OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Felip Pedrell i Sabaté

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor i musicòleg català, creador del nacionalisme musical i dels estudis de musicologia a Catalunya i a Espanya.
Tortosa, 1841 — Barcelona, 1922

Biografia

Felip Pedrell es formà musicalment a la catedral de Tortosa, on ingressà com a nen cantor de la capella de música, dirigida per J.A. Nin i Serra (1804-1867), músic il·lustrat que l’introduí tant en la música antiga com en la moderna i a qui considerava el seu únic mestre. El 1873 es traslladà a Barcelona com a sotsdirector d’una companyia de sarsueles. L’èxit de la seva òpera Quasimodo, estrenada al Liceu el 20 d’abril de 1874, impulsà Joan Casamitjana i Marià Obiols a demanar a les diputacions catalanes una beca d’ampliació d’estudis a l’estranger per a Pedrell; només les de Tarragona i Girona se’n feren càrrec, i pogué anar a Itàlia i a França durant el període 1876-78. El fruit d’aquesta estada a l’estranger es reflectí tant en la composició com en la producció musicològica, que culminaren el 1891 amb la composició d'Els Pirineus i la redacció del manifest del nacionalisme musical Por nuestra música.

Des del 1894 residí a Madrid, on es traslladà atret per les expectatives -no satisfetes- de l’estrena d'Els Pirineus, que havia obtingut el premi del concurs del Teatro Real. Els deu anys de la seva vida a la capital foren molt positius: el 1895 ingressà com a numerari a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, i el mateix any fou nomenat catedràtic de conjunt vocal al Conservatori de Madrid. El 1900 assumí la càtedra d’estètica i d’història de la música. També impartí diversos cursos a l’Ateneo de Madrid i a l’Escuela de Estudios Superiores (1896-1903). Així mateix hi desenvolupà una ingent tasca musicològica i compongué la segona òpera del cicle nacionalista, La Celestina (1902). Aquest mateix any s’estrenà Els Pirineus al Liceu de Barcelona, gràcies a l’esforç d’un grup de deixebles i amics, entre els quals hi havia I. Albéniz, E. Granados, J. Lamote de Grignon, Ll. Millet, A. Nicolau, D. Mas i Serracant, J. Gay i J. Garcia Robles; però en fer-ho una companyia italiana com a segona òpera, es cantà en italià, amb el títol d'I Pirinei.

Pedrell retornà el 1904 a Barcelona, on acabà la tercera òpera del cicle, El comte Arnau, amb text de Joan Maragall. Treballà a redós del cercle de l’Orfeó Català i, posteriorment, de l’Institut d’Estudis Catalans. En inaugurar-se el 1908 el Palau de la Música Catalana, s’hi estrenà la Glossa o Simfonia Jubilar, amb text de Joan Maragall.

Obra musicològica

Els vuitanta-dos escrits pedrellians corresponen a dos tipus d’activitat: la pedagògica, crítica i assagística, i la purament musicològica; la primera s’inicià en l’època de joventut, mentre que la segona s’articulà a l’entorn del seu viatge a Itàlia, el 1877, i el seu sojorn a Roma, on treballà a la Biblioteca Vaticana sota la direcció i l’assessorament de monsenyor Dupanloup.

El 1882 fundà i dirigí la revista "Notas Musicales y Literarias" i la publicació de música antiga religiosa "Salterio Sacro Hispànico"; del 1888 al 1896 dirigí "La Ilustración Musical Hispano-Americana", on a més dels articles assagístics i informatius provà d’encabir-hi, en fascicles, Los Músicos españoles antiguos y modernos en sus libros o escritos sobre música (1888) i el Diccionario Biográfico y Bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses e hispanoamericanos (només fins a la lletra G, 1896). Bé que no reeixí en aquestes publicacions, massa erudites per als seus lectors, en canvi triomfà amb el seu Diccionario Técnico de la Música (1892-95), que conegué diverses edicions.

