Vida
Els seus pares, d’ascendència francesa, es traslladaren a Tortosa poc després del naixement de Joan. En aquesta ciutat se li manifestà la seva vocació musical, i allí rebé la seva primera formació amb el mestre Josep Abarcat i Sebastià. Traslladat a Barcelona vers el 1885, continuà els seus estudis al Conservatori del Liceu, sota la direcció d’Antoni Nicolau, com també de G. Balart (violí) i P. Tintorer (piano). El 1890 fou nomenat professor de piano de l’esmentat centre; la seva dedicació a l’acompanyament i a la composició s’iniciaren en aquesta darrera dècada del segle XIX.
El 1902 fou nomenat director de l’orquestra de l’Associació Musical de Barcelona, on desenvolupà una important tasca. L’any 1910 es presentà a la plaça de "músic major" de la Banda Municipal de Barcelona, vacant per la mort del seu titular, Celestí Sadurní; el tribunal tècnic li atorgà el seu vot, però la facció lerrouxista de l’ajuntament li barrà el pas i nomenà una altra persona. Joan Lamote fundà aleshores l’Orquestra Simfònica de Barcelona, que esdevingué fins a la seva desaparició, el 1925, l’eix vertebrador de la recepció del simfonisme, tant a la ciutat com arreu de Catalunya i d’Espanya. La seva carrera de director rebé una gran embranzida quan, al febrer del 1913, dirigí la Filharmònica de Berlín amb un programa d’obra pròpia. Pel maig de l’any següent, l’Ajuntament de Barcelona li atorgà finalment la plaça de responsable de la Banda. Lamote proposà una reforma total de la institució i reclamà l’autoritat, el rang de director i els mitjans de personal i de material necessaris per a convertir-la en un instrument que agermanés el màxim d’exigència artística amb l’íntegra dedicació a l’educació musical de les classes populars. En quatre anys aconseguí tot el que volia, i des del 1920 es dedicà exclusivament a la direcció de la Banda i a la transcripció de més d’un centenar d’obres simfòniques, sacrificant la seva extraordinària carrera de compositor. El reconeixement a la tasca de la Banda fou constant: una mostra significativa fou el gest de Richard Strauss, en voler-la dirigir a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el 19 de març de 1925, i endur-se-la de gira per Alemanya a l’agost del 1927, per tal que servís de model a les bandes alemanyes. El 18 d’abril de 1936, Joan Lamote, membre del comitè organitzador del XIV Festival Internacional de la SIMC, l’inaugurà amb un concert de la Banda Municipal al Palau de Belles Arts. El 1939, acusat de col·laboració amb l’enemic, fou destituït del seu càrrec. Mans amigues li proporcionaren la direcció de l’Orquestra Municipal de València, ciutat on romangué, amb el seu fill Ricard, del 1942 al 1948. De retorn a Barcelona, reinicià la seva activitat directiva fins a la seva mort, l’11 de març de 1949.
Joan Lamote fou un compositor de talent, que treballà gairebé tots els gèneres: òpera, música simfònica, oratoris, lieder, sardanes i música religiosa. La major part d’aquestes obres fou composta en 1894-1914; l’oratori La Nit de Nadal (1902) representa la millor contribució del gènere a la música del modernisme, juntament amb els cicles de cançons Melodies catalanes (1896-97) i Violetes (poesies d’Apel·les Mestres, 1901-02), el Prec de Madonna Elisenda (J. Zanné, 1906-07), Ros ton cabell (Id. , s.d.) i Uns llavis molls de la tendra rosada (Id., s.d.); moltes de les cançons tenen tant l’acompanyament pianístic com l’orquestral. El conjunt de l’obra compositiva de Joan Lamote constitueix un llegat molt consistent, que palesa l’equilibri entre l’atenció a la pròpia identitat musical i l’obertura vers la música europea coetània, seguint, molt personalment, les petjades de l’ideari de F. Pedrell.
