Vida
Procedent d’una família amb tradició musical, en finalitzar la Segona Guerra Mundial inicià els seus estudis de composició al Conservatori de Milà amb Gherini, la influència del qual es feu palesa en les primeres obres, com ara el Concertino (1949). El 1950 es diplomà i es casà amb la soprano Cathy Berberian, circumstància que determinà el desenvolupament de la seva obra vocal. El seu encontre amb L. Dallapiccola li permeté un primer contacte amb el serialisme. Paral·lelament, s’interessà per la música electroacústica a través de les primeres composicions per a cinta realitzades per Otto Luening i Vladimir Ussachevsky. La trobada a Basilea, el 1954, amb B. Maderna, H. Pousseur i K. Stockhausen i l’assistència als cursos d’estiu de Darmstadt el posaren en contacte amb els problemes compositius propis de l’avantguarda musical. El seu interès i la seva versatilitat no quedaren aturats aquí, i el mateix any fundà a Milà, juntament amb Maderna, el Studio di Fonologia de la RAI, gràcies al qual pogué desenvolupar un seguit de recerques en el camp de la música electrònica. En aquest centre tingueren lloc alguns concerts, als quals assistiren destacats compositors com P. Boulez, H. Scherchen i J. Cage. A l’ombra d’aquest centre, Berio impulsà la revista "Incontri Musicali". El 1961 decidí traslladar-se als Estats Units, i el 1963 acceptà un càrrec de professor al Mills College d’Oakland, Califòrnia. Al mateix temps que impulsà cursos d’estiu a les ciutats de Colònia i a la Universitat de Harvard, inicià unes classes a la Juilliard School (1971), on fundà el Juilliard Ensemble, conjunt especialitzat en el repertori contemporani. L’interès per la tècnica de la societat nord-americana l’ajudà a poder desenvolupar les seves experiències en el camp de la música electrònica treballant als estudis de la Universitat de Columbia i a Harvard. El seu retorn a Itàlia, el 1972, fou reconegut com el retorn d’un dels màxims representants de la música contemporània. No abandonà, però, el seu interès per la divulgació, i el 1972 tingué força èxit televisiu pel programa "C’è musica e musica". El 1975 fou nomenat membre de l’Institut de Recherche et de Coordination Acoustique/Musique (IRCAM)de París i el 1976 obtingué el càrrec de director artístic de l’Accademia Filarmonica Romana.
Influït en un primer moment pels llenguatges musicals característics de la postguerra (el neoclassicisme après de Gherini i el serialisme amb L. Dallapiccola), a partir del 1954 la seva música realitzà un gir i s’interessà, d’una banda, pels problemes de l’avantguarda musical i, de l’altra, per les recerques en el camp de la música electrònica. Aquest dualisme el convertí en un dels grans de la música de la segona meitat del segle XX. L'Omaggio a Joyce (1958) és considerat un important punt d’inflexió en el conjunt d’una obra que, fins aquell moment, s’havia basat en l’adopció del serialisme postwebernià combinat amb algunes tècniques aleatòries extretes del pensament musical de J. Cage. En l'Omaggio, Berio es plantejà realitzar una particular lectura d’un fragment de la novel·la Ulysses de J. Joyce. L’interès de l’obra rau en el tractament que fa de la veu, experimentant-la com a timbre i cercant-hi sonoritats suggerents que poden produir-se amb una concepció de la veu com a element autònom, que no per força ha d’ajustar-se a l’emissió d’un text. Aquest tractament de la veu l’allunyà de la música electrònica pura realitzat en altres obres com, per exemple, la Mimousique 1 (1953), les Mutazioni (1955) i les Perspectives (1957). L'Omaggio fou, doncs, el punt de partida d’un nou vocalisme que l’inserí dins d’una experiència musical subversiva, però d’allò més interessant. L’obra Circles (1960) per a veu femenina, arpa i dues percussions, basada en textos d’E.E. Cummings, apuntà un gran interès per les sonoritats fonètiques de la veu, com també es veié en Passaggio (1961-62).