El gran impuls del seu llegat musicològic sorgí amb els vuit volums de la sèrie Hispaniae Schola Musica Sacra (1894-96), en què estudià i publicà les obres dels grans compositors hispànics del Renaixement. Continuà amb els cinc volums del Teatro Lírico Español anterior al siglo XVIII (1897-98) i culminà amb l’edició crítica de les Opera Omnia de T.L. de Victoria, en vuit volums, per encàrrec de la prestigiosa editorial alemanya Breitkopf & Härtel (1902-13).

Pedrell contribuí valuosament al descobriment de la música i els músics catalans d’altres èpoques, com es veu en la sèrie de monografies Músichs vells de la terra, publicades en la "Revista Musical Catalana" (1904-10), en el Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona (1908-09, 2 vol.) i en Els Madrigals i la Missa de Difunts de Brudieu (1921), obra realitzada conjuntament amb el seu deixeble Higini Anglès.

Ideològicament avançat, Pedrell entenia la musicologia com una ciència al servei de la música, i defugia el mer positivisme i l’historicisme. Hàbil i pregon assagista, polemitzà en les grans qüestions nacionals i internacionals i feu sentir la seva veu des de tribunes ideològiques importants, a Catalunya i a la resta d’Europa. La seva obra musicològica fructificà, canvià i s’universalitzà a través dels seus deixebles, especialment Gregori Suñol i Higini Anglès.

Obra compositiva

Pedrell compongué més de 400 obres, que inclouen tots els gèneres musicals. Ell mateix proposà una divisió de la seva producció en tres períodes: etapa d’aprenentatge (1856-76), etapa de consolidació (1876-91) i etapa de maduració (1891-1908).

Els primers anys es caracteritzen per una creació intensa, però desigual. Una part important de la producció consisteix en música religiosa, obres per a petita orquestra, ballables i música de saló, així com arranjaments operístics. En aquest conjunt, però, sobresurten algunes obres que es distancien del llenguatge habitual emprat a l’època, com ara els Nocturnos per a piano, els lieder Noches de España, o els Nocturnos-Trío. La composició de la primera versió d'El último abencerraje (1868) marca el seu interès per la lírica. El 1869 escriví Quasimodo, una òpera concebuda sota la petja de la grand opéra. Wagnerista declarat, no caigué, però, en un servilisme envers el model germànic.

L’estada a París i Roma marcà un gir estètic en el seu llenguatge. S’allunyà de l’estètica de saló, cercà coherència temàtica en els seus cicles de lieder i s’obrí al wagnerisme. També es consolidà en aquest període el pòsit de la cançó popular. Vers el final d’aquesta època es definí el seu ideari nacionalista. Les dues sèries de lieder, Consolations (1876) i Orientales (1876), obriren aquesta etapa, al costat d’altres tan destacades com La Primavera (1880), on arribà a un llenguatge concís i de subtilitat poètica. En la seva estada a París creà Lo Cant de la Muntanya, obra instrumental propera al model del poema simfònic. L’òpera Cléopâtre (1874) fou la prova d’un important canvi conceptual, amb un enriquiment del teixit harmònic i del paper orquestral i amb l’ús del leitmotiv. El 1880 compongué el poema simfònic Excelsior, obra d’àmplia volada i interessant orquestració. Amb Els Pirineus (1890-91) Pedrell pretengué crear l’obra emblemàtica del nou nacionalisme, tant per la significació del mateix llibret de Víctor Balaguer com per les qualitats intrínseques de la música. Aquesta darrera obra fou interpretada, ja al seu temps, com la voluntat de capgirar el concepte d’òpera nacional i es generà un important corrent d’opinió al seu voltant. Darrere el projecte de crear un cicle nacionalista que pretenia seguir musicalment la divisa dels Jocs Florals hi havia l’esperit de la Renaixença: Els Pirineus significarien la Pàtria, La Celestina correspondria a l’Amor, mentre que la Fe només quedà com a projecte amb Ramon Llull.

