Vida
Fou un dels músics més significatius del modernisme a Catalunya. Gran impulsor del cant coral, la seva obra compositiva, sobretot la sardanística, assolí una àmplia difusió i gaudí d’una gran estima. El pare de Morera, músic afeccionat, es traslladà a l’Argentina quan el seu fill tenia dos anys. Des de ben jove, Enric Morera mostrà una gran facilitat per a la música. Es formà de manera autodidàctica, cantà en diferents cors i aprengué violí i piano, instruments que tocava en cafès, teatres i esglésies. De nou a Catalunya, rebé lliçons de J. Tolosa, C.G. Vidiella i E. Cioffi, i feu amistat amb I. Albéniz, que li recomanà d’estudiar amb F. Pedrell. La seva família tornà a l’Argentina, però ell romangué a Barcelona. Més tard es traslladà a Brussel·les per ampliar els seus estudis al conservatori, però no pogué ingressar-hi. Amb tot, el 1885 era en aquesta ciutat estudiant amb mestres com P. Gilson, G. Dupont i F. Fiévez.
El 1890 retornà a Barcelona i entrà a formar part de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. Arribat amb l’aurèola de la seva formació estrangera, fou qualificat per la crítica d'enfant terrible. Admirava F. Chopin, R. Wagner i també músics contemporanis com F.A. Gevaert, V. d’Indy, E. Chabrier, A. Borodin i N. Rimskij-Korsakov. Morera s’integrà ràpidament en els grups modernistes i freqüentà Els Quatre Gats. Feu amistat amb S. Rusiñol i el cercle cultural de "L’Avenç". El 1892 l’Associació Musical de Barcelona li estrenà el Minuet i la Dansa dels gnoms, obres totes dues ben rebudes, i l’any següent la Societat Catalana de Concerts tocà la Introducció a l’Atlàntida.
Morera també se sentia atret pel teatre líric i feu diverses incursions en aquest gènere. El 1894 estrenà Les monges de Sant Aiman, amb text d’A. Guimerà; el 1897, La fada, en la quarta festa modernista de Sitges, i el 1898 la música incidental de L’alegria que passa, de S. Rusiñol. El 1895 creà la Coral Catalunya Nova, de línia claveriana. Es tractava d’un cor de treballadors sense formació musical l’objectiu del qual era augmentar el nivell cultural i espiritual dels seus membres. Per a aquest cor, Morera compongué un repertori musicalment més exigent que el d’A. Clavé. El 1901 emprengué nous projectes per a l’escena. Imbuït de l’ideari catalanista i modernista, volgué crear un repertori líric català popular, diferent de les obres escrites en castellà. Organitzà una temporada del Teatre Líric Català al Teatre Tívoli, al llarg de la qual programà obres pròpies -L’alegria que passa, La Rosons, Cigales i formigues - i d’altres autors com J. Gay o E. Granados, amb el darrer dels quals feu amistat. Curiosament, aquesta temporada teatral rebé crítiques negatives dels entorns modernistes. El mateix 1901, amb motiu de l’homenatge dels modernistes a J. Verdaguer -llunyà a la seva ideologia, però símbol llavors de l’oposició als poders fàctics-, compongué L’adoració dels pastors. L’any següent, en associació amb E. Granados i I. Albéniz, intentà prosseguir l’activitat del Teatre Líric Català.
Després d’una temporada infructuosa a Madrid (1903-05) al llarg de la qual compongué la primera sardana, Enyorança, retornà a Barcelona i participà en els Espectacles i Audicions Graner, on estrenà El comte Arnau, de J. Carner, Fra Garí i La Santa Espina, que incloïa la famosa sardana. El 1906 li arribà un moment feliç: l’estrena d'Empòrium al Gran Teatre del Liceu. L’èxit li valgué l’encàrrec d’una nova obra el mateix any, Bruniselda. També compongué més música per a teatre, i sardanes, entre les quals Empordà i Plany. Dificultats econòmiques el feren marxar a l’Argentina (1909), però al cap de dos anys tornà a Barcelona. Hom li reté un homenatge i fou nomenat professor d’harmonia, contrapunt i fuga, i sotsdirector de l’Escola Municipal de Música. Allí desenvolupà la tasca pedagògica que marcà moltes generacions. Entre els seus deixebles hi havia J. Pahissa, X. Montsalvatge, J. Salvat, A. Massana i d’altres. Però també foren anys d’enfrontaments. El nomenament de Millet com a director de l’escola generà molts conflictes entre tots dos.
