Vida
S’educà amb els franciscans i rebé lliçons de Francesco Maria Delfico. Tonsurat l’any 1532, rebé els ordes menors el 1537 i el diaconat el 1539. Després d’algun temps com a cantor i organista a la catedral de Chioggia (1536-40), fou escollit capellano i mansionario de la Scuola di San Francesco de la mateixa ciutat. Poc després es traslladà a Venècia per a continuar la seva formació musical amb A. Willaert. El 1565 succeí a Cipriano de Rore com a mestre de capella de la basílica de Sant Marc, càrrec en el qual es mantingué fins que morí. Des del 1565 també exercí com a chaplain a l’església de San Severo i des del 1583 fou canonge de la catedral de Chioggia. Zarlino és, probablement, el teòric musical més influent de tot el Renaixement. Foren deixebles seus Giovanni Maria Artusi, Girolamo Diruta, Vincenzo Galilei i Claudio Merulo.
Si bé deixà algunes composicions sacres (motets) i profanes (madrigals), la seva contribució principal fou en el terreny de la teoria musical. La seva obra més important és Le istitutioni harmoniche (Venècia, 1558), un text cabdal en la història de la teoria musical. Aquest tractat és dividit en quatre parts: la primera es dedica a la classificació de la música i els seus fonaments matemàtics, en la segona part es descriuen els intervals, en la tercera s’aborda el contrapunt i la notació mensural, i la quarta examina el sistema modal. També és autor d’un volum titulat Dimonstrationi harmoniche (Venècia, 1571), escrit en forma de cinc diàlegs entre Willaert i els seus deixebles i col·legues. Les teories de Zarlino no estigueren exemptes de polèmica. Un dels detractors més importants fou el seu antic deixeble Vincenzo Galilei, que l’atacà en les obres Dialogo della musica antica et della moderna (Florència, 1581) i Discorso intorno all’opere di Messer Gioseffo Zarlino da Chioggia (Florència, 1589). Zarlino li replicà amb el llibre Sopplimenti musicali (Venècia, 1588), en el qual suggereix un sistema d’afinació temprat per al llaüt. Poc abans de la seva mort, se’n publicaren les obres completes: De tutte le opere del r.m. G. Zarlino (Venècia, 1588-89). Fou un dels primers que establiren les bases del sistema diatònic tonal. Zarlino considerà les terceres i les sisenes com intervals consonants i amb això expandí el nombre d’intervals consonants més enllà dels perfectes establerts per les doctrines pitagòriques. En molts aspectes, anticipà les teories posteriors de J.Ph. Rameau o G. Tartini. També feu interessants aportacions a l’art del contrapunt amb exemples i demostracions pràctiques de les possibilitats del doble contrapunt i dels procediments canònics. La seva particular visió dels modes gregorians i l’ordenació que en feu comportaren la preeminència del mode major. Es preocupà així mateix d’aspectes més directament relacionats amb la música pràctica, com per exemple les deu regles que oferí per a ajudar a una correcta sil·labització del text. La voluntat de fer compatibles els vessants especulatiu i pràctic de la teoria musical constitueix el nucli de les seves doctrines.
Bibliografia
- Airoldi , R.: La teoria del temperamento nell’età di Gioseffo Zarlino, Turris, Cremona 1989
- Berger, K.: Musica Ficta: Theories of Accidental Inflections in Vocal Polyphony from Marchetto de Padova to Gioseffo Zarlino, Cambridge University Press, Cambridge 1987
- Marco, G.A. i Palisca, C.V., ed.: Gioseffo Zarlino: The Art of Counterpoint, Part Three of ’Le Istitutioni harmoniche’ (1558), Yale University Press, New Haven 1968
- Palisca, C.V., ed.: Gioseffo Zarlino: On the Modes, Part Four of ’Le Institutioni harmoniche’ (1558), Yale University Press, New Haven 1983