El darrer període estigué marcat per l’experiència en la composició d'Els Pirineus, i sobretot per la seva estrena al Liceu el 1902. L’obra d’aquells anys és més estilitzada i densa. El mateix 1902 enllestí l’òpera La Celestina, basada en el text de Fernando de Rojas. Dos anys més tard treballà en una nova producció, El comte Arnau, sobre textos de J. Maragall. Aquesta fou una de les seves obres més innovadores en el llenguatge i en l’expressió. Les darrers composicions líriques sorgiren fruit d’encàrrecs: per als Espectacles i Audicions Graner escriví La matinada i Visió de Randa ; per a la inauguració del Palau de la Música Catalana, l’Orfeó Català li encomanà la Glossa.

En la seva època, Felip Pedrell fou més valorat com a erudit que com a compositor. Aquesta opinió, deformada, és posada en qüestió en resseguir els noms d’aquells que estigueren sota el seu mestratge cercant alguna cosa més que la investigació musicològica. Des dels anys vuitanta, I. Albéniz, E. Granados i J. Salvat acudiren a casa seva, i el grup que formà el futur Orfeó Català també rebé la seva influència. En els anys de docència a Madrid, Manuel de Falla rebé els consells de Pedrell, i conservà durant tota la seva vida una veritable veneració pel mestre. Foren els deixebles els qui acabaren portant a la pràctica l’ideari de Pedrell. En la seva segona etapa barcelonina, Cristòfor Taltabull, F. Longàs i Robert Gerhard establiren el pont entre la proposta nacionalista de Pedrell i les propostes més avantguardistes del segle XX. El seu interès en la reforma de la música religiosa fou heretat per G. Suñol, V. Ripollès i Ll. Romeu.

Obra

Música escènica

El último abencerraje, òpera (1868; rev. 1874; nova versió, 1889); Les aventures de Cocardy, òpera (només 6 peces; 1873); El diplomático, opereta (1873; coneguda més tard com Lluch-Llach); Ells i elles, sars. (1873); Lo rei tranquil, sars. (1873); La veritat i la mentida, sars. (1873); La guardiola, sars. (1873); La fantasma groga, adaptació de l’opereta Le dot mal placée de Lacôme (1873); Quasimodo, òpera (1874); Le roi Léar, òpera (inac., 1877); Cléopâtre, òpera (1874); Els Pirineus, trilogia (1890-91); La Celestina, tragi-comedia lírica de Calisto y Melibea (1902); El comte Arnau (1904)

Orquestra

2 temps d’una simfonia en re M (1872); Scherzo fantástico (1872); Milà (1876); Lo Cant de la Muntanya (1877); Excelsior, poema simf. (1880); I Trionfi, poema simf. (1880); La Matinade, orq., solista, cor (1905); Visió de Randa, orq., solista, cor (1905); Glossa o Simfonia Jubilar, orq., solista, cor (1906)

Banda

Marcha fúnebre (1859); Pasodoble (1860)

Cambra

Fantasía sobre temas de ’I Capuletti', pno., harm. (1864); Nocturno-trío núm. 1, op. 55 (1873); Nocturno-trío núm. 2, op. 55 (1873); Elegía a Fortuny, vl., vlc., pno., harm. (1875); Cuarteto, instr. de c. (1878)

Piano

Galop, pno. a 4 mans (1858); Vals (1860); Gran Vals. Romanza original (1862); Melodías características (1862); Danza habanera (1863); Melodía variada sobre un tema de ’Rigoletto' (1863); Dos grandes valses (1863); Krakoviana (1864); Seis mazurkas (1864); Dos nocturnos, op. 14 (1864); Ocho mazurkas (1865); Recuerdos del país (1865); Scènes (1866); Piezas sueltas (1866); Hojas de Álbum (publ. 1867); Esquisses symphoniques, pno. a 4 mans (1867); El arte del compás, pno. a 4 mans (1867); Elegía, pno. (1871); Escenas infantiles, pno. a 4 mans (publ. 1880)

Música vocal religiosa

Stabat Mater Dolorosa, 3 v. (1856); Missa de rèquiem, 3 v., orq. cambra (1868); Missa breve (1875); Missa solemne, S., T., B., cor, orq., org. (1876); Missa de Rèquiem, 4 v., cor (1876); 8 altres misses 2-4 v. i org. (1857-69); Stabat Mater Dolorosa, cor, orq. cambra (1858); Salve Regina, 3 v., org. (1860); Tres Avemarías, 3 v., org. (1861); Magníficat, 4 v., org. (1862); Miserere, 4 v. (1862); Tres Lamentaciones, 4 v., harm. (1869); Te Deum, 4 v., cor, orq., org. (1876)

