Vida
Començà els estudis musicals a la seva ciutat natal i el 1772 anà a Eisenstadt per rebre classes de Joseph Haydn durant un període de cinc anys. Durant aquest temps s’establí una gran relació d’afecte i admiració mútua entre els dos compositors. Aquesta etapa d’aprenentatge fou molt profitosa i dotà el jove alumne d’una sòlida tècnica compositiva, influït clarament per les obres del seu mestre. La profunda assimilació del seu estil provocà que algunes de les obres de Pleyel s’atribuïssin erròniament a J. Haydn. Ocupà el càrrec de mestre de capella del comte Ladislau Erdody. El 1780 anà a Nàpols, on estrenà l’òpera Ifigenia in Aulide (1784). El 1789 es convertí en mestre de capella de la catedral d’Estrasburg. Inicià llavors una intensa activitat compositiva i docent que només es veié torbada en esclatar la Revolució Francesa. Es prohibí el culte a la catedral i la capella es dissolgué. Al començament de la dècada dels noranta, fou cridat a Londres pel productor Wilhelm Cramer, que li oferí la possibilitat de presentar i dirigir les seves obres en uns cicles de concerts anomenats Concerts Professionals. Alguns especialistes afirmen que Cramer cercava en Pleyel una figura capaç de rivalitzar amb la popularitat de J. Haydn, màxima estrella dels concerts organitzats per l’empresari i compositor J.P. Salomon. Pleyel, en veure’s lliure de les seves obligacions anteriors, hi accedí. Aquesta situació no suposà cap enfrontament entre ell i Haydn, fet que posà de manifest la solidesa de llur amistat. Durant aquest període londinenc, al llarg del qual presentà nombroses obres de caràcter simfònic, gaudí de grans èxits. Romangué a Londres fins el 1792. El 1795 era altra vegada a París, on obrí una botiga de música i creà una casa editorial que, amb el suport econòmic de gran nombre de músics i melòmans, es consolidà com una de les més importants en el camp de l’edició musical a Europa. Es publicaren obres de grans compositors de l’època i les que foren les primeres edicions de partitures de butxaca. Cal destacar-ne la integral dels quartets de corda de Haydn publicada el 1801. L’activitat compositiva de Pleyel minvà ostensiblement quan es dedicà més a l’editorial. La seva obra, que fou molt valorada i gaudí de molta difusió, és tècnicament de gran qualitat, presenta interessants treballs temàtics i també desenvolupaments enginyosos. El seu catàleg comprèn una seixantena de simfonies, sis simfonies concertants -que tingueren gran acollida a Londres-, un gran nombre de quartets de corda, música de cambra diversa i concerts per a instruments diversos. Compongué també obres per a teclat, entre les quals dues sèries d'écossaises, una de danses alemanyes, dues de variacions i un mètode de piano que inclou estudis per a quatre mans. Escriví música vocal, d’entre la qual destaquen himnes revolucionaris com Hymne à la liberté (1791) i La révolution du 10 Août 1792 (1793). Pel que fa a la producció de música religiosa, són especialment notables dues misses i un rèquiem. Compongué l’òpera Die Fee Urgèle ('La fada Urgèle', 1776). El 1807 fundà una fàbrica de pianos a París que portà el seu nom i construí instruments de qualitat a partir dels patrons anglesos. Aquesta firma aviat centrà els seus esforços en la producció i venda dels anomenats pianos verticals i esdevingué una de les empreses capdavanteres d’Europa. La direcció del negoci aviat comptà amb l’inestimable ajut del seu fill Camille i, a partir del 1824, de F. Kalkbrenner. Camille Pleyel (1788-1855), primogènit nascut del matrimoni amb Gabrielle Lefebvre, fou pianista de reconegut prestigi i continuador dels negocis del seu pare. F. Chopin, que feu el seu concert de presentació a París a la Salle Pleyel -inaugurada el 1830-, sempre tingué Camille com un dels seus amics més íntims.
Obra
Música escènica
Die Fee Urgèle, òpera de marionetes ('La fada Urgèle', 1776); Ifigenia in Aulide (1784); Le jugement de Pâris,ballet pantomime (amb la col·lab. de Haydn i Méhul, 1793)
Cambra
Septet, 2 vl., vla., vlc., cb., 2 tr., op. 8; Sextet, 2 vl., 2 vla., vlc., cb., op. 22; Pièces d’harmonie, 2 cl., 2 tr., 2 fg., també atribuïdes a Haydn; més de 20 qnt. per a diferents formacions instrumentals; prop de 70 quartets; un nombre imprecisable de trios per a corda i de duos per a diferents combinacions instrumentals; nombroses obres per a pno. (entre les quals: 12 danses alemanyes, 1792; Ària amb variacions, si♭ M, 1798; 36 Ecossaises, 1803)
Diversos
Hymne à la liberté, cor, orq. de vent (1791); La révolution du 10 Août 1792 ou Le tocsin allégorique, cor, orq., 7 campanes (1793); Le prise de Toulon, himne, 1 v., cor, pno. (1794); Winter-Unterhaltung, 12 cançons, 1 v., pno. ('Diversió d’hivern', ~1798); prop de 60 simfonies; 6 simfonies concertants; 3 serenates orquestrals; nombrosos concerts per a instr. solista i orq. (entre els quals: 1 per a vl., op. 17, 1787-88; 1 per a vlc., op. 31, 1790-91; 1 per a vlc., op. 60, 1799)