Ellington i l’orquestra
A set anys començà a estudiar piano, i quan en tenia disset ja debutà professionalment. No fou, però, fins el 1923 que s’integrà als Washingtonians, banda liderada pel banjoista Elmer Snowden, de la qual també formaven part Sonny Greer (bateria), Otto Hardwick (saxofons) i Artie Whetsol (trompeta). Fins el 1927 els Washingtonians treballaren a dos locals de Broadway, mentre la banda s’anava engrandint fins a arribar a tenir deu components. Arran de la baixa de Snowden, Ellington assumí el lideratge de la banda. El 1927, ja sota el nom de Duke Ellington Orchestra, la formació inicià una estada de quatre anys com a titular al Cotton Club de Harlem, durant la qual desenvolupà les bases del seu estil. La seva aportació més original fou la creació de l’anomenat estil jungle, basat en la interpretació trompetística de Bubber Miley, que, juntament amb Ellington, arranjà i compongué temes, entre els quals destaquen Black and Tan Fantasy i East St. Louis Toodle-oo. En aquesta època Duke Ellington començà a despuntar entre les principals figures del jazz. El 1930, l’orquestra obtingué un reconeixement internacional gràcies al tema Mood Indigo, si bé el període considerat com el més creatiu d’Ellington abraça de l’any 1932 al 1942. En aquest temps l’orquestra treballà arreu dels Estats Units i feu dues llargues gires europees. D’aquesta època són els extraordinaris temes Concerto for Cootie, Ko-ko i Cotton Tail. Del 1943 al 1952, Ellington oferí una sèrie de concerts anuals al Carnegie Hall presentant obres llargues, entre les quals hi hagué Black, Brown and Beige i Liberian Suite. Durant aquests anys el personal de l’orquestra varià més sovint, fet que afectà l’escriptura d’Ellington, que componia molt en funció dels instrumentistes de què disposava. A la segona meitat dels anys cinquanta, l’orquestra es revitalitzà i ja no deixà de fer freqüents i aplaudides gires per tot el món. Ellington continuà produint obres en forma de suite, i escriví la banda sonora dels llargmetratges Anatomy of a Murder (O. Preminger 1959) i Paris Blues (M. Ritt 1961). En la seva última dècada compongué, sobretot, música litúrgica, presentada en els anomenats Sacred Concert, per a orquestra de jazz, coral i dansa. Dirigí l’orquestra fins el final de la seva vida.
L'"efecte Ellington"
Ellington aprengué harmonia de manera en gran part autodidàctica, i adquirí tècniques d’orquestració experimentant amb la seva formació, que esdevingué l’obrador on consultava els músics i assajava solucions alternatives. Els anys passats al Cotton Club, durant els quals hagué de compondre i arranjar en estils molt diversos, foren una gran època formativa, durant la qual desenvolupà una relació simbiòtica amb l’orquestra, que es convertí, més que no pas el piano, en el seu instrument. Experimentà amb els colors tímbrics, els efectes tonals i les disposicions harmòniques, que constituïren la seva marca d’identificació. Creà l’anomenat "efecte Ellington", que era virtualment inimitable perquè en gran part depenia del timbre i l’estil particulars de cada músic. Una mostra d’aquest efecte és Mood Indigo (1930), on tres instruments de vent -clarinet, trompeta i trombó- quasi inverteixen les funcions que, per tessitura, els són naturalment assignades. La trompeta i el trombó, tots dos amb sordina, toquen respectivament la melodia i una segona veu, en el registre alt; el clarinet sona més d’una octava per sota, en el seu registre de chalumeau.
L’Ellington pianista contribuí remarcablement al so general de l’orquestra, malgrat haver-se prodigat poc com a solista. Les escasses gravacions que realitzà en formació petita són de gran interès, essent destacables el quartet Duke Ellington and John Coltrane (1962), el trio The Pianist (1966) i el duo This One’s for Blanton (1972). El seu estil derivava d’una simplificació del dels pianistes de stride piano, especialment de Willie "The Lion" Smith. Ellington ha estat considerat el compositor més important del jazz. Quasi tot el material que enregistrà amb l’orquestra era propi. La part més important d’aquesta obra la formen els centenars de peces curtes que compongué per a discos de 78 rpm. Afegint-hi suites, comèdies musicals i bandes sonores per a pel·lícules, s’estima que deixà unes dues mil composicions.