la seva consagració definitiva en els gèneres seriós i buffo respectivament: Tancredi i L’italiana in Algeri. Amb la primera, basada en un llibret de Gaettano Rossi sobre la tragèdia de Voltaire, debutà a la Fenice, i aconseguí demostrar la seva capacitat per a fer reviure un gènere que ja semblava mort i portar la seva fama per tot Europa (especialment amb l’ària "Di tanti palpiti"). En L’italiana in Algeri, Rossini eixamplà els models de l'opera buffa heretats del segle anterior amb un humor més mordaç, una escena més tumultuosa (remarcada per una utilització característica del crescendo orquestral) i un vocalisme en el qual l’anterior elegància dels ornaments es convertí en un constant i exagerat desplegament d’acrobàcies, elements tots ells que esdevingueren els principals trets de l’estil rossinià. Al desembre del mateix any estrenà a la Scala l'opera seria Aureliano in Palmira, l’obertura de la qual utilitzà posteriorment en Elisabetta... i en El barber de Sevilla. El paper principal havia estat escrit pensant en el castratto Giambattista Velluti, el qual, amb les seves extravagàncies, provocà que Rossini, indignat, escrivís totes les ornamentacions de les àries i no deixés als intèrprets cap marge per a la improvisació, cosa que era característica de la tradició operística del segle XVIII.
A partir de llavors, i fins a l’estrena d'El barber de Sevilla, Rossini no aconseguí repetir els èxits de Tancredi i L’italiana in Algeri. Combinant sempre la composició d'opere buffe i serie, durant el 1814 estrenà dues obres sense gaire èxit: Il Turco in Italia (opera buffa presentada a la Scala amb la qual intentà tornar a l’èxit venecià de L’italiana in Algeri, però que fou vista injustificadament pel públic milanès com un autoplagi) i Sigismondo (estrenada a Venècia i que suposà un fracàs absolut). Aquell mateix any, l’empresari napolità Domenico Barbaja es desplaçà a Bolonya per oferir a Rossini un contracte immillorable com a encarregat de la direcció musical del Teatro San Carlo i del Teatro del Fondo de Nàpols, amb el compromís de compondre dues òperes cada any. Allà, Rossini conegué la soprano Isabella Colbran (nascuda a Madrid el 1785), amb qui es casà el 1822. Ella fou la intèrpret principal de la seva nova opera seria, Elisabetta, regina d’Inghilterra (1815), en la qual el compositor eliminà definitivament el recitativo secco. Això, juntament amb el control que volia tenir sobre els ornaments dels cantants, provocà la indignació del compositor napolità N.A. Zingarelli, que defensava la permanència de la tradició. El mateix any 1815, l’estrena del drama semiseriós Torvaldo e Dorliska fou un veritable fracàs.
El 15 de desembre de 1815 Rossini firmà un contracte amb el Teatre Argentina de Roma per escriure al mes següent una òpera sobre El barber de Sevilla de Beaumarchais, obra de la qual s’havien fet moltes adaptacions fins el moment, com la llavors encara famosa de G. Paisiello. Fins el 29 de gener de 1816 no estigué enllestit el llibret de Cesare Sterbini, que dugué per títol, per diferenciar-se de les versions anteriors, Almaviva, ossia L’inutile precauzione i que Rossini musicà en tan sols dues setmanes. L’estrena, el 20 de febrer, suposà un fracàs absolut provocat per accidents durant la interpretació i pel boicot d’incondicionals de Paisiello; però la segona representació fou un èxit i en poc temps l’obra es convertí en la més famosa del compositor. Aquell mateix any també escriví La gazzeta i Otello..., aquesta última una versió molt lliure de l’obra de W. Shakespeare. Al començament del 1817 s’estrenaren dues de les òperes de Rossini que més s’han conservat en el repertori dels teatres actuals, La Cenerentola... i La gazza ladra, a més dels drames Armida i Adelaide di Borgogna. Tant La Cenerentola... com Adelaide di Borgogna foren presentades sense èxit a Roma, on les obres de Rossini mai no reberen el favor del públic. Però després d’això es produí un dels èxits més importants de la vida del compositor amb l’estrena, el 1818, al Teatre San Carlo de Nàpols de Mosè in Egitto. Amb aquesta òpera sacra, l’estil rossinià es tornà més majestuós, i l’orquestració, més densa. Aquesta fou l’última època de la seva gran fecunditat creadora: Adine... i Ricciardo e Zoraide (1818); Ermione, Eduardo e Cristina, La donna del lago i Bianca e Falliero (1819). A partir de llavors no escriví més d’una òpera per any. Després de les estrenes de Maometto II (1820) i Matilde di Shabran... (1821, dirigida per N. Paganini), el 1822 presentà Zelmira a Nàpols i, després, a Viena. A la capital austríaca feu una curta, però llegendària, visita a Beethoven. La següent òpera, Semiramide (1823), fou una de les últimes en què un compositor reservava un paper masculí a una contralt. Aquell mateix any tingué una rebuda impressionant a París i a Londres, on interpretà els seus èxits anteriors i portà una intensa vida social i de negocis.
