Durant els seus estudis al Conservatori de Milà tingué com a company Arrigo Boito, amb el qual col·laborà en diversos projectes. Un dels seus viatges conjunts els dugué a París, on fou presentat a G. Verdi. La seva posició apassionada en favor de la renovació de la música italiana els feu sospitosos de wagnerianisme. La primera òpera de F. Faccio, I profughi fiamminghi fou acusada d’excessiva influència alemanya, encara que la següent, Amleto, tingué un èxit considerable. A poc a poc, però, F. Faccio s’anà interessant més per la direcció. En aquesta nova activitat retrobà G. Verdi i la desconfiança que suscità en aquest durant la seva primera trobada es transformà en una amistat i una entesa artística profundes. Considerat ja sense reserves com el millor director italià, F. Faccio fou responsable de l’estrena d'Otello i de la primera representació europea d'Aïda. El seu avantguardisme de joventut continuava viu i dedicà molts esforços a la difusió de l’obra de R. Wagner al seu país. Els darrers anys de la seva vida, la creixent mala salut el feu deixar la direcció i G. Verdi procurà que fos nomenat director del Conservatori de Parma. En certa manera fou el primer director d’orquestra italià en el sentit modern del terme i, sens dubte, és el gran antecessor d’A. Toscanini.