OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Giuseppe Verdi

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor italià.
Roncole, Emília-Romanya, 1813 — Milà, Llombardia, 1901

Vida

Sobre la base de la tradició heretada de G. Rossini, V. Bellini i G. Donizetti reformà el gènere operístic italià i, a banda de ser el compositor d’òpera més important del seu país al segle XIX, fou, per als seus contemporanis, una de les ànimes del Risorgimento de la nova Itàlia.

Els seus pares, Carlo Verdi i Luigia Uttini, provenien de famílies de comerciants que durant el canvi de segle s’havien traslladat als voltants de Busseto. D’aquest matrimoni nasqueren dos fills -Giuseppe i Giuseppa Francesca (1816 - 1833)- i no sembla que l’ambient familiar fos tan humil com el mateix Verdi volgué fer creure més endavant. La seva primera formació musical, quan tenia tres anys, la rebé de l’organista de Roncole, Pietro Baistrocchi, el qual l’ensenyà, a més, a llegir i escriure. A onze anys, per tal de continuar els estudis generals, es traslladà a Busseto, on durant quatre anys tingué com a mestre de contrapunt Ferdinando Provesi. Allí s’instal·là a casa d’un sabater, i cada diumenge anava a peu a Roncole per tocar l’orgue a l’església. A Busseto conegué el comerciant Antonio Barezzi, músic afeccionat i fundador de la Societat Filharmònica de la ciutat, que esdevingué un personatge capital en la vida del compositor i es convertí, de fet, en un segon pare, el seu benefactor i, uns quants anys després, en el seu sogre. A poc a poc, Verdi s’allunyà de l’ambient familiar de Roncole, i a disset anys anà a viure a l’elegant casa de Barezzi. D’aquella època són les seves primeres creacions, entre les quals cal destacar una obertura per a El barber de Sevilla, de G. Rossini (1828), i nombrosa música per a la Societat Filharmònica de Busseto, obres que més endavant destruí.

El 1832, Barezzi convencé Carlo Verdi per tal que demanés una beca per al seu fill al Monte di Pietà, que li fou concedida per a l’any següent. Giuseppe es traslladà a Milà el mateix 1832 -Barezzi sufragà les despeses del primer any-, però no superà l’examen d’accés al conservatori per qüestions burocràtiques. Llavors esdevingué alumne de Vincenzo Lavigna, amb el qual, segons el mateix Verdi, estudià contrapunt però no orquestració ni tècnica dramàtica. D’aquella època sobreviu l’ària Io la vidi. El 1833, arran de la mort de Provesi, el seu antic professor, tingué l’oportunitat de succeir-lo com a mestre de capella i organista de San Bartolomeo i com a director de la Societat Filharmònica a Busseto. Les fortes disputes entre els seus partidaris i els del seu adversari, Giovanni Ferrari, duraren fins al març del 1836, data en què Verdi fou nomenat director i mestre de música. El 4 de maig d’aquell any es casà amb Margherita Barezzi. Aquesta època estigué marcada per les seves primeres incursions en el món de l’òpera i per les desgràcies familiars. D’una banda, a partir del 1836 Verdi començà a treballar en un projecte operístic, Rocester, que no finalitzà, però que probablement refongué en la seva primera òpera representada: Oberto, conte di San Bonifacio. La composició de l’obra estigué molt influïda per la mort dels seus dos fills, Virginia (1838) i Icilio Romano (1839). Estrenada a la Scala el 1839, se’n feren catorze representacions, la qual cosa li proporcionà un contracte amb l’empresari Bartolomeo Merelli per a compondre tres òperes més. Pocs mesos després morí Margherita. Tot i el seu estat anímic, Verdi, obligat pel contracte amb Merelli, hagué de compondre una opéra-comique, Un giorno di regno, o Il finto Stanislao (1840), que suposà el fracàs més gran de la seva carrera i que el dugué a plantejar-se abandonar la composició.

