Estudià piano, teoria, violoncel i orgue de manera privada, però com a compositor la seva formació fou autodidàctica. Paral·lelament realitzà estudis de literatura i filosofia a la Universitat de Buenos Aires. El 1950 fou un dels fundadors de la Cinemathèque Argentine. El 1955 dirigí l’Òpera de Cambra del Teatro Colón de Buenos Aires. Es traslladà a Colònia el 1957, on dirigí concerts de música contemporània amb l’Orquestra de Cambra de Rhineland, i del 1960 al 1966 impartí conferències als Cursos de Darmstadt. El 1968 dirigí els cursos escandinaus per a la nova música a Göteborg, i l’any següent fou nomenat director de l’Institut de Nova Música a la Rheinische Musikschule, a Colònia. Treballà en música electrònica als estudis de la Ràdio de l’RFA de la mateixa ciutat alemanya, i també als estudis de Berlín i Utrecht. També fou un dels fundadors del Kölner Ensemble für Neue Music.
Des de l’inici, el seu nom s'associà a la música per a teatre, on assolí un gran impacte. Fou un innovador radical en aquesta àrea, en què desenvolupà un estil de música absoluta i molt personal. La seva música revela una influència de l’academicisme, sobretot alemany, característica que es pot apreciar en la seva obra cinematogràfica Ludwig van (1969-70).
Pel que fa a la resta, les arrels de Kagel es poden trobar en el dadaisme, l’expressionisme i el surrealisme. Les pellícules mostren una clara atracció cap al cinema dels anys vint i trenta, i els seus treballs dramàtics palesen la influència de Beckett i Ionesco. Això es pot observar en obres com el coral Palimsestos (1950) o Anagrama (1955-58). Traspassà la frontera d’allò purament musical amb Música para la torre (1952), una peça electrònica en l’estil de la música concreta, composta per a la Feria de Mendoza. En les obres Der Schall ('El so', 1968) i Unter Strom ('En el corrent', 1969), dues peces per a petit ensemble, s’observa la seva fantasia enginyosa, que utilitza instruments antics, exòtics o inventats, a més d’estris familiars, caixes enregistradores, sirenes, etc. Entre altres títols de Kagel figuren Sexteto de cuerdas (1953, rev. 1957), Transición I i Transición II (1958-60 i 1959), Western ('Oest', 1994, del cicle Die stücke der Windrose, ’Peça de la rosa dels vents') i Serenade (estrenada a Colònia el 1995).
L’humor, la imaginació i l’originalitat són els trets del seu art multimèdia. Amb un gran poder d’invenció, feu un vertader ús de l’artifici expressiu, la qual cosa, si bé és sovint provocativa, sempre el situa al servei del discurs musical. Així, d’aquesta manera, transitant entre la dualitat de la música seriosa i la humorística, l’amplitud de l’art de Kagel ha fet que molts alumnes i contemporanis hagin rebut la influència del seu estil i el seu caràcter interdisciplinari, de fronteres obertes, que no nega, però, la rigorositat del seu treball.
Obra
Música instrumental
Dos piezas para orquesta (1950-52); Variaciones para cuarteto mixto, fl., cl., vl., vlc. (1952); Sexteto de cuerdas, 2 vl., 2 vlc. (1953, rev. 1957); Pandorasbox, bandoneón (1960); Mimetics (Metapiece), instr. teclat (1961); Match, 2 vlc., perc. (1964); Mirum, tuba (1965); Quartet de corda (1965-67); Der Schall ('El so', 1968); Variacions sense fuga, orq. (1971-72); Dressage, 3 perc. (1977); La trahison orale, orq. (1984); Die stücke der Windrose, petita orq. ('Peça de la rosa dels vents', 1988-94); Serenade (1994-95)
Música vocal
Palimsestos, cor (1950); Anagrama, S., A., Bar., cor, fl., cl., cl. b., 2 arpes, 2 pno. (1955-58); Die Frauen, 2 v. fem., 2 actrius, 1 dansaire, cor fem., conjunt fem. ('Les dones', 1962-64); Aus Deutschland, lieder-opera ('D’Alemanya', 1981); A letter, MS., orq. (1986); Quodlibet, v. fem., orq. (1988); Fragende Ode, cor, instr. vent, perc. ('Oda interrogativa', 1989)
Música electroacústica
Música para la torre (1952); Transición I (1958-60); Transición II (1959); Antithèse (1962); Phonophonie (1963-64); Camera obscura (1965); Phantasie für Orgel mit Obbligati ('Fantasia per a orgue amb obbligatti ', 1967); Acustica (1968-70); Morceau de concours (1968-70); Unter Strom ('En el corrent', 1969); Atem (1970)
Obra
Möte med en ny musikalisk tid: Kommentarer kring Transicion I och II, "Nutida Musik", IV/3, núm. 5, 1960-61; Musikalische Form, Collage, VII, 1967; A propósito de Ludwig van, "Spettatore musicale", núm. 2, 1970
Bibliografia
- Barber, Ll.: Mauricio Kagel, Círculo de Bellas Artes/ Instituto Alemán, Madrid 1987
- Klüppelholz, W.: Mauricio Kagel, Collins, P. & Morton, B., ed.: Contemporary Composers, St. James Press, Chicago i Londres 1992