Vida
Nascut en una família d’amants de la música, des de molt petit tocava el piano a quatre mans amb el seu avi, que era qui li donava lliçons. També el seu pare era pianista i fins compongué una polca que Rakhmaninov reelaborà posteriorment. El pare, abans d’abandonar la família, encomanà a l’avi de buscar-li una bona professora, i així fou com conegué Anna D. Ornatzkaja, la persona que l’inicià realment en els estudis musicals. El 1882 entrà al Conservatori de Sant Petersburg, però tres anys després el seu cosí, el també pianista A. Ziloti, aconsellà de fer-lo estudiar a Moscou amb N. Zver’ov, i ell mateix li feu classes al conservatori, on tingué, a més, professors com S. Tanejev i A. Arenskij.
Èxits i fracassos
El 1891 es diplomà al conservatori, i, dos anys després, l’estrena de la seva òpera Aleko, amb la qual havia aconseguit el premi de fi de carrera, li suposà un reconeixement que de seguida li obrí les portes d’una fama que ja havia començat a florir gràcies als seus primers recitals pianístics, en els quals estrenava també obres seves, com els 5 Morceaux de fantaisie (1892). El Preludi estrenat amb motiu de l’Exposició Elèctrica al setembre del 1892, i que després A. Ziloti interpretà en les seves gires per l’estranger, li donà un gran renom internacional. El 1893 feu la primera gira per Rússia, i a partir del 1895, acompanyant la violinista Teresina Tua, consolidà la seva carrera de virtuós del piano dins i fora de les fronteres russes. El 1894 obtingué una càtedra al Conservatori de Moscou, fou director d’orquestra al Teatre Mamontov, on conegué F’odor Šal’apin, amb qui establí una forta amistat, i començà a compondre obres més ambicioses. L’estrena de la seva Simfonia núm. 1 (1897) fou un fracàs rotund, potser també a causa de la mala direcció d’A. Glazunov. Aquest fracàs l’afectà tan profundament, que condicionà la seva evolució com a compositor. En companyia de Šal’apin s’entrevistà alguns cops amb L. Tolstoj, però la relació el deixà encara més insatisfet. No fou sinó gràcies a la intervenció del Dr. N. Dahl, expert en hipnotisme i suggestió, i a un tractament psiquiàtric, que Rakhmaninov remuntà la crisi i s’atreví a compondre de nou amb empenta renovada. Així, després d’un viatge a Itàlia, nasqué el Concert núm. 2 per a piano. El 1902 es casà amb la seva cosina Natal’ja A. Satina malgrat l’oposició de les famílies. La influència de Šal’apin li valgué la direcció musical del Teatre Bol’šoj (1904-06), on pogué dirigir les òperes dels seus grans predecessors. En aquesta època estrenà El cavaller avar, probablement la seva millor òpera, basada en la peça teatral de Puškin, i també l’altra òpera coneguda, Francesca da Rimini.
Dresden
Empès per motius polítics (la revolta del 1905, la firma del manifest per la llibertat d’expressió i les reformes socials) i també per les pressions de la fama, dimití el càrrec al Bol’šoj i es traslladà a Dresden amb la família. Allà compongué la Simfonia núm. 2, opus 27 (1907), tocada d’un cert gegantisme que no l’afavorí, vista la seva tendència de no parar esment en la forma i deixar-se endur per l’expressivitat. Allà sorgí, també, el seu poema simfònic més reeixit, L’illa dels morts (1908), i la primera Sonata per a piano. Mentrestant feu gires per Europa com a pianista i com a director d’orquestra, que incrementaren la seva popularitat. Fins i tot el cridaren d’Amèrica, i a l’estiu del 1909 se n’hi anà per a una gira de tres mesos, amb el Concert de piano núm. 3 acabat de compondre sota el braç, obra que estrenà a Nova York. De retorn d’Amèrica no feu cap a Dresden, sinó de nou a Rússia, i s’instal·là a la seva propietat d’Ivanovka.
Rússia de nou
En la tranquil·litat d’Ivanovka escriví dues obres de força envergadura en la producció sacra: la Litúrgia de sant Joan Crisòstom (1910) i les Vespres (1915). Fou l’època dels 13 preludis, opus 32, dels Études-tableaux, opus 33 i 39, i d’alguns reculls de cançons de caràcter molt neoromàntic. A partir del 1911 dirigí els concerts de la Filharmònica de Moscou, però per esgotament no acabà la temporada del 1912 i se n’anà amb la família a Suïssa i, després, a Roma. A la capital italiana veieren la llum dues partitures importants, Les campanes (1913) i la Sonata per a piano núm. 2. Amb l’esclat de la Revolució, Rakhmaninov abandonà Rússia, en direcció a Suècia, i s’establí a Copenhaguen abans de traslladar-se definitivament als Estats Units. Periòdicament, però, passà temporades a França, prop de París, i a Lucerna (Suïssa), on es comprà una propietat que anomenà "Senar". Al principi de l’aventura americana, l’esgotament creatiu feu que no compongués gaire i que es dediqués principalment als concerts com a solista, en un dels quals acompanyà Pau Casals (1919). El 1926, cansat de recitals i concerts, decidí reiniciar l’obra compositiva i escriví el Concert de piano núm. 4, que fou rebut amb males crítiques. Això el feu tornar al seu silenci creatiu, un llarg mutisme que durà fins el 1931. Aquest any, a Clairefontaine, compongué la seva única obra "francesa", les Variacions sobre un tema de Corelli (1931). A Senar escriví la famosa Rapsòdia sobre un tema de Paganini (1934) i la Simfonia núm. 3 (1935-36). El 1940 compongué la darrera obra, les Danses simfòniques, destinades a un ballet. Aquesta és també la darrera obra on el tema del Dies Irae, que ja havia aparegut en L’illa dels morts, fa acte de presència, després de sonar, com una mena de permanent recordatori de la mort, en Les campanes, la Rapsòdia i la Simfonia núm. 3.