El fet més decisiu de la seva carrera abans de l’estrena de Rigoletto tingué lloc quan Merelli el convencé perquè s’enfrontés a un llibret de Temistocle Solera que havia rebutjat Otto Nicolai (el qual posteriorment es convertí en un dels més grans crítics de l’obra verdiana). L’èxit aconseguit per aquesta tercera òpera, Nabucodonosor (títol ràpidament abreujat per Nabucco), fou impressionant ja el dia de la seva estrena, al març del 1842, a la Scala; se’n feren quaranta-dues representacions aquella primavera, i obrí la temporada següent. Nabucco introduí Verdi en l’alta societat de Milà i portà el seu nom a tots els teatres importants del món. Aquesta va ser la primera d’una sèrie d’òperes en les quals els arguments històrics, els llibrets tendenciosos i el paper gairebé protagonista del cor catalitzaren el sentiment patriòtic que vivia Itàlia en aquell moment. Així, el cor d’hebreus del tercer acte de Nabucco ("Va, pensiero"), el "O Signore, dal tetto natio" de la següent òpera, I Lombardi alla prima crociata (1843), o, posteriorment, "Avra tu l’universo, Resti l’Italia per me", d'Attila es convertiren de seguida en veritables himnes de reivindicació nacionalista.

Després de plantejar-se la possibilitat de treballar sobre El rei Lear de Shakespeare (projecte que es tornà a plantejar en diversos moments durant tota la seva carrera però que mai no arribà a concretar), Verdi accedí a col·laborar per primera vegada amb Francesco Maria Piave, el llibretista amb qui posteriorment treballà més assíduament, en una òpera per a Venècia sobre l'Ernani de V. Hugo (1844). L’èxit que aconseguí li reportà un estatus social i econòmic que el convertí, ja en aquell moment, en el compositor italià més ben pagat. Les següents òperes foren I due Fo scari (1844), Giovanna d’Arco (1845), Alzira (1845, primera col·laboració amb el llibretista S. Cammarano) i Attila (1846). Els gairebé deu anys que van de l’estrena de Nabucco a la de Rigoletto foren, doncs, d’intensa activitat: compongué dotze òperes i en revisà dues completament. Tot i que mai no arribà a la productivitat d’autors com G. Rossini, G. Donizetti o S. Mercadante, Verdi es referí a aquests anys com els "anys de galeres d’esclaus". El 1846, malgrat les pressions dels empresaris, l’excés de feina li dugué problemes de salut que l’obligaren a estar-se sis mesos sense compondre. Amb l’òpera següent, Macbeth, demostrà la seva capacitat per a enfrontar-se als reptes operístics més difícils. Per aconseguir-ho, s’assegurà de poder comptar per a l’estrena amb un baríton que fos alhora un bon actor -Felice Varesi- i obligà Piave a reescriure constantment el llibret, que finalment acabà l’amic de Verdi Andrea Maffei. L’exigència per tal que tot sortís a la perfecció mostrà la faceta més intransigent del compositor, i finalment l’estrena al març del 1847 fou un èxit sensacional. Aquesta òpera estava dedicada a Barezzi i fou completament revisada el 1865.

L’any 1847 Verdi feu el seu primer viatge a l’estranger, que el dugué a Londres i París. A la capital anglesa estrenà I masnadieri, òpera escrita sobre Els bandits, de Schiller, per al Her Majesty’s Theatre. Poc després es traslladà a París, on feu l’estrena d’una versió francesa d'I lombardi (ara titulada Jérusalem). París esdevingué per al compositor el centre musical que li permeté consolidar la seva fama internacional i conèixer un món teatral amb molts més recursos d’aquells de què podien gaudir els teatres italians contemporanis. Durant aquesta estada parisenca es retrobà amb la prima donna -ara ja retirada- que havia participat en les estrenes d'Oberto i Nabucco, Giuseppina Strepponi, la qual acabà convertint-se en la seva inseparable companya sentimental.

Verdi volgué viure els moviments revolucionaris del 1848 prop dels seus compatriotes, i, durant l’estada que feu a Itàlia abans de tornar a París, realitzà les primeres gestions per a comprar terres i una casa a Sant’Agata, prop de Busseto. Aquesta casa -que l’obligà a endeutar-se fortament- havia estat propietat d’avantpassats seus i acabà essent la seva primera residència, on portà una vida retirada amb Strepponi.

