i Eduard Toldrà i Soler | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Eduard Toldrà i Soler

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor, director i violinista català.
Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1895 — Barcelona, 1962

Vida

Rebé les primeres lliçons de violí del seu pare. El 1905 la família es traslladà a Barcelona i l’any següent Eduard Toldrà ingressà a l’Escola Municipal de Música, on estudià solfeig amb Ll. Millet, violí amb R. Gálvez i harmonia amb A. Nicolau. El 1907 començà la seva activitat professional com a violinista en teatres, sales de ball i cafès. L’any 1912 fundà, amb J. Recasens (violí), Ll. Sánchez (viola) i A. Planàs (violoncel), el Quartet Renaixement, del qual fou primer violí i director musical. El conjunt es presentà en públic al Palau de la Música Catalana el 1912. Aquest mateix any Toldrà escriví la seva primera composició catalogada, Sardana per a flauta i piano, i obtingué el Premi Extraordinari de Violí de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Entre el 1912 i el 1921, any en què es dissolgué el Quartet Renaixement, desenvolupà de ple la seva faceta de violinista i inicià la de director. Amb una beca de la Junta de Ampliación de Estudios, el Quartet Renaixement anà a París, Berlín i Viena. Més tard actuà a Catalunya i a l’Estat espanyol. La formació destacà per la interpretació que feu d’obres com el Quartet en fa, de M. Ravel, i la integral dels quartets de corda de L. van Beethoven. El 1916 Toldrà actuà per primera vegada com a director amb l’Agrupació d’Instruments de Vent al Palau de la Música. Tocà al mateix escenari el 1920 i el 1922, al costat de la clavicembalista W. Landowska, interpretant obres de J.S. Bach i G.F. Händel. El 1921, també al Palau, oferí el Concert per a violí i orquestra, en re M, de L. van Beethoven, amb l’Orquestra de l’Associació Amics de la Música i, a més, dirigí l’Orquestra Pau Casals. Com a compositor, el 1915 escriví les primeres cançons, amb lletres de J. Carner i J. Maragall, el 1917, la primera sardana per a cobla (Sol ponent) i el 1919, la primera obra per a orquestra (Suite en mi).

A partir del 1921 començà a dedicar-se de ple a la faceta compositiva, etapa que es perllongà fins el 1936. D’aquest període destaquen el quartet Vistes al mar (Premi Fundació Rabell 1921), Sis sonets per a violí i piano (Premi Fundació Patxot 1922), el cicle de cançons A l’ombra del lledoner, amb lletra de T. Garcés, i la sardana per a orquestra Empúries (Invocació a l’Empordà) (Premi Sant Jordi 1926). El 1927 inicià la composició de l'opéra-comique El giravolt de maig, amb llibret de Carner i decorats i figurins de X. Nogués, que s’estrenà l’any següent al Palau de la Música. El 1927 guanyà el premi de la Fundació Rabell per les cançons Anacreòntica, Cançó de l’oblit, Platxèria, Cançó de passar cantant, Cançó incerta i La mar estava alegre, recollides sota el títol Garba. El 1936 rebé el Premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya pel cicle per a veu i orquestra La rosa als llavis. Mentrestant, continuà les activitats com a violinista i director d’orquestra. També es dedicà a la docència i el 1923 fou nomenat professor auxiliar de violí de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, centre d’on el 1933 fou professor titular. El 1939, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, reprengué aquestes classes i també els recitals de violí. El 1941 escriví les Dotze cançons populars espanyoles, per a veu i piano. Aquest mateix any dirigí l’Orquestra Simfònica de Madrid, i el 1942, l’Orquestra Nacional d’Espanya.

