OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Cezar’ Antonovic K’ui

Tsézar Antónovitx Kiuí
Música

Sumari de l’article

Tsézar Antónovitx Kiuí
música mús
Compositor i crític rus, component del Grup dels Cinc.
Vílnius, Lituània, 1835 — Petrograd, 1918

Vida

La seva mare era lituana i el seu pare, un oficial de l’exèrcit de Napoleó que, obligat a romandre a Rússia per culpa d’una ferida de guerra, després de la retirada de l’exèrcit francès el 1812 s’establí a Vílnius com a professor de francès. Com altres importants músics russos coetanis, K’ui no fou educat per a ser un músic professional i, posteriorment, ell mateix escriví que la composició no donava prou per a viure. Tot i així, combinà els seus estudis generals amb la seva formació musical i estudià piano i teoria amb el compositor polonès Stanislaw Moniuszko. El 1851 entrà a l’Escola d’Enginyeria de Sant Petersburg i posteriorment a l’Acadèmia d’Enginyeria Militar (1855-57). Després de graduar-se, es convertí en coronel d’enginyers i impartí classes a l’Acadèmia d’Enginyers i Artillers. D’aquesta tasca, en són mostra els seus llibres Resum de la història de la fortificació permanent, Manual de fortificació de campanya i altres obres sobre la mateixa temàtica.

El contacte, el 1856, amb M.A. Balakirev fou decisiu per a K’ui i gràcies a ell es pogué introduir en el món musical de Sant Petersburg. Fou precisament Balakirev qui li donà consells sobre orquestració, el punt més dèbil de la tècnica compositiva de K’ui. De fet fou el mateix Balakirev qui orquestrà l’obertura de la seva primera òpera, Kavkazskij plennik ('El presoner del Caucas', 1857-58). Aquesta obra, amb un llibret inspirat en A. Puškin i concebuda en un principi en dos actes, s’estrenà el 1883 al Teatre Mariinskij en la seva versió definitiva de tres actes. El llibret era obra d’un company d’estudis de K’ui, Viktor Krylov, que també fou l’autor del text de la seva segona obra escènica, l’òpera còmica en un acte Syn mandarina ('El fill del mandarí', 1859). El 1861 K’ui començà a idear la que fou la seva òpera més important, Vil’jam Ratklif ('William Ratcliff'), i que no acabà fins set anys després. El llibret es basa en una tragèdia de H. Heine de la qual conservà quasi la totalitat del text, traduït al rus per A. Plešcejev. S’estrenà al Teatre Mariinskij el 1869, i la rebuda de la crítica es dividí entre les aclamacions dels nacionalistes i el rebuig dels occidentalistes. Tot i així, l’orquestració rebé les crítiques de Balakirev i N. Rimskij-Korsakov. Durant la resta de la seva vida l’activitat de K’ui estigué especialment dedicada a la composició d’òperes, entre les quals cal destacar Anželo ('Angelo', sobre text de V. Hugo, 1871-75), Saracin ('El sarraí', sobre text d’A. Dumas, 1896-98), Madmuazel’ Fifi (sobre G. de Maupassant, 1900) i Kapitanskaja docka ('La filla del capità', sobre A. Puškin, 1907-09). Les seves últimes obres per a l’escena foren quatre òperes infantils. A més, el 1869 completà l’òpera inacabada de Dargomyžskij El convidat de pedra, juntament amb Rimskij-Korsakov, que s’encarregà de l’orquestració, i participà el 1872 en el projecte col·lectiu frustrat de l’òpera Mlada amb Rimskij-Korsakov, A. Borodin, M. Musorgskij i L. Minkus.

K’ui portà una intensa activitat com a crític, tant en publicacions russes, per exemple el "Diari de Sant Petersburg", com en europees, entre les quals "Revue et gazette musicale de Paris". Tal com queda palès en els seus articles i en el seu llibre La música a Rússia (París, 1880), fou un fervent seguidor dels ideals nacionalistes i utilitzà sovint un llenguatge sarcàstic per a atacar la música d’autors com P.I. Cajkovskij, A. Rubinstein i S. Rakhmaninov, que segons el seu parer, no estaven en la línia del nacionalisme musical. També, en alguns moments, es mostrà crític amb certs components del Grup dels Cinc; expressà algunes reserves sobre l’obra Borís Godunov, després de la seva estrena, i evità fer qualsevol referència a Quadres d’una exposició en el seu llibre sobre la música a Rússia. De tots els components del Grup dels Cinc probablement és el més desconegut. A l’hora de compondre, però, fou molt incoherent respecte als seus escrits teòrics. De la seva mitja dotzena d’òperes i nombroses obres dramaticomusicals més curtes, la majoria estan basades en arguments procedents de la literatura occidental, i tan sols en certes obres aïllades -com la seva primera òpera- s’aprecien algunes influències de la música popular russa. El seu estil sembla derivar més aviat de compositors operístics francesos com G. Meyerbeer, D.F.E. Auber o A. Adam. Les obres de K’ui que es conserven i que tenen més interès són les peces per a piano, les cançons i les obres de cambra, com la Sonata per a violí i piano, opus 84 (~1860-70), Kalejdoskop per a violí i piano, opus 50 ('Calidoscopi', 1893) i els Cinc duets breus per a flauta i violí, opus 56 (1897), en les quals es pot apreciar la influència de F. Chopin.

