i Alexandr Konstantinovic Glazunov | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Alexandr Konstantinovic Glazunov

Aleksandr Konstantínovitx Glazunov
Música

Sumari de l’article

Aleksandr Konstantínovitx Glazunov
música mús
Compositor rus.
Sant Petersburg, Rússia, 1865 — Neuilly-sur-Seine, Alts de Sena, 1936

Vida

Fill de pare editor i de mare pianista, molt aviat mostrà les seves grans aptituds musicals. Abans de deu anys començà l’estudi del piano i a onze anys ja componia. De primer estudià amb N. Jelenkovskij, però per recomanació de M.A. Balakirev rebé classes particulars d’harmonia de N. Rimskij-Korsakov. El 1882 la seva Simfonia número 1 fou dirigida per aquest compositor a Moscou i per Balakirev a Sant Petersburg. Visqué temporalment a Weimar (1884), on F. Liszt escoltà la primera simfonia de Glazunov, a qui elogià, i també viatjà a Bayreuth. Després anà a Espanya i al Marroc amb el compositor M. Bel’ajev, que s’havia sentit atret pel seu gran talent musical en escoltar la Simfonia número 1 i que l’ajudà econòmicament en els seus estudis. Bel’ajev fundà els Concerts de Música Russa a Peterburg i una editora musical a Leipzig per difondre l’obra dels joves compositors russos. Gràcies a Bel’ajev, Glazunov pogué veure ben aviat difosa la seva obra i, a més, entrà a formar part del Cercle Bel’ajev, un grup de compositors que es reunia setmanalment per interpretar música. Durant el període 1887-88 col·laborà amb el seu mestre Rimskij-Korsakov per enllestir la partitura d'El príncep Igor, que A. Borodin havia deixat inacabada. La seva memòria excepcional li permeté d’escriure l’obertura d’aquesta obra a partir del que havia sentit tocar a Borodin al piano, i també completà el tercer acte. En aquesta mateixa època inicià la seva carrera com a director d’orquestra, tasca en la qual no arribà mai a destacar. El 1889, viatjà a França i a Anglaterra per dirigir les seves obres, com ara la Simfonia número 2, interpretada a París amb motiu de l’Exposició Universal, i el mateix any inicià la seva tasca com a professor de composició i instrumentació al Conservatori de Música de Sant Petersburg, del qual fou nomenat director el 1905. Conservà el càrrec fins el 1930, tot i que el 1928, després d’una gira de concerts per Europa i els Estats Units, s’establí a França. Aquesta marxa fou deguda, en gran part, a les tensions que visqué en el conservatori, on se’l considerava excessivament conservador. Obtingué repetides vegades el Premi Glinka i el 1907 li fou concedit el títol de doctor honoris causa per les universitats d’Oxford i Cambridge. El 1916 fou nomenat cavaller de la Legió d’Honor a París i el 1922, a Rússia, Artista del Poble. Al principi del segle XX Glazunov estava en el punt culminant de la seva trajectòria i era un compositor reconegut mundialment. A partir del 1910, però, començà una lenta decadència. Deixà inacabada la seva Simfonia número 9 i, tant pel que fa a l’escriptura com a l’originalitat de les idees, s’observa un cert estancament. Hi ha, però, durant aquest període, algunes obres que encara deixen veure el seu talent, com el Quartet de corda núm. 6, opus 106 (1920), i el Concert per a saxòfon, opus 109 (1934).

La principal qualitat de Glazunov és haver conciliat, en la seva música, les tendències nacionalistes russes i els corrents més decididament europeistes, encapçalats per Bel’ajev. Conservà sempre un eclecticisme forjat amb totes aquestes influències, a més d’algun deix líric provinent de P.I. Cajkovskij i un llenguatge orquestral heretat de Rimskij-Korsakov. Aquest mateix eclecticisme, però, se li girà en contra en convertir-se en un simple formalisme, que aviat quedà desfasat davant l’empenta innovadora dels compositors més joves i les exigències artístiques del règim soviètic. Tot i així, cal reconèixer la solidesa de la seva música, ben construïda, amb una orquestració brillant i amb un profund esperit rus que va més enllà del folklorisme anecdòtic. Potser les obres de més èxit dins de la seva producció són els seus ballets Rajmonda (1896-97), Les ruses d’amour (1898) i Vremena goda ('Les estacions', 1899), i també el Quartet número 6 (1920), que el Quartet Glazunov interpretà sovint els anys vint per Europa. Igualment cal citar, a part de les vuit simfonies, compostes entre el 1881 i el 1906, i els dos concerts per a piano (1910-11, 1917), el poema simfònic Sten’ka Razin, opus 13 (1885), i els set quartets de corda, compostos del 1881 al 1930.