L’any 1943 fou nomenat director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona, que es presentà al Palau el 31 de març de 1944. Aquest fou l’inici de la darrera etapa professional de Toldrà, amb dedicació gairebé exclusiva a la faceta de director. Tot i que en aquest camp fou un autodidacte, les experiències com a instrumentista i compositor el convertiren en un director molt admirat i respectat. Com havia fet amb el Quartet Renaixement en la música de cambra, també ara -aquesta vegada en el camp simfònic- contribuí a normalitzar la vida musical catalana dirigint centenars de concerts a Catalunya, l’Estat espanyol i altres països d’Europa. El 1945 fou nomenat catedràtic de direcció a l’Escola Municipal de Música. Rebé el Grand Prix du Disque de l’Académie Charles Cros el 1958 per l’enregistrament d'El sombrero de tres picos, de M. de Falla. El 1960 escriví la seva darrera obra, Aquarel·la del Montseny, per a veu i orquestra de corda, amb text de Pere Ribot. El 24 de novembre de 1961 dirigí l’estrena d'Atlántida, de M. de Falla, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, obra que presentà el dia 30 del mateix mes a Cadis, en la que fou la seva darrera actuació.

Toldrà fou un músic complet i la seva música s’inscriu en el moviment cultural del noucentisme català. Sense voluntat d’adaptar-se a les avantguardes europees, però aprofitant-se del seu coneixement i respectant l’harmonia tradicional, escriví una música moderna i cosmopolita. Al mateix temps, les seves composicions tenen una personalitat pròpia i un caràcter marcadament català. Sense esmentar directament la tradició popular, les melodies de Toldrà evoquen la seva terra i la seva ciutat, com també la típica lluminositat mediterrània. El gènere que més s’adaptà als seus ideals fou la cançó, en clara consonància amb el lied romàntic. En la cinquantena que n’escriví aconseguí sempre una refinada i íntima fusió de la poesia i la música. Cal destacar-ne Menta i fari gola, Els obercocs i les petites collidores, Maig Canticel, Romanç de Santa Llúcia, Cançó incerta i sobretot els cicles A l’ombra del lledoner i La rosa als llavis. En la música de cambra també manifestà de ple la seva personalitat musical. El quartet Vistes al mar i els Sis sonets per a violí i piano nasqueren de l’emoció de la lectura poètica i del desig d’expressar-ne les sensacions, defugint referències narratives i programàtiques. També cal remarcar la seva música sardanística, que, juntament amb la de J. Garreta, constitueix la màxima expressió del simfonisme per a cobla de l’època. Destacaren sardanes com Atzavares i baladres i Sol ixent, l’obra La maledicció del comte Arnau, per a tres cobles i timbala, i la sardana Empúries (Invocació a l’Empordà), per a orquestra simfònica. En el camp de l’òpera, Toldrà quedà consagrat definitivament amb El giravolt de maig, que representà la culminació de l’estètica noucentista i que hauria pogut ser l’inici d’una òpera específicament catalana.

Obra

Òpera

El giravolt de maig (1927-28)

Orquestra

Ave Maria (s.d.); Suite en mi (1919); Empúries (Invocació a l’Empordà), sardana lliure (1926); Nocturn, orq. de c. (1927); La maledicció del comte Arnau (1930); La filla del marxant, suite simf. (1934)

Cobla

La maledicció del comte Arnau, impressió lírica per a 3 cobles i timbala (1926); 34 sardanes (entre les quals: Marinera, 1919, rev. 1926; Lluna plena, 1921; Esperança, 1922; Sol ixent, 1929; El bac de les ginasteres, 1924; L’Hostal de la Peira, 1924; La fageda d’en Jordà, 1925; Capvespre, 1935; Vallgorguina, 1950)

Cambra

Quartet, qt. de c. (1915); Vistes al mar, qt. de c. (1921); Sis sonets per a violí i piano (1922); Les danses de Vilanova, 2 vl., vla., vlc., pno., cb. ad lib. (1931)

Piano

16 reduccions al piano de 16 de les seves sardanes, entre les quals: La nevada (1922); L’Hostal de la Peira (1924); La fageda d’en Jordà (1925); Tamariu (1930)

Veu i orquestra

Anacreòntica (1931; C. Arderiu); La rosa als llavis (1936; J. Salvat-Papasseit); Maig (1955; T. Catasús); A l’ombra del lledoner, versió orquestral del núm. 1 de Cinc cançons per a v. i pno. (1956; T. Garcés); Cançó de l’amor que passa, versió orquestral de l’original homònim per a v. i pno. (1956); Menta i farigola, versió orquestral de l’original homònim per a v. i pno. (1956; J. Carner); Aquarel·la del Montseny, 1 v., orq. de c. (1960; P. Ribot)