Obra

Música escènica

Kavkazskij plennik, òpera ('El presoner del Caucas', 1857-58); Syn mandarina, opereta (1859); Vil’jam Ratklif, òpera (1861-68); Ansželo, òpera (1871-75); Mlada, òpera (1872); Le flibustier, òpera (1888-89); Saracin, òpera (1896-98); Pir vo vrem’a cumy, òpera ('Un festí en temps de còlera', 1900); Madmuazel’ Fifi, òpera (1900); Matteo Falcone, escena dramàtica (1901); Kapitanskaja docka, òpera (1907-09); Snežnyj bogatyr, òpera per a nens ('El bogatir de nen', 1905); Krasnaja šapocka, òpera per a nens ('La caputxeta vermella', 1911); Ivanuška-durac’ok, òpera per a nens ('Ivan el ximplet', 1913); Kot v sapogakh, òpera per a nens ('El gat amb botes', estr. 1915)

Orquestra

Scherzo, op. 1 (1857); Scherzo, op. 2 (1857); Tarantella, op. 12 (1859); Marche solennelle, op. 18 (1881); Suite miniature, op. 20 (1882); Deux morceaux, vl., orq./pno., op. 24 (1884); Suite concertante, vl., orq./pno., op. 25 (1884); Deux morceaux, vlc., orq./pno., op. 36 (1886); Suite, op. 38 (1887); In modo populari, op. 43 (1890); Waltz, op. 65 (1904); Tres scherzos, op. 82 (1910)

Cambra

Sonata, vl., pno., op. 84 (~1860-70); Petite suite, vl., pno., op. 14 (1879); Dotze miniatures, vl., pno./orq., op. 20 (1882); Set miniatures, vl., pno., op. 39 (1886); 3 qt. c. (núm. 1, do m, op. 45, 1890; núm. 2, re M, op. 68, 1907; núm. 3, mi♮ M, op. 91, 1913); Kalejdoskop, vl., pno., op. 50 (1893); Tarantelle, vl., pno. (1893); Cinc duets breus, fl., vl., op. 56 (1897); Barcarolle, vlc., pno., op. 81 (1910)

Piano

Scherzo à la Schumann, pno. 4 mans, op. 2 (1857); Tres peces, op. 8 (1877); Suite, op. 21 (1883); Quatre morceaux, op. 22 (1883); Valse caprice, op. 26 (1883); Deux bluettes, op. 29 (1886); Deux polonaises, op. 30 (1886); Trois valses, op. 31 (1886); Trois impromptus, op. 35 (1886); Sis miniatures, op. 39 (1886); À Argenteau, op. 40 (1887); Trois mouvements de valse, op. 41 (1888?); 2 Petit prélude (1888, 1890); Cinc peces, op. 52 (~ 1901); Tema i variacions, op. 61 (1901); Vint-i-cinc preludis, op. 64 (1903); Deu peces fàcils, op. 74; Tres masurques, op. 79 (1909); Trois mouvements de danse, op. 94 (1914); Cinc peces, op. 95 (1914); Divuit variacions, op. 100 (1916); Tema, variacions i preludi, op. 104 (1916); Sonatina, op. 106 (1916)

Cor

Dos cors, cor, orq., op. 4 (1860); Misticeskij khor, v. fem., op. 6 ('Cor místic', 1871); Seven Choruses, v. mixtes, op. 28 (1885); Ave Maria, 1-2 v. solistes, v. fem., pno./harm., op. 34 (1886); Les oiseaux d’argenteau, v. infantils (1887); Cinc cors, v. mixtes, op. 46 (1893); Set duets, v. fem. i infantils, op. 101 (1899); Dues cançons, v. masc., op. 58 (1901); Sis cors, v. mixtes, op. 63 (1903); Tres salms, v. mixtes, op. 80 (1910); Tretze cors, v. fem./infantils, pno., op. 85 (1911); Presv’ataja bogorodica, S., v. mixtes, op. 93 ('Santíssima Mare de Déu', 1914); Tvoj stikh, v. mixtes, orq., op. 96 ('El teu vers', 1915)

Veu i piano

Tres cançons, op. 3 (1856-57); Sis cançons, op. 5 (1857-61); Sis cançons, op. 10 (1870-76); Sis cançons, op. 16 (1879); Set cançons i duets, op. 19 (1881); Six mélodies, op. 23 (1884); Sept mélodies, op. 32 (1885); Set poemes de Puškin and Lermontov, op. 33 (1885-86); Vingt poèmes de Jean Richepin, op. 44 (1890); Vuit cançons, op. 55 (~1890); Divuit cançons segons A.K. Tolstoi, op. 67 (1904); Otzvuki vojny, 10 cançons, op. 66 ('Ressons d’una guerra', 1905); Set cançons sobre textos armenis, op. 75 (1908); Vint-i-quatre cançons, op. 86 (1913); Disset cançons infantils, op. 97 (1915)

Obra

La musique en Russie, París 1880

Bibliografia

  1. Abraham, G.: Cesar Antonovich Cui, dins de ’Die musuk in Geschichte und Gegenwart'
  2. Calvocoressi, M.D.: César Cui, dins de Masters of Russian Music, Londres 1936
Col·laboració: 
GMB

Llegir més...