i Gian Francesco Malipiero | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Gian Francesco Malipiero

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor i musicòleg italià.
Venècia, Vèneto, 1882 — Treviso, Vèneto, 1973

Vida

Nascut en una família aristocràtica, el seu avi Francesco (1824-87) fou compositor d’òperes, i el seu pare, pianista i director. La separació dels seus pares feu que es traslladés amb el seu pare a Trieste, Berlín i Viena, on estudià al conservatori en 1898-99. Aquest mateix any retornà a la casa materna a Venècia, on rebé classes de contrapunt al Liceo Musicale amb Marco Enrico Bossi (1899-02) i, més tard, anà a Bolonya (1904-05). En aquest temps, Malipiero inicià una important recerca musicològica amb la transcripció de les obres d’importants compositors barrocs, com C. Monteverdi, G. Frescobaldi i C. Merulo, que rescatà de la Biblioteca Marciana. Aquesta tasca fou desenvolupada paral·lelament a una formació autodidàctica com a compositor. Durant un breu període de temps (1908), rebé lliçons de Max Bruch a Berlín.

El contacte amb Alfredo Casella

Una visita realitzada a París el 1913 fou fonamental en la trajectòria artística de Malipiero. El seu encontre amb Alfredo Casella el feú adonar-se del nou rumb que havia pres la música amb els llenguatges de l’impressionisme i de les innovacions impulsades per A. Schönberg. Si fins aleshores només havia contactat amb el compositor A. Smareglia, de qui fou copista, la seva relació amb Casella li feu plantejar completament la seva voluntat expressiva. A més, a París escoltà l’estrena de La consagració de la primavera, que contribuí a la necessitat de replantejar-se totalment la seva obra. Fou a partir d’aquest moment que Malipiero inicià una renovació del seu llenguatge orquestral. Si abans d’arribar a París el seu llenguatge s’emmarcà en la tradició descriptivista, amb l’ús d’un color harmònic que recorda al llenguatge harmònic d’E. Grieg, en obres com Pause del silenzio (1917-26) o el ballet Pantea (1917-19) planteja una violència expressiva que assoleix gràcies a un llenguatge simfònic afí al de L. Janácek i una voluntat expressiva molt turbulenta.

El seu refugi a Asolo

El 1921 Malipiero fou nomenat professor del Conservatori de Parma, càrrec que renuncià per retirar-se a Asolo (Vèneto), on combinà la composició amb la transcripció de l’obra completa de Claudio Monteverdi. Influència d’aquest treball de transcripció fou el fet que en la composició d’algunes òperes, com San Francesco d’Assisi (1920-21) i Torneo notturno (1929), combinés elements contemporanis amb els d’una tradició musical que conegué gràcies a la seva constant labor musicològica. A judici d’alguns musicòlegs, el període d’esplendor de Malipiero com a compositor tingué lloc durant la dècada dels anys vint amb la composició de les dues òperes esmentades i destacades obres orquestrals. Això, però, no vol dir que Malipiero abandonés el món de la composició, en el qual sobresortí especialment en el camp de la música per a orquestra. Precisament, la composició orquestral de Malipiero s’ha interpretat, en ocasions, com un intent de recuperació a Itàlia de la música orquestral, que, després de l’esplendor del període Barroc, havia anat perdent pes a favor de la música germànica. L’intent de revitalitzar aquesta música orquestral -considerada una de les aportacions de l’impressionisme francès i l’expressionisme alemany sintetitzats a través del prisma de la tradició musical italiana, amb una lectura atenta de moviments com l’esteticisme i el simbolisme- converteix Malipiero en una de les figures clau de la història de la música italiana de la primera meitat del segle XX.

Malipiero com a pedagog i musicòleg

Actualment, Malipiero és conegut bàsicament per la seva tasca com a musicòleg. No obstant això, no es poden passar per alt alguns càrrecs que, d’alguna manera, marcaren les directrius musicals de les noves generacions musicals. Així, impartí classes de composició al Liceo Musicale de Venècia (1932-40) i fou catedràtic d’història de la música a la Universitat de Pàdua. Un dels càrrecs més importants que exercí fou el de director de l’Istituto Italiano Antonio Vivaldi, a través del qual inicià la transcripció de l’obra instrumental completa de Vivaldi.

