i Witold Lutoslawski | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Witold Lutoslawski

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor polonès.
Varsòvia, 1913 — Varsòvia, 1994

Vida

Es formà al Conservatori de Varsòvia amb J. Lefeld i W. Maliszewski, on obtingué la diplomatura de piano (1936) i la de composició (1937). Combinà la música amb els estudis de matemàtiques a la universitat. Entre el 1932 i el 1955 actuà com a pianista, i l’any 1952 s’inicià en la direcció orquestral. Membre del consell i, després, vicepresident de la SIMC (1959-65), el 1962 ingressà a la Reial Acadèmia d’Estocolm. Obtingué nombrosos premis, entre els quals el de la Unió de Compositors Polonesos (1959 i 1973), tres vegades el de la UNESCO a París, el Premi Koussevitzky (1964) i el Sibelius (1973). L’evolució de la seva música mostra una voluntat de perfeccionisme molt accentuada, tot mantenint uns trets estilístics fortament vinculats a la construcció del teixit orquestral, indispensables per a la seva disciplina creativa: l’ús d’estructures clares i ben delimitades, de proporcions justes, la cerca d’una essencialitat musical que deixa de banda les elaboracions supèrflues, i l’organització dels sons tant en sentit harmònic com en les relacions entre intervals. En una primera etapa, que inclou la Simfonia núm. 1 (1941-47), encara es manifesta el Neoclassicisme a la manera d’I. Stravinsky, passant per P. Hindemith, amb l’ús de contrastos marcats per crear dramatisme i tensió. No obstant això, el domini de la instrumentació ja és de primer ordre. Aquesta simfonia li valgué l’etiqueta de formalista. Les obres del període 1949-54 mostren un contacte superficial amb formes i elements folklòrics, com en el cas dels Preludis de dansa (1955), la Petita suite (1950; 1951) i, sobretot, el Concerto for Orchestra (1950-54). El punt d’inflexió aparegué amb els Cinc cants sobre textos de K. Illakowicz (1956-57; 1958), on explorà les possibilitats tímbriques dels agregats d’acords que condueixen a la saturació cromàtica sense, però, convertir-se en clústers. Això queda ben de manifest en obres com la Simfonia núm. 2 (1965-67), el Livre pour orchestre (1968) o Mi-parti (1976). Tot i no adherir-se a cap sistema concret i jugar fins i tot amb un cert grau d’aleatorietat, el rigor estructural i les simetries formals en la construcció de l’arquitectura musical dominen en les seves composicions. Imbuït de cultura francesa, sabé establir una profunda i complexa connexió amb els textos dels poetes que musicà, des dels Trois poèmes d’Henri Michaux (1963) fins a Les espaces du sommeil, de R. Desnos (1975). També deixà un engrescador Doble concert per a oboè i arpa (1980) i el famós Concert per a violoncel (1970). Dels anys vuitanta cal destacar la Simfonia núm. 3, Chain I (1983), Chain II (1985), Chain III (1986) i el Concert per a piano i orquestra (1987-88). El 1990 Lutoslawski dirigí a Barcelona algunes de les seves obres interpretades per l’Orquestra Ciutat de Barcelona.

Obra

Orquestra

Symphonic Variations (1938); 4 simfonies (núm. 1, 1941-47; núm. 2, 1965-67; núm. 3, 1972-83; núm. 4, 1988-92); Overture, orq. c. (1949); Mala suita, orq. de cambra ('Petita suite ', 1950, revisió per a gran orq., 1951); 5 cançons populars, orq. c. (1952); Concerto for Orchestra (1950-54); Muzyka zalobna, orq. c. ('Música fúnebre', 1958); 3 Postludes (1958-63); Jeux vénetiens (1960-61); Livre pour orchestre (1968); Concert per a violoncel i orquestra (1969-70); Preludes and fugue, 13 solos per a instr. de c. (1970-72); Mi-parti (1976); Wariacje na temat Paganiniego, pno. i orq. ('Variacions sobre un tema de Paganini', 1978); Novelette (1978-79); Chain I, orq. de cambra (1983); Chain II, vl., orq. (1984-85); Chain III (1986); Concert per a piano i orquestra (1988); Partita, vl., orq. (1988); Slides, 11 solistes (1988); Interludium, orq. de cambra (1989)

Cambra

Wariacje na temat Paganiniego ('Variacions sobre un tema de Paganini', 1941, versió per a 2 pno., 1978); 30 obres breus per a instruments de vent-fusta (1943-44); Preludia taneczne, cl., pno. ('Preludis de dansa', 1954, versió per a cl. i orq. de cambra, 1955, versió per a nonet, 1959); Quartet de corda (1964); Epitaph, ob., pno. (1979); Grave, vlc., pno. (1981); Partita, vl., pno. (1984); Subito, vl., pno. (1992)

Piano

Sonata (1934); Melodie ludowe ('Melodies populars', 1945; núm. 9-12 rev. 1954 per a 4 vl. com a 4 Silesian Folk Songs); Invention (1968)

Música vocal

2 fragments for a Requiem, v., cor, orq. (1937); 20 kol#el;d polskich, 1 v., pno. ('20 nadales poloneses', 1946); Tryptyk slaski, S., orq. ('Tríptic silesià', 1951); Trois poèmes d’Henri Michaux, cor, instr. de vent, 2 pno., arpa, perc., 1963; Paroles tissées, T., 20 instr. (1965); Les espaces du sommeil, Bar., orq. (1975); Chantefleurs et Chantefables, S., orq. (1991); Tarantella, Bar., pno. (1990)

Col·laboració: 
JCr

Llegir més...