Vida
Fou una de les personalitats més influents de la música catalana del final del segle XIX i principi del XX. Abandonà els estudis de medicina per la música i fou alumne de Gabriel Balart (harmonia i composició) i de Joan Baptista Pujol (piano). El 1874 guanyà un premi de composició ofert per J.B. Pujol. Dos anys després s’interpretà al Gran Teatre del Liceu la seva simfonia Athalia, i el 1878 li fou representada l’obra dramàtica La tempestad. Del 1878 al 1885 residí a París, on amplià els seus estudis musicals, i el 1886 retornà a Barcelona. En el seu vessant de director orquestral, dugué a terme una tasca molt important de divulgació del gran repertori musical europeu i també de les obres de compositors catalans com Ll. Millet, I. Albéniz, E. Granados i F. Pedrell. Fou el responsable de l’organització d’uns cicles de concerts simfònics al Gran Teatre del Liceu -Concerts de Quaresma del Liceu-, concerts que es convertiren en els més importants de la Barcelona de l’època. Les programacions, molt ambicioses, incloïen obres franceses -C. Frank, V. d’Indy-, les simfonies de L. van Beethoven -algunes de les quals encara inèdites a la Barcelona de final de segle-, peces del repertori operístic wagnerià i també obres de R. Strauss.
L’exemple de la Sociedad de Conciertos de Madrid propicià l’organització a Barcelona d’una societat similar. La idea, que partí d’Antoni Nicolau, es concretà en la fundació de la Societat Catalana de Concerts (1892-97), des de la qual també dirigí, fins el 1895, diversos cicles concertístics. En el camp de la pedagogia, Nicolau fou director del Conservatori de Música del Liceu durant un curt període de temps, i entre el 1896 i el 1930 assumí la direcció de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Les seves composicions, tot i que no són gaire abundants, tingueren una projecció molt notable en el seu moment. Del seu catàleg, a part de les obres abans esmentades, destaquen l’òpera de caràcter còmic Un rapto, estrenada amb força èxit a Madrid el 1887, i el poema simfònic El triomf de Venus, presentat a París el 1882. El nom de Nicolau, però, sobretot ha restat vinculat a les composicions corals. Són molt notables les obres per a cor sobre textos de J. Verdaguer, amb títols com La mort de l’escolà, Salve montserratina, La Mare de Déu, Entre flors, Divendres Sant, Cançó del pelegrí, Cançó de la Moreneta i Cançó dels escolans.
Obra
Música escènica
La tempestad (1877); Constanza (1878); Un rapto (1887); Corazón de fuego (1895)
Cor
Hénora, llegenda bretona, v. solistes, cor, orq.; Captant (1904); Cant elegíac a la memòria del Dr. Robert, cor., orq.; nombroses obres corals (entre les quals: La mort de l’escolà ; Divendres Sant ; Entre flors ; La mort del soldat; Cançó del pelegrí ; Salve montserratina; Cançó de la Moreneta; Cançó dels escolans); nombrosos arranjaments per a cor de cançons populars catalanes
Música instrumental
Athalia, simf. (1876); El triomf de Venus, poema simf. (estr. 1882); Spes, poema simf.; Allegretto, pno. (publ. 1888)
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Saperas i Auvi, Miquel: Cinc compositors catalans: Nicolau, Vives, mossèn Romeu, Lamote, Albéniz, Josep Porter, Llib. Editor, Barcelona 1975