OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Charles Edward Ives

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor nord-americà, fill de George E. Ives (1845-1894), músic i director de banda, i de Mary Elizabeth Parmelee (1849-1929), una cantant d’església localment preeminent.
Dandury, Connecticut, 1874 — Nova York, 1954

Vida

El seu pare fou d’una importància primordial en la formació de Charles; li inculcà no tan sols els seus propis coneixements sobre contrapunt i l’obra de J.S. Bach, sinó també un amor profund per tota mena de música relacionada amb el poble i l’església, i per l’experimentació lliure a la recerca de noves possibilitats, com ara la politonalitat, o la relació entre la música i l’espai com un element més de la interpretació musical. A dotze anys Charles ja escrivia música, i quan en tenia catorze fou l’organista assalariat més jove de l’estat de Connecticut. Veient el seu talent, el seu pare li proposà dedicar-se al piano com a concertista, però la seva personalitat, excessivament tímida, li ho impedí. El 1893 fou organista en una església anglicana de New Haven, on treballà amb l’anglès Charles Bonney, director del cor i molt estricte pel que fa a la interpretació dels salms cantats. Probablement a causa d’aquesta experiència, Ives musicà una sèrie de salms -les obres més importants de la seva joventut- on utilitza progressions d’acords paral·lels, el pandiatonisme i tríades augmentades. Del 1894 al 1898 estudià a la Universitat de Yale i treballà com a organista a la Center Church. El mateix any 1894 el seu pare morí de sobte. Durant més de deu anys havien treballat inseparablement, com un equip, i Charles l’havia idealitzat tant, que es podria dir que, en certa manera, escrivia la seva música. Aquesta pèrdua segurament agreujà la incompatibilitat que tenia amb el seu professor de música a Yale, Horatio Parker, el qual representava per a ell el món musical conservador de l’època, dominat pels esquemes romàntics de tradició europea. La Simfonia núm. 1 mostra clarament l’orientació estilística que Parker intentava inculcar en el seu alumne. No obstant això, Ives continuà experimentant amb la dissonància i la politonalitat i introduint en les seves obres fragments de diversos cants d’església. D’aquest període són el Quartet de corda núm. 1 i el Prelude on Adeste fideles per a orgue. És molt comprensible que no tingués una carrera acadèmica gaire brillant si es té en compte que durant aquests anys produí, a més del seu primer quartet, quaranta cançons, diverses marxes, obertures, peces d’orgue i una simfonia. Fou, però, conegut de tothom com l’autor del vals The Bells of Yale, que cantà la coral universitària.

L’abisme entre els seus objectius musicals i el clima cultural general fou tan gran, que decidí no dedicar-se professionalment a la música i començà a treballar en el camp de les assegurances. Ives tenia una doble vida: les assegurances, de dia, i la música, de nit i els caps de setmana. L’any 1902 enllestí la Simfonia núm. 2 i l’anomenada Pre-Primera Sonata per a Violí, i l’any següent s’interpretà la seva cantata The Celestial Country a l’església on tocava l’orgue. Al cap d’un mes de l’estrena, Ives abandonà la plaça d’organista i deixà allà bona part dels seus manuscrits d’orgue i música coral. Quan l’església es traslladà el 1915, ho llençaren tot. Fou durant aquest període que sà ràpidament de l’estil del Romanticime.

