En gairebé totes les cultures, la membrana és feta tradicionalment de pell, però en alguns instruments moderns s’ha substituït per materials sintètics. Els diafragmes són generadors de so que aprofiten la tensió de superfícies metàl·liques o d’altres materials rígids (tambor jamaicà), els quals produeixen la vibració en ser deformats per una acció mecànica, com la percussió sobre la seva superfície. En la classificació Hornbostel-Sachs se’ls atribueix el segon decimal (2), a partir del qual es defineixen les principals famílies segons la manera com es fan sonar les membranes i la morfologia dels instruments.
La primera família és la dels membranòfons de percussió (21), en què la membrana dels instruments o bé és colpejada directament amb la mà o amb un objecte (membranòfons de percussió directa, 211), o bé ho és indirectament per petits objectes rígids lligats amb cordetes al cos de l’instrument (membranòfons sacsejats, 212). Els membranòfons de percussió directa se subdivideixen en altres categories segons la forma de l’estructura ressonadora: semiesfèrica (timbal), tubular, doble cònica, en forma de rellotge de sorra, cònica i en forma de copa. Intervé també en aquesta classificació la forma com la pell o membrana està fixada a les vores: amb claus, encolada, lligada o cosida, entre altres variants que converteixen la família dels tambors en una de les més extenses de l’instrumentari musical. Una subclasse important la formen els tambors de marc, en els quals la caixa és poc fonda, com en els panderos i les panderetes. En alguns instruments populars mediterranis la pell recobreix totalment un marc quadrat interior de fusta. Els membranòfons sacsejats se subdivideixen en tres categories principals: membranòfons sacsejats amb cavitat, tubulars i amb marc. Els instruments més coneguts d’aquest tipus són els petits tambors emprats en les pregàries d’algunes religions orientals.
S’anomenen membranòfons pinçats (22) els que tenen una corda fixada al centre de la membrana, la qual fa vibrar en ésser pinçada. Aquest tipus, inexistent en la música occidental, és present al centre d’Àsia com a instrument popular, i n’és un exemple clar l'ektar indi.
Semblants a aquests darrers són els membranòfons de fricció (23), en els quals la corda, o una part accessòria rígida fixada a la membrana, és fregada amb la mà. Amb aquest procediment es transmet la vibració a la membrana, com succeeix en la ximbomba o l’instrument popular anomenat gallineta.
Finalment, en els instruments de membranes lliures (24), aquestes vibren sense necessitat de cap ressonador addicional (pinta amb paper de fumar, pètal), algunes estan fixades en un tub i s’exciten amb la veu, com el mirlitó o kazoo.
Bibliografia
- Avgerinos, G.: Handbuch der Schlag-und Effekt-Instrumente, "Verlag das Musikinstrument", 1967
- Blades, J.: Percussion Instruments and Their History, Faber and Faber, Londres 1970
- Ludwig, W.F.: 67 years of Drum Pedals. The Ludwig Drummmer, The Ludwig Drium Co., Chicago 1962
- Titcomb, C.: Baroque court and military trumpets and kettledrums, "Galpin Soc. Journal", IX, 1956
- White, Ch.: Drums through the ages; the strory of our oldest and most fascinating musical instruments, The Sterling Press, Los Angeles 1960
- Wittakers, S.: Drums and Drumming To-day, Boosey and Hawkes, Londres 1964