Cor

L’estudiant de Vic, cor mixt (1925); El giravolt de maig, S., A., 3 T., Bar., B., pno., versió reduïda de l’òpera homònima (1927-28); Set cançons populars, versió coral de set de les Nou cançons populars catalanes per a v. i pno. (1952)

Veu i piano

El rei Lear (1915; J. Carner); Els obercocs i les petites collidores (1915; J. Carner); Festeig (1915; J. Maragall); Menta i farigola (1915; J. Carner); Romança sense paraules (1915; J. Maragall); La mar estava alegre (1916, rev. 1928); Matinal (1916; J. Maragall); Abril (1920; T. Catasús); Cançó d’un bell amor (1920; T. Catasús); L’hort (1920; J. Maragall); Les garbes dormen al camp (1923; J.M. de Sagarra); Cinc cançons (1923-24; T. Garcés); Vinyes verdes vora el mar (1924; J.M. de Sagarra); Cançó de l’amor que passa (1925; T. Garcés); A muntanya (1926; J. Carner); Anacreòntica (1927; C. Arderiu); Cançó de l’oblit (1927; T. Garcés); Cançó de passar cantant (1928; J.M. de Sagarra); Divendres sant (1929; J. Carner); Nou cançons populars catalanes (1931-32; textos populars); La rosa als llavis (1936; J. Salvat-Papasseit); Seis canciones (1940-41; textos de diversos poetes); Dotze cançons populars espanyoles (1941; textos populars revisats per Toldrà); Aquarel·la del Montseny (1960; P. Ribot)

Bibliografia

  1. Calmell, C.: Toldrà, dins La música en la Generación del 27. Homenaje a Lorca 1915/1939, Ministeri de Cultura, Madrid 1986
  2. Calmell, C. i García Estefanía, A.: Eduard Toldrà, SGAE, Madrid 1995
  3. Capdevila, M.: Eduard Toldrà, músic, Aedos, Barcelona 1964
  4. Capdevila, M. i Calmell, C.: Eduard Toldrà, Editorial Boileau i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995
  5. Millet, Ll., Calmell, C., Roda, F., Martorell, O. i Morgades, L.: En el vint-i-cinquè aniversari de la mort d’Eduard Toldrà, dins "Revista Musical Catalana", núm. 31, Barcelona 1987
  6. Martorell, O.: Centenari Eduard Toldrà (1895-1995), Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995
  7. Martorell, O., Comellas, J., Ventura, J. i Millet, Ll.: Perennitat d’Eduard Toldrà, dins "Revista Musical Catalana", núm. 126, Barcelona 1995
  8. Valls, M.: La música catalana contemporània, Editorial Selecta, Barcelona 1960

Complement bibliogràfic

  1. Capdevila i Rovira, Manuel: Eduard Toldrà, músic, Editorial Aedos, Barcelona 1964
  2. Fernández-Cid, Antonio: E.Toldrá, Serv. de Publ. del Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid 1977
  3. Capdevila i Rovira, Manuel: Eduard Toldrà, músico, Ediciones Unidas, Barcelona 1972
  4. Capdevila i Font, Manuel; Calmell i Piguillem, Cèsar: Eduard Toldrà, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1995
  5. Batista i Viladrich, Antoni: Eduard Toldrà: un assaig sobre la direcció d’orquestra a Barcelona, Beta Editorial, Barcelona 1994
  6. Martorell i Codina, Oriol: Centenari Eduard Toldrà: 1895-1995, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1995
  7. Capdevila i Rovira, Manuel: Toldrà, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1980
  8. Molero i Pujós, Eugeni: Toldrá, Ediciones Villanueva y Geltrú, Villanueva y Geltru 1963
  9. Calmell i Piguillem, Cèsar; García Estefanía, Álvaro: Eduard Toldrà, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1995
  10. Garcia, Xavier; Carbó, Joaquim: Eduard Toldrà, Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer; [et al.], 1980
  11. Calmell i Piguillem, Cèsar: Eduard Toldrà, compositor ; Toldrà: exposició del centenari, abril 1995-juny 1996, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Fundació "la Caixa", Barcelona 1995
Col·laboració: 
NPR

Llegir més...