OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Aleksandr Sergejevic Dargomyžskij

Aleksandr Serguéievitx Dargomijski
Música

Sumari de l’article

Aleksandr Serguéievitx Dargomijski
música mús
Compositor rus.
Dargomižs, Tula, Rússia, 1813 — Sant Petersburg, 1869

Vida

Juntament amb M. Glinka, fou un dels creadors de la música romàntica russa basada en la utilització de la música popular. L’obra del Grup dels Cinc deriva d’ells, sobretot de les seves òperes. Fill d’una família benestant interessada en li en el si de la qual adquirí la passió per la cultura francesa, el seu pare el destinà al funcionariat. Feu alguns estudis de música amb la seva institutriu d’origen alemany, i amb Danilevskij. Els continuà amb Franz Schoberlechner, un deixeble de J.N. Hummel. També estudià violí, però en cap moment els seus professors no cregueren oportú introduir-lo en temes de composició. Com per a la majoria de compositors russos, per a ell la música començà essent una activitat de lleure. A Sant Petersburg fou conegut com a bon pianista, i allí publicà alguna de les seves primeres obres, escrites sense gaires coneixements de composició. Gràcies a la coneixença que el 1833 feu de Glinka, aquest li proporcionà alguns exercicis basats en els tractats de contrapunt de Siegfried Dehn. Ambdós músics analitzaren plegats obres de Beethoven i de Mendelssohn. Impressionat durant els assaigs d'Ivan Susanin de Glinka, Dargomyžskij volgué escriure una òpera basada en la novel·la de V. Hugo Lucrècia Borja. Abandonà el projecte per les dificultats que tenia, i s’arriscà amb una obra molt de moda llavors a Rússia, Notre-Dame de Paris, també d’Hugo. L’òpera, que titulà Esmeralda, l’enllestí el 1840, però no es pogué estrenar fins el 1847 i obtingué una recepció freda. Alguns anys més tard, el compositor reconegué el gran pes que exerciren en aquest primer treball les obres de F. Halévy i G. Meyerbeer.

En aquesta època, Dargomyžskij entrà en un període de problemes personals. No s’estrenaven les seves obres, mentre que el seu company Glinka havia esdevingut tot un símbol de la música russa. Només li publicaven petites obres per a veu i piano, escrites per a les seves nombroses deixebles; algunes, com Vl’ubl’on ja ('Estic enamorat'), foren molt interpretades. El 1844 abandonà la seva feina i es traslladà a París, on conegué personalment F.J. Fétis, G. Meyerbeer, F. Halévy i D.F. Auber. Allí se sentí seduït per l’opereta, mentre que les produccions de grande opéra, que fins llavors l’havien fascinat, el desplagueren totalment. En aquest moment s’inicià un tomb decisiu en la seva producció en adonar-se de l’originalitat i la càrrega poètica de la música russa. En tornar a Rússia es dedicà a l’estudi de la cançó popular, i s’interessà sobretot pels aspectes dramàtics i còmics, com es fa palès en les cançons populars que escriví. També estigué influït pel corrent realista i crític llavors dominant a Rússia, que cercava una expressió directa i sincera, ideologia provinent en bona part dels escriptors i filòsofs V. Belinskij i N. Cerniševskij, difosa per la revista "Iskra". Aquestes influències, juntament amb el seu interès pel cant popular, cristal·litzaren en la composició de l’òpera Rusalka ('L’ondina'), en la qual s’ha volgut veure una denúncia de les desigualtats socials de la Rússia d’aquell temps. L’òpera, basada en un text d’A.S. Puškin i amb llibret del mateix compositor, fou estrenada a Sant Petersburg el 1856. A Europa, Dargomyžskij fou conegut per aquesta obra curulla de color rus, fragments encisadors i esplèndids papers còmics, com el del moliner que uns quants anys més tard entusiasmà el baix F’odor Ivanovic Šal’apin.

La proximitat entre el compositor i el grup de Belinskij augmentà després de Rusalka. Al final dels anys cinquanta compongué un seguit de cançons que, segons ell, tenien temes extrets de la vida quotidiana, com Titul’arnyj sovetnik ('El conseller titular'). És complex saber fins a quin punt s’implicà amb aquesta ideologia, ja que pretenia escriure un tipus de música que s’allunyés de l’estil d’òpera italiana, que li desplaïa pregonament, a partir d’una música que reflectís el món de forma veritable, directa, i sense ornaments i oripells. Començà a treballar en una nova òpera, Rogdana, argument que acabà abandonant després de temptejar-ne d’altres i de decidir-se finalment pel de les Petites Tragèdies de Puškin, que es convertiren en El convidat de pedra.

