Vida
Fill d’emigrants polonesos i lituans d’origen jueu, ben aviat demostrà un gran interès per la música. Rebé les primeres lliçons de piano de la seva germana gran i més tard assistí a la Brooklyn Academy of Music. Fou deixeble de L. Wolfsohn, V. Wittgenstein, C. Adler i especialment de R. Goldmark, que l’instruí en les disciplines del contrapunt i de l’harmonia. Durant aquests anys descobrí M. Musorgskij, C. Debussy, M. Ravel i A. Skr’abin, compositors que marcaren la seva trajectòria compositiva. El 1921, amb unes condicions força precàries, decidí traslladar-se a París, on estudià orquestració i composició amb N. Boulanger i piano amb el català R. Viñes. Fou precisament a París on A. Copland inicià la composició del ballet Grohg (1922-25), amb clares reminiscències d’I. Stravinsky, el material del qual usà més tard en la coneguda Dance Symphony (1930). La seva estada a França li permeté entrar en contacte amb músics com A. Roussel, S. Prokof’ev, D. Milhaud i S. Koussevitzky, contactes que enriquiren el seu bagatge com a compositor. També viatjà per Anglaterra, Àustria, Itàlia i Bèlgica, països on pogué conèixer les obres d’A. Webern, B. Bartók o P. Hindemith, i quedà especialment impressionat per G. Mahler, del qual prengué inspiració, per exemple, en les seves orquestracions.
Altra vegada a Nova York el 1924, es mostrà molt interessat per la creació d’una música plenament americana. Per aquest motiu, a més dels elements de tradició europea, feu ús de la polirítmia i dels ritmes sincopats, propis del jazz i del blues, com és el cas de Music for the Theatre, interpretada per primera vegada, el 1925, a Boston. L’èxit obtingut en l’estrena, el 1925, de la seva Simfonia per a orgue i orquestra (1924) i de Music for the Theatre, a més de l’obtenció d’una beca de la Fundació Guggenheim, donaren projecció pública a A. Copland dins del panorama musical nord-americà. Malgrat totes aquestes influències, però, Copland creà el seu propi estil, que, segons alguns estudiosos d’aquest autor, es caracteritza per la cerca d’un americanisme musical i per la grandiositat en l’orquestració.
Al llarg de la seva vida viatjà per Europa, l’Amèrica del Sud i l’Orient Mitjà, tot donant conferències i impartint classes a diversos centres. Fou professor a la New School for Social Research de Nova York, a la Universitat de Harvard i al Berkshire Music Center. La seva tasca li fou reconeguda en diverses ocasions; el 1937 el Queens College obrí l’Aaron Copland School of Music, el 1945 rebé el prestigiós Premi Pulitzer i el 1950 guanyà un premi de l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences. Fou un gran dinamitzador de la vida musical al seu país. Fundà els Copland-Sessions Concerts (1928-31) i els Yaddo Festivals per tal de donar a conèixer la nova música americana. Fou membre de nombroses organitzacions, com ara la League of Composers i la Tanglewood School, i fundà l’American Composers Alliance, que dirigí entre el 1937 i el 1945. També col·laborà en diverses publicacions, com per exemple "Modern Music", i escriví tractats sobre música. Entre les seves obres teòriques cal destacar What to listen for in Music (1939), Our New Music (1941) i Music and Imagination (1952). Convertit en un dels compositors de més renom internacional, rebé importants distincions en reconeixement a la seva tasca com a compositor, pianista, director i divulgador musical. Posseïdor d’un ampli catàleg musical, en les obres de joventut la influència predominant fou la del jazz, encara que més tard feu alguna incursió en el dodecatonisme, especialment en l’obra Connotations (1962), on intentà plasmar el seu món interior i transmetre’l a l’oient, una altra qüestió que el preocupà al llarg de tota la vida. Dins de la seva obra també sobresurt la música cinematogràfica; és autor de la banda sonora de North Star (L. Milestone 1943) i The Heiress (W. Wyler 1949).
Obra
Orquestra
Simfonia per a orgue i orquestra, 1924 (arranj. orq. Simfonia núm. 1, 1928, arranj. orq. cambra Prelude, 1934); Simfonia Breu (núm. 2), 1932-33; Simfonianúm. 3, 1944-46); Music for the Theatre, suite (1925); Concert per a piano (1926); Oda simfònica (1927-29, rev. 1955); Dance Symphony (1930); El Salón México (1933-36); Quiet City, orq. cambra (1939); Fanfare for the Common Man, metall, perc. (1942); Danzón cubano (1944); Variacions orquestrals (1957); Connotations (1962); 3 Latin American Sketches: Estribillo, Paisaje mexicano, Danza de Jalisco (1972)
Cambra
Elegies, vl., vla. (1932); Sextet, cl., pno., qt. c. (arranj. de la Simfonia Breu, 1937); Quiet City, cl., sax., trpt., pno. (1939); Sonata, vl., pno. (1942-43): Quartet per a piano (1950); Threnody I: Igor Stravinski, in memoriam, fl., trio c. (1971); Vocalise, pno., fl. (1972); Threnody II: Beatrice Cunningham, in memoriam (1973)
Piano
Moment musical (1917); Scherzo humoristique: Le chat et le souris (1920); Passacaglia (1921-22); Sunday Afternoon Music (1935); Down a Country Lane (1962); Rodeo (arranj. ballet homònim 1962); In Evening Air (1969); Nights Thoughts (Homage to Ives) (1972)
Música escènica
Grogh (1922-25); The Second Hurricane (1936); Billy the Kid (1938); Rodeo (1942); Appalachian Spring (1943-44); The Tender Land (1952-54); Dance Panels (1959, rev. 1962)
Música per a cinema
The City (O. Serlin 1939); Of Mice and Men (L. Milestone 1939); Our town (S. Wood 1940); North Star (L. Milestone 1943); The Heiress (W. Wyler 1949)
Música vocal
10 obres corals, entre les quals: The House on the Hill (1925), Lark (1938), Las agachadas (1942), Song of the guerrillas (1943), Canticle of Freedom (1955); prop de 15 cançons per a v. solista i pno., entre les quals: Melancholy (1917; Farnol), Spurned Love (1917; Aldrich), Old Poem (1920; Waley), Pastorale, (1921; Mathers), Poet’s Song (1927; Cummings); 2 sèries d’arranjaments de cançons americanes antigues
Obra
What to listen for in Music, Nova York 1939 (2a ed. 1957); Our New Music, Nova York 1941 (rev. i amp. el 1961 i publ. amb el títol The New Music 1900-60); Music and Imagination, Cambridge, Massachusetts 1952