Les dues òperes següents tingueren una sort ben diferent: mentre que Il corsaro (1848) fou acabada ràpidament per complir el contracte amb l’editor Lucca i tingué una desastrosa estrena a Trieste (tan sols tres representacions), La battaglia di Legnano (1849) despertà apassionades mostres de patriotisme entre el públic, especialment el seu final, "Chi muore per la patria alma rea non ha". El 1849 Verdi tornà a Itàlia, però abans de traslladarse definitivament a la casa de Sant’Agata (1851) s’instal·là a Busseto amb G. Strepponi, la relació amb la qual provocà un gran escàndol entre la gent del poble (no es casaren fins el 1859). A Busseto acabà Luisa Miller (1849) i Stiffelio (1850). Aquesta última fou composta ràpidament i no gaudí d’èxit, en part a causa d’una trama poc atractiva per al públic italià (la tornà a escriure el 1857 amb el títol d'Aroldo i canvià el moment històric de la trama i part de la música).

Instal·lat definitivament a Sant’Agata i decidit a deixar enrere les "galeres", Verdi compongué les tres òperes que assoliren més fama internacional: Rigoletto (1851, basada en Le Roi s’amuse, de V. Hugo), Il Trovatore (1853, sobre una obra d’A. García Gutiérrez i amb llibret de S. Cammarano) i La Traviata (1853, que tingué com a font La dame aux camélias, d’A. Dumas). Encara que les principals aportacions d’aquesta trilogia s’havien anat forjant en les òperes anteriors, aquí adquireixen un nivell de maduresa i equilibri que les converteix en el nus de la producció verdiana. El fet més destacat i que trenca d’una manera més radical amb les normes pròpies de l’òpera italiana fins el moment és la supremacia de la continuïtat dramàtica per sobre dels esquemes convencionals d’àries i conjunts. Així, ja des de Rigoletto, Verdi feu de l’escena, i no de l’ària, la unitat important, sovint formada per fragments que, en una òpera convencional, haurien estat completament desenvolupats i que aquí estan enllaçats sense solució de continuïtat. Cada òpera de Verdi té un caràcter propi que marca l’obra del principi a la fi. La profunditat psicològica amb què perfila els personatges més destacats (i que ja s’havia pogut observar en Macbeth i Luisa Miller) es converteix en l’aspecte més remarcable d’aquestes òperes, sovint intimistes i amb una tendència cap al realisme que manca en les anteriors.

Fou també en aquesta dècada dels anys cinquanta del segle XIX, caracteritzada per un ambient de reacció política, que Verdi patí més pressions de la censura, la qual obligà els llibretistes a canviar les localitzacions originals o a amagar referències pejoratives a la monarquia en obres com Rigoletto, La Traviata o Un ballo in maschera.

L’encàrrec de l’Òpera de París de Les vêpres siciliennes (1855, basada en un llibret d’Eugène Scribe) suposà la primera incursió de Verdi en el gènere de la grande opéra. Això implicava compondre cinc actes, un ballet, grans cors i preveure impressionants efectes escènics, és a dir, un esquema molt diferent al de les tres òperes anteriors i que l’autor tornà a afrontar amb més domini en Don Carlos. La següent obra, Simon Boccanegra (1857), basada una altra vegada en un llibre de García Gutiérrez, fou rebuda amb fredor i considerada massa densa i complicada (Verdi la revisà vint anys després). En canvi, en Un ballo in maschera (1859) aconseguí una barreja d’elements còmics i tràgics que li donen un caràcter especial i que en aquella època li permeteren guanyar-se de seguida el favor del públic. Poc després de la seva estrena van succeir-se els fets històrics que conduïren a les primeres fases de la unificació italiana. Fou llavors que l’expressió "Viva Verdi! " es convertí en el crit patriòtic que camuflava "Viva Vittorio Emanuele, Re D’Italia! ". També fou aleshores que, gràcies a les lleis del dret intel·lectual, les òperes produïren beneficis cada any i, com a conseqüència, Verdi començà a plantejar-se la composició d’una manera més lenta i laboriosa. Alhora, s’involucrà cada vegada més en afers polítics (fou elegit diputat el 1861) i en l’administració de les seves propietats agrícoles, fins el punt de comentar en alguna de les seves cartes que havia deixat definitivament la composició.