Veu i piano

Julia (1857); Siete melodías (1863); Seis Lieder (1864); Ecos de Italia (1864); Dos melodías (1866); Cantos de la infancia (1866); Embriaguez (1867); Noches de España (publ. 1871); Orientales (publ. 1876); Consolations (1876); Lais, 14 lieder (1879); La Primavera, 12 lieder (1880); Canciones arabescas (1906)

Diversos

Fantasía sobre temas de ’Il Pirata', harm. (1862); Himne a Venus, S., conjunt instr. (1880); Don Ramon i Don Joan, cor (1902)

Obra

La música del porvenir, "La España Musical", 1868; Por Nuestra Música, Henrich, Barcelona 1891 (reed. 1991); La Festa d’Elche ou le drame lyrique La mort et l’Assomption de la Vierge, Sammelbände der Internationalen Musik-Gesellschaft, 1901; Thomae Abulensis Opera Omnia, Leipzig 1902-13; Músichs vells de la Terra, "Revista Musical Catalana", 1904-10; Musicalerías, València 1906; Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona, Vilanova i la Geltrú 1909; Jornada de Arte, París 1911; Orientaciones, París 1911; Jornadas Postreras, Valls 1922; Cancionero Musical Popular español, Valls 1917-22; Els Madrigals i la Missa de Difunts de Brudieu, IEC, Barcelona 1921

Bibliografia

  1. Actes del Congrés Internacional "Felip Pedrell i el Nacionalisme musical", Recerca Musicològica, XI-XII, 1991-92
  2. Anglès, H.: Catàleg dels manuscrits musicals de la Col·lecció Pedrell, Barcelona 1921
  3. Bonastre, F.: Felipe Pedrell. Acotaciones a una idea, Tarragona 1977
  4. Cortès, F.: El Nacionalisme musical de Felip Pedrell: Els Pirineus, La Celestina, El comte Arnau, tesi doctoral, UAB 1994
  5. Diversos autors: Escritos Heortásticos, Tortosa 1911
  6. Falla, M. de: Felipe Pedrell, "Revue Musicale", París 1922