Obra

Orquestra

9 simfonies (núm. 1, mi M, op. 5, 1881-82, rev. 1885, 1929; núm. 2, fa♮ m, op. 16, 1886; núm. 3, re M, op. 33, 1890; núm. 4, mi♮ M, op. 48, 1893; núm. 5, si♮ M, op. 55, 1895; núm. 6, do m, op. 58, 1896; núm. 7, fa M, op. 77, 1902; núm. 8, mi♮ M, op. 83, 1906; núm. 9, re M, inac.); Obertura núm. 1 sobre temes grecs, sol m, op. 3 (1882); 2 sérénades (núm. 1, la M, op. 7, 1883; núm. 2, fa M, op. 11, 1884); Suite característica, re M, op. 9 (1884-87); Poema líric, re♮ M, op. 12 (1884-87); Sten’ka Razin, poema simfònic, si m, op. 13 (1885); Idylle, op. 14 (1886-87);Revêrie orientale, op. 14 (1886-87); Mazurka, sol M, op. 18 (1888); Rapsòdia oriental, sol M, op. 29 (1889); Vesna, re M, op. 34 ('La primavera', 1891); Carnaval, fa M, op. 45 (1892); Chopiniana, op. 46 (1893); 2 valsos de concert (núm. 1, re M, op. 47, 1893; núm. 2, fa M, op. 51, 1894); Scènes de ballet, la M, op. 52 (1894); Chant du ménéstrel, vlc., orq., op. 71 (1900); Marxa sobre un tema rus, mi♮ M, op. 76 (1901); Concert per a violí, la m, op. 82 (1904); Petite suite de ballet (1910); Cortège solennel, si♮ M, op. 91 (1910); 2 concerts per a piano (núm. 1, fa m, op. 92, 1910-11; núm. 2, si M, op. 100, 1917); Concerto-Ballata, do M, vlc., orq., op. 108 (1931); Poème épique (1933-34); Concert per a saxòfon, mi♮ M, op. 109 (1934)

Cambra

7 quartets de corda (núm. 1, re M, op. 1, 1881-82; núm. 2, fa M, op. 10, 1884; núm. 3, sol M, op. 26, 1886-88; núm. 4, la m, op. 64, 1894; núm. 5, re m, op. 70, 1898; núm. 6, si♮ M, op. 106, 1920-21; núm. 7, do M, op. 107, 1930); 5 novelettes, qt. c., op. 15 (1886); Elégie, re♮ M, vlc., pno., op. 17 (1887); Suite, do M, qt. c., op. 35 (1887-91); Méditation, re M, vl., pno., op. 32 (1891); Elégie, sol m, vla., pno., op. 44 (1893)

Piano

Petite valse, op. 36 (1892); Nocturne, op. 37 (1889); Grande valse de concert, op. 41 (1893); Valse de salon, op. 43 (1893); Tema i variacions, op. 72 (1900); 2 sonates (núm. 1, si♮ m, op. 74, 1901; mi M, op. 75, 1901); Quatre preludis i fugues, op. 101 (1918-23); Idylle, op. 103 (1926)

Ballets

Rajmonda, op. 57 (1896-97); Les ruses d’amour, op. 61 (1898); Vremena goda, op. 67 ('Les estacions', 1899)

Cor

Cantata de la coronació, op. 56 (1895); Cantata en commemoració del centenari del naixement de Puškin, op. 65 (1899); Himne a Puškin, op. 66 (1899); Preludi-Cantata per al 50è aniversari del Conservatori de Sant Petersburg (1912)

Bibliografia

  1. Abraham, G.: On Russian Music, Londres 1939
  2. Ganina, M.: A. Glazunov: zhizn’ i tvortchestvo ('Glazunov, vida i obres'), Leningrad 1961
  3. Lemaire, F.C.: La musique du XXè siècle en Russie, Fayard 1994
Col·laboració: 
JCr

Llegir més...