Tot i així, durant la dècada següent escriví tres òperes més, amb una posada en escena espectacular. La forza del destino (1862, revisada el 1869), basada en Don Álvaro, o la fuerza del sino, del duc de Rivas, i escrita per encàrrec de l’Òpera de Sant Petersburg, fou la darrera col·laboració amb Piave. Amb motiu de la seva representació, l’any 1863, a Madrid, els Verdi realitzaren un viatge pel sud d’Espanya. La següent òpera, Don Carlos, basada novament en una obra de Schiller i estrenada en ocasió de l’Exposició Universal de París del 1867, no tingué l’èxit esperat, malgrat que avui és considerada una de les obres més importants del compositor, que la revisà el 1884 i el 1886 retallant tot el primer acte. Aquests foren moments molt delicats de la vida de Verdi: d’una banda, l’any 1867 moriren Carlo Verdi i Antonio Barezzi; de l’altra, la crisi econòmica afectà les seves propietats agrícoles. Finalment, la seva relació amb la soprano Teresa Stolz feu perillar el seu matrimoni i posà fi definitivament a l’amistat del director Angelo Mariani, un dels més íntims col·laboradors seus. En aquesta situació, en tan sols quatre mesos i per encàrrec de l’Òpera del Caire, Verdi compongué la que llavors semblà que havia de ser la seva darrera òpera: Aïda. Amb una estructura més clàssica i equilibrada que l’anterior, aconseguí combinar-hi l’espectacularitat i l’exotisme amb la intimitat de les passions humanes, que sempre centraren el seu interès. Les estrenes al Caire (desembre del 1871) i Milà (febrer del 1872) gaudiren d’un èxit absolut.

Durant els següents quinze anys, malgrat que no realitzà cap obra nova (revisà òperes anteriors), Verdi escriví dues composicions no operístiques: el Quartet de corda en mi menor (única obra de cambra del compositor, excepcional en la seva producció, especialment tenint en compte que considerava que la música instrumental no era pròpia de la música italiana) i la Messa da Requiem (1874), en ocasió de la mort de Manzoni. Impulsat per l’entusiasta compositor i llibretista Arrigo Boito i per l’editor Giulio Ricordi, al final de la dècada dels setanta començà a mostrar interès per tornar a compondre per al teatre. D’aquí nasqueren les seves dues últimes òperes, ambdues amb llibrets de Boito basats en Shakespeare: Otello (1887) i Falstaff (1893). Les seves estrenes a la Scala assoliren un èxit més enllà de qualsevol expectativa. Amb aquestes obres, Verdi no tan sols mostrà intacta la seva creativitat en plena vellesa, sinó que també feu palesa la seva capacitat per a renovar-se estilísticament: Otello és un autèntic drama musical i Falstaff és la seva única opéra-comique (si es descarta la primerenca i desafortunada Un giorno di regno). Les últimes obres foren les Quattro pezzi sacri, compostes per separat però publicades juntes el 1898. Verdi morí el 27 de gener de 1901 en un hotel de Milà. Per voluntat seva, fou enterrat prop de la capital llombarda, a la casa de repòs per a músics que ell mateix havia finançat, juntament amb Giuseppina Strepponi, que havia mort pocs anys abans. En ocasió del trasllat dels taüts es congregaren als carrers de Milà unes 200 000 persones.

