Vida
El seu pare, Calixto, era nat a Cuba i militar de professió, i la família de la mare provenia de Santander. L’estada de la família a Lleida fou breu, ja que el pare fou nomenat governador militar a Santa Cruz de Tenerife. Allí residiren fins que el 1874 fou destinat a Barcelona. Després d’unes primeres nocions musicals apreses amb un militar, el capità Junceda, el jove Enric Granados inicià estudis de piano amb F.Jurnet, mestre a l’Escolania de la Mercè, un dels centres de més renom a Barcelona. En 1879-80 residí a Olot i quan tornà a la ciutat comtal assistí a les classes de piano de Joan Baptista Pujol a l’Acadèmia Pujol. Tres anys més tard, guanyà un premi d’interpretació convocat pel centre. Allí conegué Felip Pedrell i Isaac Albéniz, membres del jurat i amics de J.B. Pujol. La trobada fou fructífera i Pedrell, impressionat pel talent de Granados, li donà classes d’harmonia i composició. Amb Albéniz inicià una llarga amistat.
Les dificultats econòmiques l’impulsaren a tocar el piano en cafès barcelonins, una activitat llavors habitual. Vers el 1886 feu la primera aparició pública a Barcelona, acompanyant F. Viñas. L’any següent viatjà a París amb la intenció d’entrar al conservatori. Aquesta era la fita d’altres pianistes catalans, entre ells Carles Gumersind Vidiella, Maties Miquel, Ricard Viñes, Joaquim Malats i Frederic Lliurat, molts d’ells procedents de les classes barcelonines de J.B. Pujol. Granados estudià piano privadament amb C.A. de Bériot, mentre es donava a conèixer com a pianista en algun recital. Animat per Bériot, excel·lí en la improvisació al piano. A més, entrà en contacte amb compositors francesos, entre ells V. d’Indy i C. Saint-Saëns, i també amb músics de la Schola Cantorum de París.
De tornada a Catalunya compongué les dotze Danzas españolas (1890), que li donaren renom internacional i foren lloades per compositors com C. K’ui, J. Massenet i E. Grieg. Algunes d’aquestes peces foren orquestrades més tard per Joan Lamote de Grignon. El 1893 es casà amb Amparo Gal, filla d’un empresari valencià, i el 1894 anà a Madrid, on estrenà algunes obres seves, com ara els Siete valses poéticos. El 1895 tornà a Barcelona i aquell mateix any tocà com a pianista solista la Rapsodia española d’Albéniz, fet que representà la seva consagració com a pianista. En 1896-97 participà juntament amb el violinista M. Crickboom en diversos concerts. La idea del violinista belga d’establir-se a Barcelona i d’obrir un centre d’estudis animà Granados a participar-hi. La nova institució, lligada a la Societat Filharmònica de Barcelona, tenia M. Crickboom com a director i Granados s’encarregava de l’ensenyament de piano i de la música de cambra. També hi exerciren com a professors P. Casals, D. Mas i Serracant i E. Ainaud. Entre el 1897 i el 1904, Granados participà en diversos concerts oferts per la Societat Filharmònica i el 1906 intervingué en dos concerts de l’Associació Wagneriana.
Un dels moments importants en la carrera artística de Granados fou l’estrena de l’òpera María del Carmen, que tingué lloc a Madrid el 1898 i que ell mateix dirigí. Un any després la presentà a Barcelona, concretament al Teatre Tívoli. L’obra, que es mantingué en cartell dinou nits, li valgué la concessió de la Creu de Carles III per part de la reina. El 1899 estrenà la Suite sobre cantos gallegos i la Marcha de los vencidos. En aquests moments, però, l’interès de Granados s’havia centrat en la música escènica i participà en l’empresa del Teatre Líric Català. Per a aquell projecte compongué el drama líric Blancaflor, sobre text d’Adrià Gual. L’obra, però, no reeixí. En el terreny estètic, Granados inicià llavors un apropament als cercles modernistes, on tingué ocasió de conèixer R. Casas, S. Rusiñol, E. Morera i A. Mestres, amb el qual participà en diversos projectes. Sembla que fou en aquests ambients on Granados era conegut com el Grieg espanyol, en certa mesura pel predicament que llavors tenia l’obra del compositor noruec en medis modernistes.