L’estrena de Titaina (1912) al Gran Teatre del Liceu no tingué l’èxit d'Empòrium, i fins el 1916 Morera no tornà a representar cap més òpera. En aquesta ocasió es tractà de Tassarba, propera a l’estètica verista. La crítica no fou gaire bona i qualificà la música de poc innovadora. L’èxit que no tenia amb l’obra lírica l’assolia, en canvi, amb les obres corals i les sardanes, que s’interpretaven arreu i eren molt apreciades. Continuà component obres escèniques i fins i tot arribà a compondre alguns cuplets per a R. Meller i diverses obres líriques arrevistades, com La Paula en té unes mitges. Durant els darrers anys de la seva vida escriví Moments viscuts, una autobiografia corrosiva i que causà polèmica.
Morera és, juntament amb J. Lamote de Grignon, un dels compositors més significatius del modernisme. Gaudí, però, de més estima popular, potser -com apunta X. Aviñoa- per la seva ideologia nacionalista d’esquerres, compromesa, i el gran ressò que obtingué dins del món sardanístic. Fou un defensor de l’estètica germànica i francesa i també de la música popular catalana, davant la qual exhibia opinions inflamades de romanticisme, com tots els seus contemporanis. Morera es mostrà refractari a les innovacions tècniques i molt crític amb els nous corrents estètics avantguardistes. Les simpaties que encengué en alguns compositors joves provenien de la seva ideologia nacionalista abrandada, de l’oposició que mantingué sempre envers les estructures establertes i del seu temperament combatiu. Aquest caràcter el dugué a enfrontar-se, per exemple, a Millet i a Pedrell. El seu concepte de nació, allunyat d’especulacions tècniques, era sobretot emotiu, visceral. Com a compositor, es basà en el cant popular, sempre reinterpretat, mai copiat. Les seves harmonies començaren essent influïdes per R. Wagner, i després, partint de les idees de H. Riemann, reelaborà la teoria del cercle de quintes i elaborà la de l’ordre mixt. Les partitures de Morera no tenen armadura; creia en la modulació continuada, però sobre una tonalitat fixa. Emprava una escala com a base i li afegia graus rebaixats, recurs propi del Romanticisme tardà. Els retards i alguns encadenaments harmònics sorprenents donen originalitat a la seva obra.
Les obres líriques són un vessant interessant dins la producció de Morera. La fada, un símbol del modernisme musical, és de clara influència wagneriana, amb una orquestració densa, línies melòdiques molt properes a les del compositor alemany però amb uns leitmotiven diferents. L’acció transcorre al cor dels Pirineus en l’època medieval. En Empòrium, la seva òpera més sòlida i atractiva, deixà de banda el model wagnerià. Dotada d’un argument suggestiu, és propera al moviment noucentista i orquestralment està molt ben concebuda. El camí iniciat amb Empòrium s’interrompé amb Bruniselda, de nou wagneriana. Titaina i Tassarba també són interessants, perquè representen el desig de cercar una nova via, la verista, que llavors triomfava. La resta del repertori líric de Morera és desigual. Algunes peces són molt encertades i vàlides, cas de L’alegria que passa o La Rosons. D’altres, en canvi, són massa efectistes, com El comte Arnau.
En la resta de la seva producció destaquen l’obra simfònica Concert per a violoncel i orquestra i la peça de joventut Introducció a l’Atlàntida. La part més coneguda del seu repertori, però, són les Cançons de carrer -per a veu i guitarra-, les peces corals com El testament d’Amèlia, Sota de l’om i Muntanyes del Canigó, obres espontànies inspirades, les sardanes corals com L’Empordà, La sardana de les monges i Les fulles seques, les sardanes per a cobla com La Santa Espina, Serra amunt, La festa major o Enyorança, i els arranjaments per a cobla de sardanes corals.
