Vida
Es formà al Conservatori del Liceu de Barcelona, on cursà piano i teoria. El 1956 es traslladà als Estats Units, on estudià primer al New York College of Music i després a la Juilliard School les disciplines de composició i direcció amb V. Persichetti, N. Dello Joio i A. Copland. Posteriorment treballà en el departament de música de les Nacions Unides de Nova York i més endavant ocupà la càtedra de composició a la Universitat Carnegie-Mellon de Pittsburgh (Pennsilvània).
Compongué sobretot música orquestral, en un llenguatge que delata influències del nacionalisme hispànic juntament amb elements provinents de corrents estètics diversos, amb un predomini de l’expressionisme. Si les primeres obres orquestrals, com ara Guernica (1966) i la simfonia concertant Persistències per a guitarra i orquestra (1972), tingueren en compte les demandes i preferències del públic nord- americà, la primera música vocal mostra ja un llenguatge vinculat a l’avantguarda més radical, on la línia melòdica és gairebé inexistent.
També cultivà el gènere dramàtic, amb una sèrie de cantates (1966-75) en què els intèrprets no canten sinó que reciten i els cors no interpreten un text, tan sols simples emissions sonores autònomes. Les obres María Sabina (1969), amb text de Camilo José Cela, Las moradas (1970), basada en el llibre de santa Teresa de Jesús, i No-Res (1974), una protesta musical per la mort de Jean Paris, segueixen aquesta línia.
A partir del 1975 la seva música experimentà un canvi radical. Introduí en les obres materials melòdics que, en ocasions, s’integraren en textures sonores, característiques de l’avantguarda musical. El retorn al melodisme no solament tingué conseqüències en la música vocal sinó també en l’orquestral, com ara en l’obra Homenatge a Pau Casals i Pablo Sarasate (1975).
La composició de l’òpera Cristóbal Colón (1987), amb text d’Antonio Gala, suposà el punt culminant de la trajectòria de Balada pel que fa a l’exploració del teatre musical. Les veus hi són tractades amb grans dosis de lirisme i el llenguatge orquestral és clarament avantguardista i vinculat a les característiques dramàtiques del text.
És un compositor prolífic i de prestigi internacional. Les seves obres han estat interpretades per formacions orquestrals tan destacades com la Filharmònica de Nova York, la Filharmònica de Los Angeles i la Filharmònica de Londres i per solistes internacionals de la talla d’Alícia de Larrocha, Narciso Yepes, John Williams, Montserrat Caballé i Sherrill Milnes.
Obra
Orquestra
Música tranquila (1960); Concert per a piano (1964); Concert per a guitarra (1965); Guernica (1966); Sinfonía en negro (1968); Simfonia d’acer (1972); Persistències, guit., orq. (1972); Auroris (1973);Homenatge a Pau Casals i Pablo Sarasate (1975); Concert per a quatre guitarres i orquestra (1976); Quasi un pasdoble (1982); Concert per a violí (1982); Fantasías sonoras (1987); Alegrías, fl., orq. c. (1988); Simfonia núm. 4 (1992); Música per a oboè i orquestra (1993)
Cambra
Sonata, vl., pno. (1960); Geometrías núm. 2, conjunt instr. (1966); Cuatris, conjunt instr. (1969); Las moradas, conjunt instr. (1970); Apuntes, 4 guit.
(1974); Transparències sobre un preludi de Bach, vlc., pno. (1976); Música, fl., qt. (1988)
Solo
Música en quatre temps, pno. (1959); Contrastos i semblances, guit. (1962); Analogies, guit. (1968); Geometries núm. 3, bandoneó (1968)
Música vocal
María Sabina, narrador, cor, orq. (1969); Las moradas (1970); Ponce de León, narrador, orq. (1973); No-Res, narrador, cor, orq. (1974)
Música escènica
La casa, ballet (1967); Botxí, botxí, òpera (estr. 1982); Zapata, òpera (1982-84); Cristóbal Colón, òpera (1987)