Preocupat per trobar una certa estabilitat professional, l’any 1900 fundà la Societat de Concerts Clàssics, amb la qual pretenia difondre la música de cambra i obres simfòniques. Col·laboraren en els concerts P. Casals, C.G. Vidiella i J. Malats, però el projecte no es consolidà i fou abandonat al desembre d’aquell mateix any. El 1901 creà l’Acadèmia Granados, una institució pedagògica que ha deixat un important solc en la vida musical catalana i que aplicà mètodes pedagògics molt innovadors en el seu moment. S’hi impartien classes de piano, violí, música de cambra, solfeig, història de la música, teoria, harmonia i composició. El 1905, Granados intentà endegar una nova orquestra a la ciutat, l’Orquestra Filharmònica de Barcelona, però no hi reeixí. Aquell mateix any anà a París, on en un concert a la Sala Pleyel oferí obres pròpies amb una excel·lent acollida de públic i crítica. En aquells moments el seu prestigi com a pianista i com a compositor ja estava consolidat. Així ho mostren les seves aparicions com a membre del jurat de diferents premis musicals. El 1907 intervingué en la quarta Festa de la Música Catalana i el 1909 com a jurat d’un concurs de piano a París.
D’altra banda, participà en diferents projectes lírics a la capital catalana. El 1901 estrenà Picarol, sobre text d’A. Mestres, al Teatre Líric Català, i el 1903 escriví Follet, també amb text d’A. Mestres i que no s’arribà a estrenar. Així mateix col·laborà amb els Espectacles i Audicions Graner, on al costat d’obres líriques s’oferien espectacles diversos, entre ells concerts, en algun dels quals actuà el compositor lleidatà. El 1906 representà de nou Picarol i el mateix any, el 2 de novembre, fou el torn de Gaziel. La fallida d’aquesta empresa distancià temporalment el compositor del gènere. El 1908, el Palau de la Música Catalana acollí l’estrena del poema simfònic Dante. En aquells anys s’abocà a la composició d’una de les seves obres cabdals, Goyescas (1911). Hom s’ha referit tot sovint a l’interès del compositor per l’obra de Goya i, de fet, el concepte de Goyescas va més enllà d’una relació formal i es converteix en la recreació i evocació de l’esperit del temps del pintor, objectiu que el compositor cercà. Estrenada el 1911 al Palau de la Música Catalana, l’obra fou coneguda aviat internacionalment i el 1914 el pianista E. Schelling la presentà a la Sala Pleyel de París, a Londres i al continent americà i la donà a conèixer a l’editor Schrimer. Schelling suggerí de convertir l’obra pianística en una òpera, idea que agradà a Granados. El mateix compositor tingué la idea de l’argument, a partir de la qual F. Periquet escriví el llibret. La Primera Guerra Mundial, però, estroncà el projecte d’estrena europea i finalment, el 28 de gener de 1916, s’estrenà a la Metropolitan Opera House de Nova York.
En el procés de composició de l’òpera Goyescas, Granados escriví la col·lecció de Tonadillas (1911-12), per a cant i piano, unes obres que subtitulà com a "escrites en estil antic", i que concebé com a tasca de preparació de la partitura operística. El mateix Granados declarà que les Tonadillas eren obres originals, no harmonitzacions de melodies ja existents, i alhora assegurà que ni en aquestes ni en Goyescas no havia emprat temes populars, sinó que estaven fetes "en mode popular, però originals". Després de les cinc representacions de Goyescas que s’oferiren a Nova York, Granados i la seva dona foren convidats pel president T.W. Wilson a celebrar un concert a la Casa Blanca. Durant el viatge de tornada a Espanya feu escala a Londres. Allí embarcà en el Sussex, que, poc després de sortir del port, fou torpedinat per un submarí alemany.