Obra

Òpera

Oberto, conte di San Bonifacio (1839); Un giorno di regno (Il finto Stanislao) (1840); Nabucodonosor (1842); I Lombardi alla prima crociata (1843); Ernani (1844); I due Foscari (1844); Giovanna d’Arco (1845); Alzira (1845); Attila (1846); Macbeth (1847, rev. 1865); I masnadieri (1847); Jérusalem (1847); Il corsaro (1848); La battaglia di Legnano (1849); Luisa Miller (1849; Stiffelio (1850); Rigoletto (1851); Il Trovatore (1853); La Traviata (1853); Les vêpres siciliennes (1855); Simon Boccanegra (1857, rev. 1881); Aroldo (1857); Un ballo in maschera (1859); La forza del destino (1862, rev. 1869); Don Carlos (1867, rev. 1884); Aïda (1871); Otello (1887); Falstaff (1893)

Música vocal

6 romanze, 1 v., pno. (1838); Notturno, S., T., B., fl., pno. (1839); La seduzione, 1 v., pno. (1839); 6 romanze, 1 v., pno. (1845); Il poveretto, 1 v., pno. (1847); Inno popolare, cor masc., pno. (1848); Barcarola, 1 v., pno. (1850); Inno delle nazioni, T., cor mixt, orq. (1862); Il brigidino, 1 v., pno. (1863); Libera me, S., cor mixt, orq. (incorporat a la Messa da Requiem, 1868-69); Cupo è il sepolcro mutolo (1873); Messa da Requiem, S., A., T., B., cor mixt, orq. (1874); Pater noster, cor mixt (1880); Ave Maria, cor mixt (1889, rev. 1898); Pietà, Signor, 1 v., pno. (1894); Te Deum, doble cor, orq. (1985-96); Stabat mater, cor mixt, orq. (1896-97)

Música instrumental

Quartet de corda en mi menor (1873)

Bibliografia

  1. Abbiati, F.: Giuseppe Verdi, Ricordi, Milà 1959
  2. Baldini, G.: The Story of Giuseppe Verdi: Oberto to Un ballo in maschera, Cambridge University Press, Cambridge 1980
  3. Bril, F.-Y.: Verdi, Espasa-Calpe, Madrid 1984
  4. Budden, J.: The Operas of Verdi, Clarendon Press, Nova York-Londres 1992
  5. Cannon, J.: Verdi, Juventud, Barcelona 1997
  6. De Van, Gilles: Verdi’s Theater: Creating Drama Through Music, University of Chicago Press, Chicago-Londres 1998
  7. Fernández Valbuena, A.I.: Giuseppe Verdi. Jornadas Interdisciplinares, Real Musical, Madrid 2002
  8. Martin, G.W.: Verdi, Javier Vergara, Madrid 1985
  9. Mila, M.: El arte de Verdi, Alianza Editorial, Madrid 1992
  10. Osborne, C.: Verdi, Salvat, Barcelona 1988
  11. Petit, P.: Verdi, Antoni Bosch, Barcelona 1985
  12. Phillips-Matz, M.J.: Verdi: una biografía, Paidós Ibérica, Barcelona 2001
  13. Roselli, J.: Vida de Verdi, Cambridge University Press, Madrid 2001
  14. Ruiz Tarazona, A.: G. Verdi, Real Musical, Madrid 1975
  15. Sevilla, G.: Verdi, una vida por la música, Ediciones Folio, Barcelona 2001
  16. Southwell-Sander, P.: Verdi, Ma non troppo, Barcelona 2001
  17. Walker, F.: The Man Verdi, Dent, Londres 1962

Complement bibliogràfic

  1. Benavent i Feliu, Ricard: Aida: drama lirico en cuatro actos. Música de Verdi, sobre texto de Ghislanzoni. Estudio crítico, Lluis Catalá y Serra, Gandia 1905
  2. Verdi, Giuseppe \ Cammarano, Salvatore \ Bardare, Leone Emanuele \ Alier i Aixalà, Roger: Il Trovatore, Ma non troppo, Barcelona 2000
  3. Verdi, Giuseppe \ Méry, Joseph \ Du Locle, Camille \ Alier i Aixalà, Roger: Don Carlo, Ma non troppo, Barcelona 2001
  4. Radigales i Babí, Jaume: Música per a la mort: els rèquiems de Victoria, Mozart, Verdi, Brahms i Britten, Editorial Cruïlla, Barcelona 2000
Col·laboració: 
GMB

Llegir més...