Vida
D’origen aristocràtic, rebé els ensenyaments de Sòcrates, nom amb el qual batejà el personatge principal dels seus Diàlegs. Després d’alguns viatges pel sud d’Itàlia, tornà a Atenes i hi fundà una escola dedicada a proporcionar una formació bàsicament matemàtica, que incloïa el càlcul de les relacions intervàl·liques: l’harmònica. Aquest centre rebé el nom dels jardins on es professaven els ensenyaments, l’Acadèmia, nom que, al seu torn, provenia del d’un heroi mític.
Pel fet de ser documents de la cultura grega, els textos platònics es poden considerar una font historiogràfica de la vida musical del món clàssic, per la qual cosa Plató esdevé una referència important per a la història de la pedagogia musical. En Protàgores, La República i Les Lleis -entre d’altres- apareixen comentaris sobre el paper que la música ha de tenir en la formació dels homes destinats a governar la ciutat. La música -juntament amb la gimnàstica- hi figura com un dels primers sabers que cal adquirir, ja que pot aportar a lel sentit de la mesura que necessita. Les disquisicions, molt posteriors, sobre els beneficis d’integrar la rítmica en l’ensenyament dels infants, no deixen de ser reformulacions d’aquest ideari. A més, els textos platònics es fan ressò de l’intens debat sobre els efectes morals de la música. Partint de la seva evident força afectiva, de la seva capacitat per a trasbalsar els auditoris, Plató definí els elements musicals que podien ser benèfics i els que, en canvi, havien de ser apartats de l’ensenyament i fins i tot de l’espai públic, per tal de no corrompre la joventut d’Atenes. En el llibre III de La República, un dels personatges enumera els ritmes, els modes i els instruments que s’han de prohibir i els que s’han de promoure. La precisió d’aquests raonaments pressuposa una associació perfectament determinada entre cada element musical i el seu efecte emotiu, anomenat ethos-l'ethos de tal mode, de tal ritme, de tal instrument, etc.-. El mode jònic i certes versions del lidi, per exemple, eren associats a la debilitat. Les disquisicions d’origen pitagòric sobre el lligam dels fenòmens musicals amb la proporció del cos o amb l’Ordre observat en el moviment dels astres també apareixen en el curs de certs diàlegs (Fedó, Fedre). Així, per exemple, Símmies (Fedó) proposa definir l’ànima com a ’harmonia', paraula que, tot i provenir d’un camp semàntic molt més ample que el de la música (cal traduir-la per ’ajustament'), és emprada sovint per a designar l’equilibri d’una lira ben afinada, ben ajustada, ben ’harmonitzada'. El Timeu també inclou raonaments sobre la naturalesa del so i de l’oïda. No s’ha d’oblidar, però, que aquesta mena de disquisisions informen més del que fou el pensament pitagòric o, en altres casos, el d’Aristoxen, o de quins eren els usos i costums musicals de la Grècia clàssica, que no pas del propi pensament de Plató.
Plató tingué interès a mostrar la diferència entre allò que de la música ensenyava aquell estrany ofici de pensament que tot just començava a anomenar-se ’filosofia', i el que en sabia qui se n’ocupava, és a dir, el músic. En aquest sentit, assenyala com el veritable coneixement de la música -no assolible des de la simple pràctica musical- precisament allò en què consisteix ser música, la consistència de l’ésser efectiu de la música. I si això, que no és sinó allò en què consisteix ser tal o tal cosa -en aquest cas, ser música o ser ritme o so-, no es fa explícitament present en la pràctica musical (sigui activa o receptiva), no és perquè aquesta no hi tingui res a veure sinó, més aviat, al contrari, perquè hi és massa a prop; hi és massa a prop, però no diu explícitament en què consisteix l’essència de la música: la pràctica musical sap què és la música, però és un saber que comença a ser considerat, precisament a causa del pes del nou gest filosòfic, insuficient.
Ocupar-se filosòficament de la música és intentar explicar de manera explícita en què consisteix el saber de música, que és el mateix que saber fer-ne, saber de pràctica musical. Plató no fa més que parar atenció als trets d’allò que defineix la música com a tal per a qui s’ocupa de música quan se n’ocupa (quan n’escolta, quan en fa, o quan s’hi refereix en una conversa banal). En què consisteix ser música en aquestes situacions?, quins són els caràcters que tothom reconeix aleshores i que formen el ser música?, quins trets té això únic, sempre idèntic, que hom reconeix quan reconeix alguna cosa com a música? La singular resposta platònica al problema -problema que ell mateix fou el primer a formular sistemàticament i que a partir d’aleshores originà infinits intents de resposta- és que aquest intent de dicció explícita fracassa un cop darrere l’altre.
El fracàs d’aquest procés és el que manifesta la forma del pensament platònic: el diàleg. Per a Plató, la filosofia de la música és la singular operació discursiva que permet percebre, mitjançant el fracàs reiterat dels intents de resposta a la pregunta per l’ésser de la música, la impossibilitat de mostrar el que fa que la música sigui música si no és fent-ne (en el sentit ampli exposat anteriorment). Finalment, el veritable contingut d’allò que començava a anomenar-se ’filosofia’ no és un saber de la música alternatiu al saber del qui s’ocupa de música, susceptible d’entrar en conflicte amb aquest, sinó l’exposició de la diferència, de l’heterogeneïtat irreductible entre qualsevol fragment de música i el que fa que qualsevol música sigui música. Això que tothom reconeix ací i allà, sempre igual a si mateix, quan identifica música com a música, però que s’escapoleix quan algú intenta determinar-ho amb precisió, Plató ho anomena la idea de la música.
Malgrat les moltes referències al món musical que apareixen en l’obra platònica -incloses aquelles que, metafòricament, arriben a definir la mateixa filosofia com la més gran de les músiques -, la principal aportació de Plató a la història de la música rau, més aviat, en la fixació del desdoblament del saber musical en teòric i pràctic.
Obra
Diàlegs (bilingüe, diversos volums), Fundació Bernat Metge, Barcelona 1931
Bibliografia
- Bélis, A.: Les musiciens de l’Antiquité, Hachette, París 1999
- Martínez Marzoa, F.: Ser y diálogo. Leer a Platón, Istmo, Madrid 1996
- Moutsopoulos, E.: La musique dans l’oeuvre de Platon, PUF, París 1989
Complement bibliogràfic
- Pardo Salgado, María Carmen: Del sonido en Platón al silencio de Cage: modulaciones de una distancia, Publicacions Universitat de Barcelona, Barcelona 1995