Obra
Música escènica
Imagina, quadre dramàtic (1894); En todas partes cuecen habas, sainet líric (1895); Pares y nones, juguete cómico-lírico (1895); La Soledad, sarsuela (1896); Los antropófagos, sarsuela (1896); La perla del Avapiés ; L’Angelo, Scena, Bar., orq. (1899); Hesperia, òpera (1906)
Orquestra
Gavota en Re major (1894); Scherzo sobre un tema popular (La filadora) (1897); Médora, poema simfònic (1899); Révérie, vlc., orq. (1901); Solidaritat de les flors, sardana (versió orquestral de la sardana del mateix nom originalment per a cobla, 1907); Hispánicas II: Catalunya, suite (1913); Cants populars espanyols (1914); Hispánicas I: Andalucía, suite (1924)
Cambra
Tema i variacions breus per a contrabaix i piano ; Improvisació per a violí i piano ; El cant dels aucells, vlc., pno.
Orquestra i veu
Contrallum, 2 cançons, 1 v., orq. (1898); Funeral, 1 v., orq. (1898); L’àngel de la son, 1 v., orq. (1898); Violetes, 6 cançons per a v. solista i orq. (1901-04); La nit de Nadal, oratori, S., Bar., cor, orq. (1902); Íntima, 1 v., orq. (1904-07); Tres poemes per a soprano i orquestra (1904-24); Quan jo seré mort, 1 v., orq. (1905); Prec de Madonna Elisenda, 1 v., orq. (1906-07); Poema romàntich (Càntich d’Amor i de Dolor), Bar., orq. (1912); Oració de mercès, 1 v., orq. (1914); Ros ton cabell, blau ton vestit, 1 v., orq. (estr. 1921); Uns llavis molls de la fresca rosada (estr. 1921)
Veu i piano
Melodies catalanes (1896-97); Violetes (1901-02; A. Mestres); El rossinyol (1901-04; A. Mestres); Passoneres (1901-06); La lira trencada (1903); Clavells (1904; F. Agulló); Tota pulchra, v., pno./org. (~1905); Ave Maria, v., pno./org. (~1905); Salve Regina, v., pno./org. (~1905); Ofrena a la verge, v., pno./org. (~1905); Mira’ls aucells, em deyes (1906; A. Gual); Eixa és l’hora (1906; J.M. Guasch); Prec de Madonna Elisenda (1906-07; J. Zanné); Oració de mercès (1914?; Suriñach Senties); Un raig de lluna (M. Plantada, 1922); L’aura d’abril (1922); Madrigal (1924?); Amb los aucells que alegren vostra serra (1931); Els segadors (adaptació per a v. i pno. de l’himne nacional de Catalunya, publ. 1993); Uns llavis molls de la fresca rosada (s.d.; J. Zanné)
Banda
El testament d’Amèlia, glossa dramàtica; Rêverie, vl., banda; Quatre cants populars ; Scherzo sobre un cant popular català (La filadora) ; Sis lieder, cant i banda; Passioneres, miniatures líriques; Dues cançons populars, cor, banda; L’àngel de la son, lied ; És juny, sardana; més de 100 arranjaments per a banda d’obres de J.S. Bach, Beethoven, Brahms, Falla, Garreta, Granados, Morera, Mozart, Saint-Saëns, Schubert, Vives i Wagner, entre d’altres
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Coll, Montserrat: Lamote de Grignon, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1989
- Bonastre i Bertran, Francesc: Joan Lamote de Grignon (1872-1949): biografia crítica, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Edicions Proa, Barcelona 1998
- Lamote de Grignon i Bocquet, Joan: Musique et musiciens français à Barcelone, musique et musiciens catalans à Paris. Conférence de Joan Lamote de Grignon, Librairie française, Barcelona 1935
- Saperas i Auvi, Miquel: Cinc compositors catalans: Nicolau, Vives, mossèn Romeu, Lamote, Albéniz, Josep Porter, Llib. Editor, Barcelona 1975