Vida
Orfe de pare abans de tenir un any, visqué amb l’avi, i a onze anys fou adoptat pels seus oncles. Josef Reicha, expert director, compositor i virtuós violoncel·lista, li feu de mentor i de professor. Antonín aprengué a tocar el violí, el piano i, sobretot, la flauta. Quan la família es traslladà a Bonn el 1785, entrà a la Hofkapelle, sota la direcció del seu oncle, la qual cosa li permeté ser a prop de L. van Beethoven i C.G. Neefe, que també li feren classes de composició. Començà a compondre peces per a instruments de vent i escriví una primera simfonia, avui perduda. El 1789 ingressà a la Universitat de Bonn i conegué F.J. Haydn, amb qui tornà a coincidir a Hamburg el 1795. A Hamburg estudià teoria sobre els mètodes compositius i estètica, a part de la filosofia de Rousseau. Allà conegué P. Rode i P. Garat, i pogué fer escoltar la seva primera òpera coneguda, Godefroid de Montfort. També d’aquesta època són alguns singspiele. Al setembre del 1799 es traslladà a París, on establí bones relacions amb els músics més influents del moment, sobretot els del conservatori (F.J. Gossec, E.N. Méhul). Intentà una nova incursió en el món de l’òpera amb L’ouragan, però no tingué la sort de poder-la estrenar a París a causa del tancament de la Sala Favart i el Teatre Feydeau; hagué d’esperar a fer-ho a Viena, al palau del príncep Lobkowitz, l’any 1802. Fins aquell moment la seva música havia estat sotmesa a la influència francesa i a la dels compositors de l’Escola de Mannheim, sobretot en el terreny de les simfonies per a gran orquestra. En contacte de nou amb Haydn i Beethoven, encara rebé les lliçons i l’amistat de J.G. Albrechtsberger i d’A. Salieri, i l’emperadriu Maria Teresa li encarregà la composició d'Argine, regina di Granata (1802). Tot i rebutjar el càrrec de mestre de capella del príncep Lluís Ferran de Prússia (1802), escriví per a ell L’art de varier, que, malgrat el seu caràcter didàctic, té prou entitat i qualitat per a ser peça de concerts. També les 36 Fugues (1803), que dedicà a Haydn, semblen voler unir didàctica i bellesa artística; i en els Practische Beispiele ('Exemples pràctics', 1803), el didactisme presideix l’obra, amb tota mena d’exemples, fórmules i modulacions. L’any 1805, la censura que Napoleó havia establert sobre l’ocupada Viena, no permeté que s’interpretés la nova cantata de Rejcha Lenore, ja que el seu llibretista, Bürger, no era del gust de la camarilla napoleònica. Intentà provar fortuna a Leipzig, però la situació bèl·lica que vivia Saxònia el feu tornar ràpidament a Viena. Durant el període vienès, el catàleg de Rejcha s’enriquí amb nombroses obres de cambra, de noble factura i rica melodia, sovint amb clars elements folklòrics. D’entre elles, les més destacades són el Trio de cordes en fa, el Quartet, opus 52, en el qual usà un dels seus trets característics -la connexió entre moviments a partir d’elements temàtics-, i la Sonata, opus 47, estrenada el 1804, sense deixar de banda les seves estimades composicions fugades. El 1808, quan Àustria ja es preparava per a entrar en guerra, Rejcha decidí anar cap a París, on fou rebut per L. Adam i S. Erard. A la capital francesa estrenà les seves òperes més interessants: Cagliostro, ou La séduction (1810), Natalie, ou La famille russe (1816) i Sapho (1822), que ell considerava la millor, juntament amb la no estrenada Philoctéte. Totes elles presenten un bon equilibri entre el Classicisme a la manera de Ch.W. Gluck i el primer Romanticisme, sempre amb un rigor formal i una concepció harmònica que, sense deixar la tonalitat, admet l’ús de dissonàncies i cromatismes en elaborades modulacions. Aquesta fou també la base del seu Traité de mélodie (1814), en el qual insistí en les estructures mètriques i rítmiques, sense oblidar els models populars. Aquest text didàctic fou seguit, dos anys després, pel Cours de composition. Igualment els seus Estudis, opus 97, són un compendi dels problemes i les tècniques que plantegen les fugues. A París obtingueren molt d’èxit els seus quintets de vent, que quedaren com a models del gènere. Ell mateix gaudí d’enorme fama com a professor de contrapunt i fuga, tasca que desenvolupà a l’Escola Reial de Música a partir del 1818. Entre els seus alumnes hi hagué A. Adam, F. Liszt, H. Berlioz, C. Franck, G. Onslow i Ch. Gounod. Rejcha escriví també, o dictà, una autobiografia, pels volts del 1824, que es conservà en poder d’una de les seves filles. Després començà la redacció del Traité de haute composition, en què analitza els problemes de la instrumentació per a gran orquestra, avançant-se al que més tard escriví Berlioz. En aquest text usà per primera vegada els termes "exposició" i "contraexposició" en el terreny de la fuga. El 1833 publicà l'Art du compositeur dramatique, un manual sobre les tècniques per a escriure òpera, en el qual exposà que l’òpera és el cim de l’activitat creativa musical; en aquest text també posà èmfasi en la declamació, tant des del punt de vista francès com txec, que mai no negligí.