Per aquells temps, Dargomyžskij havia congregat al voltant seu un petit grup de seguidors. Les seves relacions amb el naixent Grup dels Cinc no foren senzilles, ja que se sentia constantment bandejat de la gran música russa, sobretot després que Rusalka fos retirada del repertori dels teatres imperials. Emprengué un nou viatge per Europa, i compongué dues fantasies simfòniques basades en cançons populars, Baba-jaga ('La bruixa') i Kazacok, que s’interpretaren amb èxit a Brussel·les. En retornar a Rússia decidí acabar el projecte d’òpera sobre El convidat de pedra, sense tocar ni un mot del text de Puškin, a fi de respectar al màxim possible la realitat de l’obra. Ho feu utilitzant els recursos de composició més simples per no alterar l’obra, component a partir de simples melodies sostingudes amb acords. La seva intenció, del tot singular, cridà l’atenció del Grup dels Cinc, sobretot de C. K’ui, que l’animà a continuar amb la composició de l’obra després del fracàs de l’estrena de l'opéra ballet El triomf de Bacus. Morí sense poder haver acabat la partitura. K’ui acabà els darrers seixanta compassos de l’obra, el preludi i algun altre fragment, i Rimskij-Korsakov la instrumentà. El 1867 Dargomyžskij havia estat elegit president de la Societat de Música Russa, una tasca que l’aclaparà. Els darrers dies de la seva vida, M. Musorgskij l’encoratjà a enllestir l’obra, que s’estrenà sense gaire èxit el 1872, a partir d’una subscripció popular. Alguna vegada s’ha parlat que Dargomyžskij malinterpretà les teories wagnerianes en l’ús d’un estil més recitat que no pas de volada lírica en aquesta darrera òpera. De fet, en aquells moments era poc el que s’havia sentit de Wagner a Rússia, i no hi ha cap evidència d’utilització de motius guia, ni tampoc de suport orquestral -un tret propi de Wagner-, ans al contrari, certs usos d’escales de tons sencers i girs populars mostren la singularitat de la proposta de Dargomyžskij. En tot cas, el cert és que aquest fou el fracàs operístic que més influència ha tingut en tota la història de l’òpera. L’interès en el realisme i la declamació del recitatiu colpiren Musorgskij, que cercà la seva pròpia experiència en Boris Godunov, i també influí K’ui i Rimskij-Korsakov.

El repertori de cançons és una de les contribucions més importants de Dargomyžskij a la música russa. La seva temà tica és àmplia, des de simples romances i cançons populars harmonitzades fins a desenvolupades balades.

Obra

Òpera

Esmeralda (1847); Torzhestvo Vakha, opéraballet ('El triomf de Bacus', 1848); Rusalka ('L’ondina', 1848-55); Kamennïy gost ('El convidat de pedra', anys 1860)

Música vocal

Més de 120 obres (incloses 101 cançons per a veu solista i piano), entre les quals: Baba staraya, v. solista, pno. ('La dona vella', d 1838); Ya umer ot schatsya, v. solista, pno. ('Vaig morir de felicitat', ~1840-45); Rïtsari, 2 v., pno. ('Els cavallers', 1842); V krovi gorit ogon zhelanya, v. solista, pno. ('El foc del desig bull a la meva sang', ~1840-45); Vl’ubl’on ja, v. solista, pno. ('Estic enamorat', 1844); Nenaglyadnaya tï, 2 v., pno. ('Tu ets meravellosament bella', ~1849); Dushechka devitsa, 1 v., cor fem. ('Noia preciosa', 1850); Minuvshikh dney ocharovanya, 2 v., pno. ('La fascinació pel passat', ~1850-55); Mel’nik, v. solista, pno. ('El moliner', 1850-51); Ispaniskiy romans, v. solista, pno. ('Romanç hispànic', ~1855); 13 Peterburgskiye serenadï, cor ('Serenates de Peterburg', ~1845-55); Nochevala tuchka zolotaya, 3 v. ('A la nit hi havia un núvol d’or', ~1855); Nad mogiloy, 4 v., pno. ('Sobre la tomba', ~1860-65); No trite glaza, 3 v., pno. ('No et freguis els ulls', 1856-64?); Chto v imeni tebe moyom?, v. solista, pno. ('Quin és el meu nom per a tu?', 1859); Titul’arnyj sovetnik, v. solista, pno. ('El conseller titular', 1859)

Orquestra

Bolero (~1835-39); Baba-jaga, fantasia ('La bruixa', 1862); Kaza cok, fantasia (1864); Chukhonskaya fantaziya ('Fantasia final', ~1863-67)

Piano

Blestyaschchiy vals ('Vals brillant', 1829-30); Mechtï Esmeraldï, fantasia ('Somnis d'Esmeralda ', 1838); Dues danses sobre temes d''Esmeralda' (~1847); Polca (~1844); Pïlkost i khladnokroviye,scherzo ('Passió i mesura', ~1845-47); Fantasia sobre temes d''Ivan Susanin’ de Glinka (~1850-55)

Bibliografia

  1. Abraham, G.: On Russia Music, 43-52, Londres 1939
  2. Taruskin, R.: Realism as Preached and Practice: the Russian Opera Dialogue, dins Musical Quarterly, 56, 1970
Col·laboració: 
FCM

Llegir més...