Complement bibliogràfic

  1. Pedrell i Sabaté, Felip: Jornadas postreras: 1903-1912, Eduardo Castells, Valls 1922
  2. Al maestro Pedrell: escritos heortásticos, Casa Social del "Orfeó Tortosí", Tortosa 1911
  3. Pedrell i Sabaté, Felip: Jornadas de arte: 1841-1891, Sociedad de Ediciones Literarias y Artísticas; Ollendorf, Paris 1911
  4. Bonastre i Bertran, Francesc: Felipe Pedrell: acotaciones a una idea, Caja de Ahorros Provincial de Tarragona, Tarragona 1977
  5. Jover i Flix, Marià: Felipe Pedrell (1841-1922): vida y obra, Patronato Municipal de Música; Imp. Blanch, Tortosa 1972
  6. Tebaldini, Giovanni: Filippo Pedrell ed il dramma musicale spagnuolo, Fratelli Bocca, Torino 1897
  7. Villalba Muñoz, Luis: Últimos músicos españoles del siglo XIX: Felipe Pedrell, semblanza y biografía, Est. Tip. de la Tierra de Segovia, 1922?
  8. Velada musical y literaria celebrada el 18 de mayo de 1897 en obsequio á los autores de la trilogía Los Pirineos, Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid, Madrid 1897
  9. La Trilogia Los Pirineos y la crítica, Juan Oliva y Milá, Villanueva y Geltru 1901
  10. Pedrell i Sabaté, Felip: Conferencias leidas en el Ateneo Barcelonés sobre el estado de la cultura española y particularmente catalana en el siglo XV: nuestra música en los siglos XV y XVI, Imp. de Henrich y Cia., Barcelona 1893
  11. Arnal i Maqueda, Jaume: Felip Pedrell compositor: 1841-1922, Asociación Cultural, Barcelona 1991
  12. Cortès i Mir, Francesc: El nacionalisme musical de Felip Pedrell a través de les seves òperes: Els Pirineus, La Celestina i El Comte Arnau, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1995
  13. Pedrell i Sabaté, Felip: Diccionario técnico de la música escrito con presencia de las obras más notables en este género, publicadas en otros paises... ilustrado con 117 grabados y 51 ejemplos de música y seguido de un suplemento, Torres Oriol; Imp. Víctor Berdós, Barcelona 1894, ...?
  14. Pedrell i Sabaté, Felip: Músicos contemporáneos y de otros tiempos: estudios de vulgarización, Lib. Paul Ollendorff, Paris 1910?
  15. Pedrell i Sabaté, Felip: Los músicos españoles antiguos y modernos, en sus libros ó escritos sobre la música: ensayo de una bibliografía musical española metódica y cronológica..., Torres y Seguí, Barcelona 1888
  16. Pedrell i Sabaté, Felip: Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona ab notes històriques, biogràfiques y critiques, transcripcions en notació moderna dels principals motius musicals y facsímils dels documents més importants pera la bibliografía espanyola, Palau de la Diputació, Barcelona 1908-1909
  17. Pedrell i Sabaté, Felip: Lírica nacionalizada: estudios sobre folk-lore musical, Lib. Paul Ollendorff, Paris 1909?
  18. Pedrell i Sabaté, Felip: Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música, españoles, portugueses e hispano-americanos..., V.Berdós, Barcelona 1897
  19. Pedrell i Sabaté, Felip; Jimeno de Lerma, Ildefonso: [Antonio de Cabezón, organista de Felipe II]: discursos leídos ante la Real Academia de San Fernando en la recepción pública del Sr. D. Felipe Pedrell... Contestación del Sr. D. Ildefonso Jimeno de Lerma, Tip. Víctor Berdós Feliu, Barcelona 1895
  20. Pedrell i Sabaté, Felip: Los poemas del pianista: pequeña enciclopedia crítica, analítica, anecdótica y biográfica de las obras de piano de los grandes maestros... Tomo primero: Beethoven, sonatas de piano, Andrés Vidal y Roger, Editor de Música, Barcelona 1873
  21. Pedrell i Sabaté, Felip: Tomás Luis de Victoria, abulense: biografía, bibliografía, significado estético de todas sus obras..., Manuel Villar, Valencia 1918
  22. Pedrell i Sabaté, Felip: P. Antonio Eximeno: glosario de la gran remoción de ideas que para mejoramiento de la técnica y estética del arte músico ejerció el insigne jesuíta valenciano, Unión Musical Española, Madrid 1920
  23. Pedrell i Sabaté, Felip: Prácticas preparatorias de instrumentación enderezadas a saber preparar la partitura y a escribir con propiedad las voces y los instrumentos, Juan Gili, Barcelona 1902
  24. Pedrell i Sabaté, Felip: Emporio científico é histórico de organografía musical antigua española, Juan Gili, Barcelona 1901
  25. Pedrell i Sabaté, Felip: Por nuestra música: algunas observaciones sobre la magna cuestión de una Escuela Lírico Nacional motivadas por la Trilogia, tres cuadros y un prólogo, Los Pirineos, poema de Victor Balaguer..., Imp. de Henrich y Cia., Barcelona 1891, 1892