Els seus tractats formen el corpus teorètic més important d’aquest període de la música europea, perquè la seva vocació il·lustrativa no menyspreà les aportacions que havien fet els compositors al llarg de la història de la música, des de Palestrina fins als seus contemporanis. Sabé mostrar, en conjunt, els fonaments de la composició instrumental i vocal amb una profunditat en el tractament i una claredat expositiva com mai no s’havia conegut. Fou condecorat amb la Legió d’Honor el 1831 i, poc abans de morir, succeí a A. Boieldieu a l’Acadèmia Francesa. Deixà una enorme quantitat de música, sobretot de cambra i per a formacions fins i tot de doble quintet, peces admirables per la seva riquesa d’invenció tímbrica i el marcat ús melodicorítmic dels temes. La seva aportació pianística potser estigué més orientada al fet didàctic, però l’interès de les seves sonates, fantasies i variacions és encara força alt, com també el de les seves obres concertants. Però sobretot han estat les seves simfonies les que s’han vist revalorades els últims temps, per la seva capacitat de sintetitzar els valors del Classicisme a l’estil de l’Escola de Mannheim i les novetats que s’anaven succeint. En aquest sentit, cal esmentar les dues Grandes symphonies de salon (1825-27), que acabaren convertint-se en models per als compositors romàntics. També en el terreny de l’òpera aglutinà les fórmules vocals i formals de la tradició francesa de Gluck, Cherubini i Méhul amb les innovacions romàntiques que G. Rossini ja usava. De la seva obra vocal, no tan nodrida, cal destacar la Missa pro defunctis, el Te Deum i Die harmonie der Sphären ('L’harmonia de les esferes'). Rejcha constitueix, doncs, una baula importantíssima entre dos períodes molt destacats de la història de la música.
Obra
Òpera
16 òperes, entre les quals: Godefroid de Montfort (~1794); Oubaldi, ou Les français en Egypte (1799); L’ouragan (1802); Argene, regina di Granata (1802); Cagliostro, ou La séduction (1810); Natalie, ou La famille russe (1816); Sapho (1822)
Orquestra
Concert per a violoncel (1803); Concert per a piano (1804); Grand solo pour l’harmonica (1806); 4 simfonies (op. 41, 1799-1800; op. 42, 1799-1800); Concert per a clarinet (1815)
Cambra
2 grandes symphonies de salon (núm. 1, corda, ob., cl., fg., tr., 1825; núm. 2, corda, ob., cl., fg., tr., fl., 1827); 24 qnt. per a fl., ob., cl., fg., tr. (6 publ. com a op. 88, 1817; 6 publ. com a op. 91, 1817-19; 6 publ. com a op. 99, 1819; 6 publ. com a op. 100, 1820); 20 qt. de c. (3 publ. com a op. 48, 1804; 3 publ. com a op. 49, 1804-05; 1 publ. com a op. 52, 1804-05; 1 publ. com a op. 58, 1804-05; 6 publ. com a op. 90, 1819; 3 publ. com a op. 94, 1824; 3 publ. com a op. 95, 1824); 6 qt. per a fl., vl., vla., fg., ob., publ. com a op. 98, 1815; Quartetto concertante, pno., fl., vl., cb., op. 104, 1824; 2 qt. per a 4 fl. (publ. com a op. 12, 1796-98, i op. 27, 1796-98); Harmonique imitée, 4 fl., op. 18, 1796-98; 24 trios per a 3 tr., publ. com a op. 82, a 1815; 18 variacions sobre un tema de Mozart, fl., vl., vlc., op. 51, 1804; 9 duets per a vl. i vlc. (3 publ. com a op. 1, 1796; 3 publ. com a op. 4, 1798; 3 publ. com a op. 84, 1814); 2 sonates per a fl. i pno. (publ. com a op. 54, 1804-05, i op. 103, 1824); Sonata, vl., vlc., pno., op. 47 (1984)
Piano
3 sonates (publ. com a op. 40, 43 i 46, 1803-04); Études, op. 30 (1800-01); Études des transition, op. 31 (1802); Études (publ. com a op. 97 i 102); Fuga, op. 32 (1802); 36 Fugues, op. 36 (1803); L’art de varier, op. 57 (1803-04); Variazioni (publ. com a op. 83, op. 85 i op. 87, 1815)
Música vocal
Die Harmonie der Sphären ('L’harmonia de les esferes'), doble cor, orq.; Musique pour célébrer la mémoire des grands hommes, cor, orq.; Requiem (1802-08); Leonore cantata (1815); Te Deum (1815)