Les obres per les quals és conegut i que establiren la seva reputació s’emmarquen dins un període de setze anys: 1905-21. L’any 1905 s’enamorà de Harmony Twichell (1876-1969), a qui havia conegut alguns anys abans i que en aquest moment l’empenyé cap a una nova etapa creativa que fructificà en obres com ara la Three-page Sonata (1905), Set for Theatre or Chamber Orchestra o la seva obra més cèlebre, The Unanswered Question (1906) per a dues orquestres i dos directors no sincronitzats. Ives i Harmony es casaren el 1908. L’any següent completà Washington’s Birthday i la Sonata per a piano núm. 1. Des que abandonà la feina d’organista, ningú no havia interpretat una obra seva, però, l’any 1910, en una sessió informal, Walther Damrosch dirigí la Simfonia núm. 1. Entre el 1911 i el 1915 treballà en la Sonata per a piano núm. 2 ’Concord, Mass 1840-1860' : revisà l'"Emerson Overture" per a convertir-la en una sonata glorificant l’aventurer que s’endinsa en l’inconegut; compongué "Hawthorne", una fantasia extravagant que presenta una visió poc distinta d’allò que és real i d’allò que és irreal; l'"Orchard House Overture", un retrat de família; "The Alcotts", i, finalment, "Thoreau", un dia de tardor a Walden Pond. La totalitat de l’obra fa la impressió d’una persona que intenta capturar l’esperit del transcendentalisme. És una de les seves obres mestres i una de les obres més difícils del repertori. Per a explicar aquesta música escriví uns Essays Before a Sonata, i el 1920 totes dues obres aparegueren en una edició privada. En peces com la Sonata núm. 2, Ives hi incorporava les tradicions musicals i literàries americanes de manera natural, fins a límits inimaginables, tot establint una identitat nacional pròpia. La seva música, si no obertament programàtica, s’inspirà sovint en temps o llocs concrets o en reaccions als esdeveniments. També jugà amb associacions suggestives per al seu públic. El 1912 enllestí una de les seves obres més entranyables, First Orchestral Set. El 1918 Charles patí un infart greu, i no treballà durant un any. Amb la salut molt delicada, començà a recopilar, ordenar o bé revisar la seva música. Fruit d’aquest esforç fou una edició privada de les 114 Cançons (1922). Els Ives passaren l’estiu del 1924 a Anglaterra, i a la tardor compraren una casa a Nova York. Les poques obres que començà després, el deixaren molt insatisfet. La doble vida que portava l’havia deixat exhaust i no escriví res més. Per contra, a la meitat dels anys vint el món musical començà a prendre consciència de l’originalitat de la seva música. Ives oferia al modernisme musical europeu una via paral·lela, viable i d’arrel nord-americana. El pianista francès E. Robert Schmitz, que el conegué l’any 1923, organitzà un concert el 1927 amb fragments de la Simfonia núm. 4 (1916), entre altres obres, i Henry Cowell publicà el segon temps d’aquesta simfonia en la revista "New Music" (1929). El director d’orquestra Nicolas Slonimsky programà obres seves en concerts a l’Havana i París l’any 1931. Elliott Carter, que s’interessà per la seva música i en fou un gran amic, explica que Ives alterava els seus esbossos afegint dissonàncies aquí i allà. El tractament de la dissonància, encara que important, no pogué amagar el seu do enginyós per la melodia, i en les seves obres s’han trobat més de 150 melodies diferents tretes de moltes fonts. Per a les noves generacions fou un model de devoció i, com a resposta a moltes preguntes, escriví o dictà, de març a maig de l’any 1932, Memos. Tot i això, encara hi ha moltes llacunes, i l’estat dels manuscrits és sovint decebedor (les mateixes anotacions cronològiques són estranyament contradictòries). Seguidament se n’anà a Europa, on s’estigué fins al juliol del 1933. El 1934 i el 1938 visità Anglaterra i Escòcia. Guanyà el premi Pulitzer del 1947.

Obra

Orquestra

4 simfonies (núm. 1, 1895-98; núm. 2, 1900-02; núm. 3, The camp meeting, 1904; núm. 4, 1910-16); Ragtime pieces, orq. cambra (1902-04); Obertura ’1876' (1903); The general Slocum (1904); Thanksgiving and/or Forefathers’ Day (1904); Autumm Landscapes from Pine Mountains, orq. cambra (1904); Runaway Horse on Main Street, banda (~1905); Over the Pavements, orq. cambra (1906-13); The Pond, orq. cambra (1906); Set for Theatre or Chamber Orchestra (1906-11); Two Contemplations: The Unanswered Question, Central Park in the Dark, orq. cambra (1906); Cartoons (Take-offs), orq. cambra (1906); Emerson, pno., orq. (1907); Robert Browning, obert. (1908-12); First Orchestral Set (A new England Symphony; Three places in New England) (1908-12; rev. per a orq. cambra, 1935; rev. de J. Sinclair per a gran orq., 1935); Washington’s Birthday, orq. cambra (1909); Second Orchestral Set (1909-15); Set, núm. 1 (1910-11); The Gong on the Hook and Ladder, orq. cambra (1911); Set, núm. 2, orq. cambra (1911-12); The Fourth of July (1911-13); Holidays (1911-13); Universe Symphony (1911-28); Matthew Arnold, obert. (1912); Quarter-tone Chorale, instr. c. (1913-14); Tone Roads et al, orq. cambra (1915-19); Set, núm. 3 (1916-18); Third Orchestral Set, orq. cambra (1919-26); Largo cantabile (1921)