  26. Victoria, Tomás Luis de; Pedrell i Sabaté, Felip; Anglès i Pàmies, Higini: Opera Omnia, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1965-1968
  27. Victoria, Tomás Luis de; Pedrell i Sabaté, Felip: Thomae Ludovici Victoria Abulensis: Opera Omnia..., Breitkopf et Härtel, Lipsiae 1902-1913
  28. Cabezón, Antonio de; Pedrell i Sabaté, Felip; Anglès i Pàmies, Higini: Obras de música para tecla, arpa y vihuela recopiladas y puestas en cifra por Hernando de Cabezón su hijo, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1966
  29. Pedrell i Sabaté, Felip: La Festa d’Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol: Le Trépas et l’Assomption de la Vierge: conférence composée pour les Fêtes musicales et populaires de la Schola à Montpellier, Edit. de la "Schola", Paris 1906
  30. Mitjana, Rafael: La música contemporánea en España y Felipe Pedrell, Lib. de Fernando Fé, Madrid 1901
  31. Pedrell i Sabaté, Felip; [et al.]: Orfeó Català, Imp. de Henrich y Cia., Barcelona 1912?
  32. Guerrero, Francisco; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. II: Franciscus Guerrero, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1894
  33. Cabezón, Antonio de; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. III-V, VII: Antonius a Cabezon, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1895-
  34. Pedrell i Sabaté, Felip: Pour notre musique: quelques observations sur l’importante question d’une école lyrique espagnole, motivé par la trilogie "Les Pyrinées", J.D.Pujol, Barcelona 1893
  35. Pedrell i Sabaté, Felip; Jimeno de Lerusa, Ildefonso: Tradición gloriosa del siglo de oro musical sobre la prístina fuente de nuestra cultura musical. Discurso de recepción... contestación de Ildefonso Jimeno de Lerusa, Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid 1895
  36. Pedrell i Sabaté, Felip: El organista litúrgico español: selección de composiciones, Vidal Llimona y Bocete, Barcelona 1905
  37. Pedrell i Sabaté, Felip: Antología de organistas clásicos españoles, siglos XVI-XVIII, J.Alier, Madrid 1908
  38. Pedrell i Sabaté, Felip: La "Feste" d’Elche, Breitkopf et Härtvel, Leipzig 1901
  39. Pedrell i Sabaté, Felip: Orientaciones (1892-1902), Lib. Paul Ollendorff, Paris 1911?
  40. Pedrell i Sabaté, Felip: Teatro lírico español anterior al siglo XIX: documentos para la historia de la música española coleccionados, transcriptos é ilustrados, Canuto Berea y Cª Editores, La Coruña 1897-1898
  41. Pedrell i Sabaté, Felip: La cansó popular catalana: la lírica nacionalisada y l’obra de l’Orfeó Català... programa ab il.lustracions temàtiques y literaries del concert en honor dels congressistes del Congrés Internacional de la Llengua Catalana..., Societat Anònima La Neotipia, Barcelona 1906
  42. Pedrell i Sabaté, Felip: Cancionero musical popular español, Eduardo Castells, Valls 1918-1922
  43. Pedrell i Sabaté, Felip; Campano, Tomás: Gramatica musical o manual expositivo de la teoria del solfeo, Tip. Hispano Americana, Barcelona 1883
  44. Pedrell i Sabaté, Felip: Gramática o manual expositivo de la teoría del solfeo al alcance de las madres de familia, profesores de instrucción, y todos los que se dedican á la educacion de la juventud..., Andrés Vidal y Roger; Nicolás Toledo, Barcelona; Madrid 1872
  45. Pedrell i Sabaté, Felip: Las formas pianísticas: orígenes y transformaciones de las formas instrumentales, estudiadas en los instrumentos de teclado moderno, Manuel Villar, Valencia 1918
  46. Pedrell i Sabaté, Felip: Los orígenes del canto gregoriano. El Antifonario gregoriano, Biblioteca de la Gazeta de Mallorca, Palma de Mallorca 1907
  47. Morales, Cristóbal de; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. I: Christophorus Morales, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1894
  48. Ginés i Pérez, Joan; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. VIII: Johannes Ginesius Perez, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1895-
  49. Pedrell i Sabaté, Felip: Musiquerías, Sociedad de Ediciones Literarias y Artísticas, Paris 1912
  50. Pedrell i Sabaté, Felip: Musicalerías: selección de artículos escogidos de crítica musical, F.Sempere y Compañia, Valencia, Madrid 1906
  51. Brudieu, Joan; Pedrell i Sabaté, Felip; Anglès i Pàmies, Higini: Els Madrigals i la Missa de Difunts, Institut d’Estudis Catalans, Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1921, 1981
Col·laboració: 
FBB / FCM

Llegir més...