Obra compositiva
La part més extensa de la producció de Granados és per a piano. Una part de les obres s’inscriuen en l’estil de música de saló, obres de consum amb unes exigències tècniques i interpretatives no gaire altes. La seva estètica era romàntica i en el conjunt de la seva creació pianística s’aprecien els seus coneixements tècnics de l’instrument. Escriví obres didàctiques, com el Método teórico y práctico para el uso de los pedales del piano. Les obres de R. Schumann, sobretot en el cas de Cuentos de la juventud, i, en certa manera, de F. Chopin i E. Grieg degueren ser un punt de referència durant aquests primers anys. Algunes obres primerenques, com per exemple Álbum: París 1888 i les Danzas españolas, es poden incloure dins del nacionalisme musical, però sempre eviten les cites populars literals. Els Siete valses poéticos representaren un gir estètic cap a postures més avantguardistes, que arribà a la seva culminació amb les Seis escenas románticas, una obra d’abrandada expressió i alhora plena d’elegància. Les Goyescas pianístiques foren concebudes com una suite dividida en dos quaderns, i fou tanta la implicació del compositor amb el món de Goya que arribà a dibuixar esbossos de majos i majas en els esborranys. De fet, Granados mateix era un gran aficionat al dibuix i la pintura i fins la seva correspondència sol incloure divertides il·lustracions. Les seves obres escèniques, com Petrarca, Picarol, Follet, Gaziel o Liliana, mostren el coneixement de Granados d’aquest gènere. En algunes, com Petrarca i Follet, emprà el recurs del leitmotiv. D’altres, com Picarol, cercaven una alternativa al gènere sarsuelístic imperant, tot usant un idioma més popular, mentre que en Liliana predomina un estil melodramàtic proper a l’estètica francesa. Amb María del Carmen s’enfrontà a una redefinició de l’ideari nacionalista. Però no tothom sabé veure l’ambientació en l’horta de Múrcia com una cosa diferent de les sarsueles regionalistes, i l’obra fou poc compresa. La producció simfònica, força oblidada, té com a peça més important Dante, i pel que fa a l’obra cambrística destaquen el Quintet per a piano, el Trío per a violí, violoncel i piano i la inacabada Sonata per a violí i piano. Granados també arranjà algunes obres per a Pau Casals, com la Danza gallega i alguna part de les Goyescas.
Obra
Música escènica
María del Carmen, òpera (1898); Petrarca, òpera (1899); Blancaflor, òpera (1899); Picarol, òpera (1901); Follet, òpera (1903); Gaziel, poema, 3 escenes (1906); Liliana, poema (1911); Goyescas, òpera (1916)
Piano
Álbum: París 1888 ; Danzas españolas (1890); Goyescas (1911); A la pradera (s.d.); Allegro de concierto (s.d.); Aparición (s.d.); Barcarola (s.d.); Bocetos (s.d.); Capricho español (s.d.); Carezza (s.d.); Cartas de amor (s.d.); Cuentos de la juventud (s.d.); Danza característica (s.d.); Danza lenta (s.d.); Dos gavotas (s.d.); Dos impromptus (s.d.); Tres escenas poéticas (Libro de horas) (s.d.); Tres escenas poéticas, 2a sèrie (s.d.); Seis escenas románticas (s.d.); Estudio (s.d.); Seis estudios expresivos (s.d.); Dos marchas militares, pno. 4 mans (s.d.); Mazurca (s.d.); Moresque (s.d.); Oriental (canción variada, intermedio y final) (s.d.); Paisaje (1913); Rapsodia aragonesa (s.d.); Seis piezas sobre cantos populares españoles (s.d.); Los soldados de cartón (s.d.); Siete valses poéticos (s.d.)
Orquestra
Suite sobre cantos gallegos (1899); Marcha de los vencidos (1899); Dante, poema simf. (1908); La nit del mort, suite, pno., orq. (1912; A. Mestres); Elisenda, suite, pno., orq. de cambra (1912; A. Mestres); Danza gitana (1915); Intermezzo (1916); Escenas poéticas (1926)
Cambra
Quintet per a piano (1895); Trío, vl., vlc., pno. (1895); Danza gallega, vlc., pno. (1899); Pequeña romanza (s.d.); Sonata (movimiento de sonata), vl., pno. (s.d.); Tres preludios, vl., pno. (s.d.)