Cambra

First String Quartet (1896); Prelude, trb., 2 vl., org. (1898?); Pre-First Violin sonata (1899-1902); From the Steeples and Mountains, trpt., trb., campanes (1901-02); Largo, vl., cl., pno. (1902?); Trio, vl., cl., pno. (1902-03?); First Violin Sonata (1902-08); An Old Song Deranged, cl., arpa, qt. c. (1903?); Pre-Second String Quartet (1904-05); Trio, vl., vlc., pno. (1904-05); A set of three short pieces (1904-14); Take-off, núm. 3 (1906); Halloween, qt. c., pno. (1906); Largo risoluto ’as to the Law of Diminishing Returns', qt. c., pno. (1906); All the Way Around and Back, cl., bugle, vl., campanes, pno. 4 mans (1906); Fourth Violin Sonata ’Children’s Day at the Camp Meeting' (1906-16); Second Violin Sonata (1907-10); Second String Quartet (1907-13); Decoration Day, vl., pno. (1912); In re con moto et al, qt. c., pno. (1913); Third Violin Sonata (1913-14)

Tecla

Prelude on Adeste fideles, org. (1897); Ragtime Pieces, pno. (1902-04); Three-page Sonata, pno. (1905); 23 Estudis, pno. (1907-09); First Piano Sonata, pno. (1901-09); Waltz-Rondo, pno. (1911); Second Piano Sonata ’Concord Mass 1840-60', pno. (1910-15); Four Transcriptions from Emerson, pno. (1917-22); Varied Air and Variations, pno. (1923?); Three Quarter-tone Pieces, 2 pno. (1923-24); The Celestial Railroad, pno. (1924-25?)

Cor

Psalm 42, cor, org. (1888?); Crossing the Bar, cor, org. (1890?); Bread of the World, v. fem. a l’uníson, org. (1891); Easter Carol, S., A., T., B., cor, orq. (1892); Good of my Life, cor, org. (1892?); The Circus Band, B., cor, orq. (1894); Psalm 54, cor (~1896); Psalm 150, cor, orq., org./orq. (1896); Psalm 90, S., T., cor, orq. (1896-1901); Psalm 14 (~1897); Psalm 25, 2 cors, org. (~1897); The Bells of Yale, Bar., cor masc., vlc./pno. (1897-98?); Psalm 67, cor (1898); Psalm 100, cor, conjunt instr. (~1898); Psalm 135, cor, timp., org. (~1899); Three Harvest Home Chorales, cor i orq./cor, instr. metall, org. (~1898-1912); The Celestial Country, v. solistes, cor, acomp. instr. (1899); Processional, cor, cor masc., org./instr. metall (1901); On The Antipodes (1904; versió per a cor i or., 1915; versió per a v. solista i pno., 1923); Serenity, cor, orq. (1909; versió per a v. solista i pno., 1919); The New River, cor, orq. (1911; rev. 1913, 1921); Duty, cor, orq. (~1912); Lincoln The Great Commoner, cor, orq. (1912); Vita, cor, orq./org. (1912; versió v. solista i pno., 1921); December, cor, instr. metall (1912-13); Walt Whitman, cor, orq. (1913); General William Booth Enters Into Heaven, B., cor, orq. (1914); Majority, cor, orq. (1914-15); An Election, or Nov. 2, 1920, v. masc./cor a l’uníson, orq. (1920; versió v. solista i pno., 1921)

Música vocal (altres)

Unes 150 cançons, entre les quals: Nature’s Way (1908; Ives); Song for Hearvest Season (1893; Phillimore); The Old Mother (1894?; Corder); An Old Flame, or a Retrospect (1896; Ives); Élegie (1901; Ives); There’s a Lane (1902; Ives); Pictures (1906; Turnbull); Soliloquy (1907; Ives); Tolerance (1909?;

Kipling); His Exaltation (1913; Robinson); The Innate (1916; Ives); La fede (1920; Ariosto); Duty (1921; Emerson); Vita (1921; Emerson); Resolution (1921; Ives); Evening (1921; Milton); Peaks (1923?; Ballamnn); Sunrise (1926; Ives)

Obra

Essays Before a Sonata (1920); Memos (1932)

Bibliografia

  1. Hitchcock, H.W. i Sadie, S., eds.: The New Grove Dictionary of American Music, Macmillan Publishers Limited, Londres 1986
  2. Maderuglo, J.: Charles Ives, Círculo de Bellas Artes, Madrid 1986
  3. Nicholls, D., ed.: The Cambridge History of American Music, Cambridge University Press, Cambridge 1998
  4. Swafford, J.: Charles Ives: A life with Music, W.W. Norton, Nova York/Londres 1996
Col·laboració: 
NlC

Llegir més...