L’etapa francesa
El 1824 suposà l’inici de l’etapa parisenca de Rossini, marcada per l’acceptació del nomenament de director musical del Théâtre-Italien. Així, després de la seva última òpera italiana, Il viaggio a Reims... (composta el 1825 en ocasió de la coronació de Carles X), vingueren les òperes escrites en francès: Le siège de Corinthe (1826, versió de Maometto II), Moïse et Pharaon... (1827, versió de Mosè in Egitto), Le Comte Ory (escrita el 1828 i en què reelaborà material d'Il viaggio a Reims) i Guillaume Tell (1829, amb llibret d’Etienne De Jouy i Hippolyte Bis sobre l’obra de Schiller), l’última òpera del compositor. Si amb Semiramide Rossini tancà en certa manera la tradició de l'opera seria italiana del segle XVIII, amb Guillaume Tell obrí la de la grand opéra francesa i s’acostà clarament a l’estètica musical romàntica.
Després d’aquests grans èxits i en el zenit de la seva fama i fortuna personals, Rossini inicià un període de quaranta anys en què tan sols compongué esporàdicament. Canvià constantment de residència i finalment, el 1855, s’instal·là definitivament a França, on es feu construir a Passy una casa que es convertí en un dels salons més elegants i de moda del moment. Malgrat el silenci creatiu quasi absolut, Rossini mantenia un paper important en la vida musical europea, rebia tot tipus de condecoracions i aconsellava les noves generacions de músics. D’aquesta època final són dues obres sacres importants: Stabat mater (compost el 1832 per encàrrec de l’arxidiaca de Sevilla durant un viatge del compositor a Espanya l’any anterior) i Petite messe solennelle (1863) per a cor, solistes, harmònium i dos pianos i que orquestrà dos anys més tard. A més, durant aquests anys escriví una gran quantitat de miniatures (la majoria per a piano i publicades pòstumament) en què recuperà el caràcter humorístic i lleuger de les seves opere buffe i que anomenà Péchés de vieillesse. Morí el 13 de novembre de 1868 a la seva residència de Passy.
Obra
Òpera
Demetrio e Polibio (1806, estr. 1812), La cambiale di matrimonio (1810), L’equivoco stravagante (1811), L’inganno felice (1812), Ciro in Babilonia, ossia La caduta di Baldassare (1812), La scala di seta (1812), La pietra del paragone (1812), L’occasione fa il ladro (1812), Il Signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo (1813), Tancredi (1813), L’italiana in Algeri (1813), Aureliano in Palmira (1813), Il Turco in Italia (1814), Sigismondo (1814), Elisabetta, regina d’Inghilterra (1815), Torvaldo e Dorliska (1815), Almaviva, ossia L’inutile precauzione (més tard anomenada El barber de Sevilla, 1816), La gazzetta (1816), Otello, ossia Il moro di Venezia (1816), La Cenerentola, ossia La bontà in trionfo (1817), La gazza ladra (1817), Armida (1817), Adelaide di Borgogna (1817), Adina, overo Il Califfo di Bagdad (1818, estr. 1826), Mosè in Egitto (1818), Ricciardo e Zoraide (1818); Ermione (1819), Eduardo e Cristina (1819), La donna del lago (1819), Bianca e Falliero, ossia Il consiglio dei tre (1819), Maometto II (1820), Matilde di Shabran ossia Bellezza, e cuor di ferro (1821), Zelmira (1822), Semiramide (1823), Il viaggio a Reims, ossia L’albergo del Giglio d’oro (1825), Adina (1826), Le siège de Corinthe (1826), Moïse et Pharaon, ou Le passsage de la Mer Rouge (1827), Le Comte Ory (1828), Guillaume Tell (1829)
Cantates
Il pianto d’Armonia sulla morte di Orfeo, T., cor, orq. (1808); La morte di Didone, S., cor, orq. (1811); Dalle quete e pallid’ombre, S., B., pno. (1812); Egle ed Irine, S., A., pno. (1814); L’Aurora, A., T., B., pno. (1815); Le nozze di Teti, e di Peleo, 3 S., 2 T., cor, orq. (1816); Omaggio umiliato, S., cor, orq. (1819); La riconoscenza, S., A., T., B., cor, orq. (1821); La Santa Alleanza, 2 B., cor, orq. (1822); Il vero Omaggio, sopranista, S., 2 T., B., cor, orq. (1822); Omaggio pastorale, 3 v. fem., orq. (1823); Il pianto delle Muse in morte de Lord Byron, T., cor, orq. (1827); Cantata per il battesimo del figlio del banchiere Aguado, 6 v. solistes, pno. (1827); Giovanna d’Arco, S., pno. (1832, rev. 1852); Cantata in onore del Sommo Pontefice Pio Nono, 4 v. solistes, cor, orq. (1847)