Música vocal
L’herba de l’amor, 3 v., org. (1914); Canciones amatorias (1915); Canto gitano (s.d.); Tonadillas (en estilo antiguo) (1911-12)
Bibliografia
- Collet, H.: Albéniz et Granados, Le Bon Plaisir, París 1948
- Hess, C.: Enrique Granados: A Bio-Bibliography, Greenwood, Nova York 1991
- Hess, C.: Granados i el context pedrellià, dins "Actes del Congrés La Música Catalana en 1875-1936", UAB (en premsa)
- Larrad, M.: The Catalan Theather works of Enric Granados, tesi doctoral, Universitat de Liverpool 1991
- Millet, Ll.: Granados, dins "Revista Musical Catalana", núm. XIII, Barcelona 1916
- Pedrell, F.: La personalitat artística d’Enric Granados, dins "Revista Musical Catalana", núm. XIII, Barcelona 1916
- Ruiz Tarazona, A.: Enrique Granados. El último romántico, Real Musical, Madrid 1975
- Larrocha, A. de: Goya of Music: Alicia de Larrocha talks about Granados, dins "Opera News", Nova York 1967
- Iglesias, A.: Enrique Granados: su obra para piano, Alpuerto, Madrid 1985
Complement bibliogràfic
- Enrique Granados y su tiempo: contrapunto filatélico del nacimiento de un gran músico, Amigos de Granados, Barcelona 1969
- Boladeres i Ibern, Guillem de: Enrique Granados: recuerdos de su vida y estudio crítico de su obra por su antiguo discípulo, Arte y Letras, Barcelona 1921
- Fernández-Cid, Antonio: Granados, Samarán, Madrid 1956
- Iglesias Álvarez, Antonio: Enrique Granados: su obra para piano, Editorial Alpuerto, Madrid 1985-1986
- Villalba Muñoz, Luis: Últimos músicos españoles del siglo XIX: Enrique Granados, semblanza y biografía, Imp. Helénica, Madrid
- Ruiz Tarazona, Andrés: Enrique Granados, el último romántico, Real Musical, Madrid 1975
- Jordà i Cervera, Teresina: Tríptic musical, Granados-Viñes-Pujol. Himne a Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1977
- Subirà i Puig, Josep: Enrique Granados: su producción musical, su madrileñismo, su personalidad artística, Editorial Páez, Madrid 1926
- Carreras i Granados, Antoni: Granados, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1988
- Aballí i Planell, Octavi: Enrique Granados y su tiempo: contrapunto filatélico al centenario del nacimiento de un gran músico, Amigos de Granados, Barcelona 1969
- Campo, Ángel del: Granados, Publicaciones Españolas, Madrid 1966
- Riva, J.Douglas: The "Goyescas" for piano by Enrique Granados: a critical edition, U.M.I., Dissertation Services, Ann Arbor, Michigan 1984
- Enrique Granados: algunas opiniones de la prensa sobre sus conciertos, Musicografía Wagner, Barcelona 1911?
- Vila San-Juan, Pau: Papeles íntimos de Enrique Granados, Amigos de Granados, Barcelona 1966
- Fernández-Cid, Antonio: Granados, Editura Muzicala, Uniuni Compozitorilor din Republica Socialsita Romania, Bucuresti 1970
- Larrad, Mark: The catalan theatre works of Enrique Granados, Department of Music, University of Liverpool, Liverpool 1992
- Riera, Joan: Enrique Granados (estudio), Instituto de Estudios Ilerdenses, Lérida 1967
- Cuéllar, Martín: The "Escenas románticas" by Enrique Granados: a revised edition
- Hess, Carol A.: Enrique Granados: a bio-bibliography, Greenwood Press, New York, London... 1991
- Collet, Henri: Albéniz et Granados, Lib. Félix Alcan, Paris 1926
- Collet, Henri: Albéniz y Granados, Editorial Tor-S.R.L., Buenos Aires 1943
- Granados i Campiña, Enric: Método teórico práctico para el uso de los pedales del piano: 1ª parte, Sociedad Editorial de Música, Madrid 190-?
- Martínez, Julia: Falla, Granados, Albéniz, Publicaciones Españolas, Madrid 1952
- Douglas-Brown, Deborah Jean: Nationalism in the song sets of Manuel de Falla and Enrique Granados, U.M.I., Dissertation Services, Ann Arbor, Michigan 1994