Obra

Òpera

L’Orfeide (1918-22), San Francesco d’Assisi (1920-21), Tre commedie goldoniane (1920-22), Filomela e l’infatuato (1925), Il mistero di Venezia (1925-28), Merlino mastro d’organi (1926-27), Torneo notturno (1929), I trionfi d’amore (1930-31), La favola del figlio cambiato (1932-33), Giulio Cesare (1934-35), Antonio e Cleopatra (1936-37), Ecuba (1940), La vita è sogno (1940-41), I capricci di Callot (1941-42), L’allegra brigata (1943), Mondi celesti e infernali (1948-49), Il figliuol prodigo (1952), Donna Urraca (1953-54), Il capitan Spavento (1954-55), Venere prigioniera (1955), Il marescalco (1960-68), Rappresentazione e festa di Carnasciale e della Quaresima (1961), Don Giovanni (1962), La metamorfosi di Bonaventura (1963-65), Gli eroi di Bonaventura (1968), Uno dei dieci (1970), L’Iscariota (1970)

Ballet

Pantea (1917-19), I selvaggi (1918), La mascherata delle principesse prigionere (1919), Oriente immaginario (1920), Stradivario (1947-48), El mondo novo (1950-51)

Orquestra

Sinfonie del silenzio e de la morte (1909-10); Impressioni dal vero (1910-20); Armenia (1917); Ditirambo tragico (1917); Pause del silenzio (1917-26); Per una favola cavalleresca (1921); Variazioni senza tema, pno., orq. (1923); Concerti (1931); 2 concerts vl. i orq. (núm. 1, 1932, núm. 2, 1963); 11 simfonies (núm. 1, In quattro tempi, come le quattro stagioni, 1933; núm. 2, Elegiaca, 1936; núm. 3, Delle campane, 1944-45; núm. 4, In memoriam, 1946; núm. 5, Concertante, in eco, 1947; núm. 6, instr. c., 1947; núm. 7, Delle canzoni, 1948; núm. 8, Symphonia brevis, 1964; núm. 9, Dell’ahimè, 1966; núm. 10, Atropo, 1967; núm. 11, Delle cornamuse, 1969), Sette invenzioni (1933); 6 concerts pno. i orq. (núm. 1, 1934; núm. 2, 1937; núm. 3, 1948; núm. 4, 1950; núm. 5, 1948; núm. 6, Delle macchine, 1964); Sinfonia dello zodiaco (1951); Elegia capriccio (1953); La lanterna magica (1955); Dialogo con M. de Falla, ’in memoria' (1955-56); Notturno di canto e balli (1957); Sinfonia per Antigenida (1962); Concert per a flauta (1967-68); Omaggio a Belmonte (1971)

Conjunt instrumental

Ricercari (1925), Ritrovari (1926), Serenata mattutina (1959), Macchine (1963), Endecatode (1966)

Cambra

Canto crepuscolare e canto notturno, vl., pno. (1918); Il canto della lontananza, vl., pno. (1919); 8 qt. c. (1920-64); Canto nell’infinito, vl., pno. (1930); Sonatina, vlc., pno. (1942); Sinfonia, qnt. c. (1953); Impromptu pastorale, ob., pno. (1957); Le fanfaron de la fanfare, trpt., pno. (1958)

Piano

Prop de 30 obres per a piano, entre les quals: Poemetti lunari (1909-10); Poemi asolani (1916); Risonanze (1918); A Claude Debussy (1920); Omaggio: a un pappagallo, a un elefante, a un idiota (1920); Prélude à une fugue imaginaire (1932); Hortus conclusus (1946); Variazione sulla pantomima dell’Amor brujo di Manuel de Falla (1959); Bianchi e neri (1964)

Veu i orquestra

La principessa Ulalia, T., Bar., cor, orq. (1924); La cena, v. masc., cor, orq. (1927); Il commiato, Bar., orq. (1934); La passione, S., 2 T., Bar., cor, orq. (1935); Missa pro mortuis, Bar., cor, orq. (1938); Santa Eufrosina, S., 2 Bar., cor, orq. (1942); Le sette peccati mortali, cor, orq. (1946); La terra, cor, orq. (1946); La festa della Sensa, Bar., cor, orq. (1949-50); Cinque favole, S./T., orq. cambra (1950); L’ottavo dialogo: la morte di Socrate, Bar., orq. cambra (1957); Magister Josephus, S., A., T., Bar., orq. (1957); Preludio e morte di Macbeth, Bar., orq. (1958); L’asino d’oro, Bar., orq. (1959); Concerto di concerti, Bar., vl., orq. (1959-60); Abracadabra, Bar., orq. (1962), L’aredosese, narrador, cor, orq. (1967)

Altres obres vocals

3 poesie di Angelo Poliziano, 1 v., pno. (1920); 4 soneti del Burchiello, 1 v., pno. (1921); Le stagioni italiche, cantata, 1 v., pno. (1923); 4 vecchie canzoni, S./T., 7 instr. (1940); Universa universis, v. masc., conjunt instr. (1942); In memoria d’un amico, 1 v., pno. (1949); 7 canzonette veneziane, 1 v., pno./orq. cambra (1960); Ave Phoebe, dum queror, cor, conjunt instr. (1964)

Bibliografia

  1. Gianuario, A.: Gian Francesco Malipiero e l’arte monteverdiana, Centro di Studi Renascimento Musicale, Florència 1973
  2. Messinis, M., ed.: Omaggio a Malipiero, L.S. Olschki, Florència 1977
Col·laboració: 
OPT

Llegir més...