Reputat pianista però criticat en la seva faceta de compositor, Rakhmaninov elaborà una obra certament irregular. La seva admiració per P.I. Cajkovskij i la música de F. Chopin el conduïren aviat a fer més cas de les emocions del cor que no pas del domini de la forma, massa cerebral per al seu gust. La presència del sentimentalisme, molt clara en les cançons, que segueixen el model de Cajkovskij en el seu refinament i elegància, també es veié enaltida en la seva obra pianística, sobretot en els preludis. En el capítol de les influències, cal esmentar igualment la fascinació que durant la seva adolescència i joventut sentí envers la música zíngara, molt de moda aquells anys. Fruit d’això fou, evidentment, l’òpera Aleko, basada en el poema de Puškin Els zíngars, i que també impregnà les danses de l’opus 2 i l’opus 6, i el Caprici gitano. Tampoc no ha de passar inadvertida la força que tenen en algunes obres de Rakhmaninov les essències russes, com ara en El príncep Rostislav, la Rapsòdia russa per a dos pianos del 1891 o la cantata La primavera (1902).
El pianista
La seva gran fama com a pianista, per la precisió de la seva tècnica i la càrrega emotiva de les interpretacions, li donà enormes satisfaccions, però també l’esgotà. Fou potser el darrer compositor pianista d’arrel romàntica, i el primer d’aquestes característiques que pogué deixar gravacions fidedignes de nivell excel·lent. Partint del model chopinià, Rakhmaninov pogué mantenir la dignitat de les formes típicament sentimentals de manera força natural i sense estridències, cosa que no sempre aconseguí en els seus concerts, que en el cas del núm. 1 i el núm. 4 revisà en anys posteriors. La seva obra pianística, però, no entrà en el circuit dels intèrprets de piano fins després de la seva mort.
Obra
Òpera
Esmeralda (1888); Aleko (1893); Skupoj rycar', op. 24 ('El cavaller avar', 1903-05); Francesca da Rimini, op. 25 (1903-05)
Orquestra
4 concerts pno. i orq. (núm. 1, fa ♮ m, op. 1, 1890-92, rev. 1917; núm. 2, do m, op. 18, 1900-01; núm. 3, re m, op. 30, 1909; núm. 4, sol m, op. 40, 1926, rev. 1941); Kn’az’ Rostislav, poema simf. ('El príncep Rostislav', 1891); Caprice bohémien, op. 12 (1892-94); 3 simfonies (núm. 1, re m, op. 13, 1895; núm. 2, mi m, op. 27, 1906-07; núm. 3, la m, op. 44, 1935-36, rev. 1938), Ostrov m’ortvykh, poema simf., op. 29 ('L’illa dels morts', 1909); Rapsòdia sobre un tema de Paganini, op. 43 (1934); Danses simfòniques, op. 45 (1940)
Cambra
Dues peces, vlc., pno., op. 2 (1892); Dues peces, vl., pno., op. 6 (1893); Trio élégiaque, trio amb pno., op. 9 (1893; rev. 1907); Sonata, vlc., pno., op. 19 (1901)
Piano
5 Morceaux de fantaisie, op. 3 (1892, rev. 1940); Fantaisie-tableaux (Suite núm. 1), 2 pno., op. 5 (1893); Morceaux de salon, op. 10 (1893-94); 6 duets, pno. a 4 mans, op. 11 (1894); 6 moments musicaux, op. 16 (1896); Suite núm. 2, 2 pno., op. 17 (1900-01); Variacions sobre un tema de Chopin, op. 22 (1902-03); 10 preludis, op. 23 (1901-03); 2 sonates (núm. 1, re m, op. 28, 1907; núm. 2, si♭ m, op. 36, 1913, rev. 1931); 13 preludis, op. 32 (1910); Études-tableaux, op. 33 (1911); Études-tableaux, op. 39 (1916-17); Variacions sobre un tema de Corelli, op. 42 (1931); arranjaments per a piano d’obres de compositors com Glazunov, Bizet, Schubert, Mendelssohn i Bach, entre d’altres
Música vocal
Deus meus, motet, 6 v. (1890); Sis cançons, 1 v., pno., op. 4 (1890-93); Sis cançons, 1 v., pno. op. 8 (1893); V molitvakh neusjušcuju bogorodicu..., 3 v. ('Oh, Mare de Déu, prega expectant...', 1893); Dotze cançons, 1 v., pno., op. 14 (1894-96); Sis cors, v. fem. o infantils, op. 15 (1895-96); Pantelej celitel', cor ('El consolador', 1900); Dotze cançons, 1 v., pno., op. 21 (1900-02); Vesna, cantata, Bar., cor, orq., op. 20 ('La primavera', 1902); 15 cançons, 1 v., pno., op. 26 (1906); Liturgija sv’atogo Ioanna Zlatousta, cor, op. 31 ('Litúrgia de sant Joan Crisòstom', 1910); 14 cançons, 1 v., pno., op. 34 (1910-12); Kolokola, poema simf., S., T., Bar., cor, orq., op. 35 ('Les campanes', 1913); Vsenošcnoje bdenije, cor, op. 37 ('Vespres', 1915); Sis cançons, 1 v., pno., op. 38 (1916); Tres cançons russes, cor, orq., op. 41 (1926)
Bibliografia
- Fousnaquer, J.E.: Rachmaninov, Seuil, Solfèges, París 1994
- Poivre d’Arvor, C.: Rachmaninov, la passion au bout des doigts, Le Rocher, Mònaco 1986