Obra
Música escènica
Les monges de Sant Aiman (1894; A. Guimerà); Jesús de Nazareth, òpera (1894; A. Guimerà); La fada, òpera (1897; J. Massó i Torrents); L’alegria que passa, quadre líric (1898; S. Rusiñol); Cigales i formigues (1901; S. Rusiñol); La Rosons (1901; A. Mestres); La devoción de la Cruz, òpera (1904; Calderón de la Barca); La canción del náufrago, sars. (1904); El comte Arnau, visió llegendària (1905; J. Carner); Empòrium, òpera (1906; E. Marquina); Fra Garí (1906; X. Viura); La Santa Espina (1906; A. Guimerà); Bruniselda, òpera (1908; J. Puigdoller i A. Masriera); Titaina, òpera (estr. 1912; A. Guimerà); La feréstega domada, comèdia lírica (1910); El mestre, comèdia lírica (1921); Don Joan de Serrallonga, drama líric (1921); El castell dels tres dragons (1922; Pitarra); La nit de l’amor, comèdia lírica; Tassarba, òpera (1916; I.J. Vallmitjana); El tío Juan, sars. (col·lab. amb Chapí)
Música instrumental
Dansa dels gnoms, orq. (1892); Introducció a l’Atlàntida (1893); Concert per a violoncel i orquestra (1917); Poema de la nit i del dia, orq. (1919); Cançó, vl., pno.; Melangia, qt. c.; Elegia, vlc., pno.; Andante religioso, orq. c.; Queixa i dansa, orq. c.; Pàtria, banda; diverses obres per a piano; nombroses sardanes per a cobla (entre les quals: La Santa Espina ; Plany ; Records d’Olot ; Enyorança ; Mainada ; Sempre teva ; Serra amunt ; La Baldirona ; Amor perdut ; Sota l’arbreda ; En Pep Ventura ; Vallgorguina ; Algasera)
Música vocal
1 missa de rèquiem; Les nostres cançons, cant i pno.; Cançons de carrer, cant i guit. i cant i pno.; Sis cançons per a infants, cant i pno.; Els caminants de la terra, cor masc., orq.; prop de 20 obres corals (entre les quals: Salutació ; Primavera eterna ; La musa del treball ; Catalònia al mar ; L’arbre fruiter, L’Empordà ; A sol batent); prop de 15 sardanes per a v. mixtes (entre les quals: Al mar llatí ; La cançó nostra ; Les neus que es fonen ; Les fulles seques ; La sardana de les monges ; L’Empordà ; Remordiment); nombroses cançons populars harmonitzades per a cor (entre les quals: El rossinyol ; Muntanyes del Canigó ; Els tres tambors ; L’hostal de la Peira ; El pardal ; Presents de boda ; El noi de la mare ; L’hereu Riera ; Sota de l’om)
Obra
Nuevo tratado práctico de armonía precedido de la escala de quintas, Barcelona 1901; Moments Viscuts, Gráficas Barcelona, Barcelona 1936
Bibliografia
- Alier, R.: Enric Morera i la Societat Coral Catalunya Nova, dins "Serra d’Or", núm. 186, Barcelona 1975
- Artís, P.: El cant Coral a Catalunya, Barcino, Barcelona 1980
- Aviñoa, X.: La música modernista, Curial, Barcelona 1985
- Aviñoa, X.: Enric Morera, Barcelona 1985
- Aviñoa, X.: Una espina clavada al cor, Ajuntament de Sitges, Sitges 1992
- Cortès, F.: Enric Morera. Un esperit abrandat per la música, dins "Revista Musical Catalana", núm. 96, Barcelona 1992
- Iglésias, I.: Enric Morera. Estudi biogràfic, A. Artís ed., Barcelona 1921
- Llongueres, J.: L’Enric Morera i les seves cançons populars harmonitzades, dins "Revista Musical Catalana", núm. VI, Barcelona 1909
- Pena, J.: Enric Morera, assaig biogràfic, Institut de Teatre, Barcelona 1937
- Planes, R.: El Mestre Morera i el seu món, Pòrtic, Barcelona 1972
- Salvat, J.: Bruniselda. Drama lírich d’E. Morera, dins "Revista Musical Catalana", núm. III, Barcelona 1906
- Salvat, J.: L’estrena de Tassarba, dins "Revista Musical Catalana", núm. XIII, Barcelona 1916
- Saperas, M.: El mestre Enric Morera, ed. Andorra, Barcelona 1969
Complement bibliogràfic
- Iglesias, Ignasi: Enric Morera: estudi biogràfic, A.Artís, Barcelona 1921
- Pena i Costa, Joaquim: Enric Morera: assaig biogràfic, Institució del Teatre, Barcelona 1937
- Planes i Izabal, Ramon: El mestre Morera i el seu món, Editorial Pòrtic, Barcelona 1972
- Saperas i Auvi, Miquel: El mestre Enric Morera, Editorial Andorra, Andorra la Vella 1969
- Aviñoa i Pérez, Xosé: Morera, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1985
- Morera i Viura, Enric: Nuevo tratado práctico de armonía precedido de la escala de quintas, Imp. Bayer Hnos. y Cª, Barcelona 1930
- Morera i Viura, Enric: Tractat pràctic d’harmonia precedit de la escala de quintes. Tratado práctico de harmonia precedido de la escala de quintas, Rafael Guardia; Tip. L’Avenç, Barcelona 1901