Una redefinició de la relació entre veu i text semblà produir-se en l'Epifanie (1959-61) i, especialment, en Laborintus II (1965). Encarregada per la Corporació de Ràdio i Televisió Francesa per a commemorar el 700è aniversari del naixement de Dante Alighieri, Berio es plantejà novament cercar nous efectes impensables d’assolir amb la veu humana que requereixen una tècnica vocal de gran virtuosisme. L’interès de l’obra rau, però, en el desenvolupament que feu dels textos provinents de la Vita Nuova, Convivio i la Divina Commedia dantians combinats per analogies semàntiques i formals amb altres textos provinents de la Bíblia i escrits de T.S. Eliot, Ezra Pound i Edoardo Sanguinetti, un poeta que treballà en diferents ocasions amb Berio. Combinant estructures verbals i musicals amb remissions musicals al madrigalisme renaixentista i el jazz, aquest discurs teatral esdevingué una de les obres més importants de Berio i rebé com a reconeixement el Premi d’Itàlia el 1996. Un altre dels treballs que cal destacar fou l’obra Opera (1969-70), una veritable indagació dels conceptes d’acció, text i música. Opera i Questo vuol dire che (1969) per a quatre veus, instruments i cinta, han esdevingut dues obres canòniques de l’art contemporani de la segona meitat del segle XX per la seva gran llibertat expressiva, en les quals només semblen acceptar-se els límits del temps de la durada de l’obra i el de l’espai on s’executa.
Obra
Música escènica
Allez-Hop (1952-54); Minimusique núm. 2 (1955); Passaggio (1961-62); Esposizione (1963); Traces (1964); Laborintus II (1965); Opera (1969-70); Recitat (1972); I trionfi del Petrarca: per la dolce memoria di quel giorno, ballet (1974); Linea, ballet (1974); Diario immaginario (1975); La vera storia, òpera (1977-81); Un re in ascolto, òpera (1979-84); Naturale, ballet (1985-86)
Orquestra
Preludio a una festa marina (1944); Concertino (1949); Variazioni ; Divertimento (1958); Quaderni (I, 1959; II, 1961; III, 1964-65), Chemins I (1965); Bewegung ('Moviment', 1971); Concerto, 2 pno., orq. (1972-73); Still ('Quiet', 1973); Eindrücke ('Impressions', 1973-74); Chemins IV (1975); Concerto, pno., orq. (1977); Voci (1980); Formazioni (1985-87); Continuo (1989); Schubert/Berio: Rendering (1988-90); Chemins V, guit., orq. (1992)
Música vocal
L’Annunciazione (1945-46); Due cori populari (1946); Due liriche di García Lorca (1947); Due pezzi sacri (1949); Magníficat (1949); El mar la mar (1950, rev. 1969); Opus Number Zoo (1952, rev. 1970); Epifanie (1959-rev. 1965); Circles (1960); O King (1967); Questo vuol dire che (1969); Ora (1970); Bewegung II (1971); Cries of London (1973-74, rev. 1975); Calmo (1974); Ofanim (1988)
Cambra
Tre pezzi, 3 cl. (1947); Trio corda (1948); Quartet de vent (1950); Estudi, qt. c. (1952); Due Pezzi, vl., pno. (1951); Differences, fl., cl., arpa, vla., vlc., cinta (1958-59, rev. 1967); Sincronie, qt. c. (1963-64); Memory, 2 pno., perc. (1970, rev. 1973); Autre fois: Berceuse canonique pour I. Stravinsky, fl., cl., arpa (1971); Musica leggera, fl., vla., vlc. (1974); Opus Number Zoo, 5 instr. vent (1950-51, rev. 1971); Duetti per due violini (1979-82); Riccorenze, qnt. vent (1985-87); Quartet de corda (1986-90)
Solo
Pastorale, pno. (1937); Toccata, pno. 4 mans (1939); Petite suite, pno. (1947); Cinc variacions, pno. (1952-55, rev. 1966); Sequenze, arpa (1963); Wasserklavier, pno. (1964); Gesti, fl. (1966); Sequenza IV, pno. (1966); Sequenza V, trb. (1966); Sequenza VI, vla. (1967); Sequenza VII, ob. (1969); Sequenza VIII, perc. (1975); Les mots sont alés, vlc. (1978); Lied, cl. (1983); Psy, cb. (1989); Luftklavier, pno. ('Piano d’aire', 1985); Feuerklavier, pno. ('Piano de foc', 1989)
Música electroacústica
Mimousique 1 (1953); Ritratto di città (1954); Mutazioni (1955); Perspectives (1957); Thema (Omaggio a Joyce) (1958); Momenti (1960); Visage (1961); Chants parallèles (1974-75); Diario imaginario (1975)
Obra
Poesia e musica: un’esperienza, dins "Incontri Musicali", núm. 3, 1959
Bibliografia
- Castaldi, P.: Luciano Berio ed Henri Pousseur: l’aspirazione a una libertà integrale, Musica Moderna, III/101, Milà 1969
- Santi, P.: Musicisti italiani: Luciano Berio, Il Diapason, vol. I, 1955