Música religiosa
Quoniam, B., orq., (1813); Messa di gloria, v. solistes, cor, orq. (1820); Preghiera ’Deh tu pietoso cielo', S., pno. (~1820); Tantum ergo, S., T., B., orq. (1824); Stabat Mater, 2 S., T., B., cor, orq. (1832, 2a versió per a 4 v. solistes, cor i orq., 1841); 3 choeurs religieux, v. fem., pno. (1844); Tantum ergo, 2 T., B., orq. (1847); O salutaris Hostia, S., A., T., B. (1857); Laus Deo, MS., pno. (1861); Petite messe solennelle, 12 v. solistes, 2 pno., harm. (1863, 2a versió per a 12 v. solistes i orq., 1869)
Himnes i cors
Inno dell’Indipendenza (mús. perduda, 1815); De l’Italie et de la France, S., B., cor, orq. (1825); Coro per il terzo centenario della nascita del Tasso (1844); Grido di Esultazione Riconoscente al Sommo Pontifice Pio IX, cor (1846); È foriera la Pace ai mortali, Bar., v. masc., pno. (1850); Dieu tout puissant, Bar., cor, orq., banda militar (1867)
Altres obres vocals
Dolce aurette che spirate, T., orq. (1810); La mia pace io già perdei, T., orq. (1812); Qual voce, quai note, S., pno. (1813); Alla voce della gloria, B., orq. (1813); Amore mi assisti, S., T., pno. (~1814); Il trovatore, T., pno. (1818); Il Carnevale di Venezia, 2 T., 2 B., pno. (1821); Beltà crudele, S., pno. (1821); La pastorella, S., pno. (~1821); Canzonetta spagnuola ’En medio a mis colores', S., pno. (1821); Infelice ch’io son, S., pno. (1821); Addio ai Viennesi, T., pno. (1922); Dall’Oriente l’astro del giorno, S., 2 T., B., pno. (1824); Ridiamo, cantiamo, che tutto sen va, S., 2 T., B., pno. (1824); In giorno si bello, 2 S., T., pno. (1824); Tre Quartetti di Camera, v. solistes, pno. (1827); Les adieux à Rome, T., pno./arpa (1827); Orage et beau temps, T., B., pno. (~1830); Les soirées musicales, 8 ariettas i 4 duets (1830-35); La passeggiata, S., pno. (1831); La dichiarazione, S., pno. (~1834); Mi lagnerò tacendo, S., pno. (diverses versions, 1835-50); Deux nocturnes, S., T., pno. (~1836); Nizza, S., pno. (~1836); L’âme délaissée, S., pno. (~1844); Recitativo ritmato, S., pno. (1848); La separazione, S., pno. (~1858); Deux nouvelles compositions, S., pno. (~1860)
Música instrumental
Prop de 20 obres instrumentals, entre les quals: Variazioni a più istrumenti obbligati, 2 vl., vla., vlc., cl., orq. (1809); Andante e Tema con variazioni, fl., cl., tr., fg. (1812); Duetto, vlc., cb. (1824); Fantasie, cl., pno. (1829); La corona d’Italia, banda militar (1868)
Altres obres
13 volums titulats Péchés de vieillesse (1857-68), cada un dels quals conté diverses peces per a diferents combinacions vocals, la majoria amb acompanyament de pno. (vol. 1-8, 11, 13) o bé amb altres acompanyaments instrumentals (vol. 9, 10, 12): vol. 1, Album italiano ; vol. 2, Album français ; vol. 3, Morceaux réservés ; vol. 4, Quatre mendiants et quatre hor d’oeuvres ; vol. 5, Album pour les enfants adolescents ; vol. 6, Album pour les enfants dégourdis ; vol. 7, Album de chaumière ; vol. 8, Album de château ; vol. 9, Album pour piano, violin, violoncelle, harmonium et cor ; vol. 10, Miscellanée pour piano ; vol. 11, Miscellanée de musique vocale ; vol. 12, Quelques riens pour album ; vol. 13, Musique anodine
Bibliografia
- Alier, R.: Rossini, Daimon, Barcelona 1986
- Fraga, F.: Rossini, Península, Barcelona 1998
- Osborne, R.: Rossini, Oxford University Press, Oxford 2002
- Stendhal: Vida de Rossini, Aguilar, Madrid 1987
- Till, N.: Rossini, Omnibus Press, Londres 1987
- Toyle, F.: Rossini: The Man and his music, Dover 1987
- Vitoux, F.: Rossini, Alianza, Madrid 1989
Complement bibliogràfic
- Alier i Aixalà, Roger: Rossini, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1986
- Rossini, Gioacchino \ Ferretti, Jacopo \ Alier i Aixalà, Roger: La Cenerentola, Ma non troppo, Barcelona 2000