OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Jacint Verdaguer i Santaló

Música

Sumari de l’article

música mús
Poeta català.
Folgueroles, Osona, 1845 — Vallvidrera, Barcelonès, 1902

Vida

És el principal representant de la Renaixença literària. Autor enormement popular, la seva obra i la seva personalitat es projecten en múltiples camps, entre els quals figura la música, fins al punt que és l’autor català amb més obra musicada de tota la història, amb prop d’un miler de composicions. Moltes d’aquestes obres són cants religiosos i patriòtics, que han acabat esdevenint part del repertori popular. Cal esmentar-ne, especialment, L’emigrant i el Virolai, la primera musicada per Amadeu Vives i la segona per Josep Rodoreda (versió que guanyà un concurs celebrat el 1880 i que ha esdevingut la més coneguda). Antoni Nicolau, per la seva banda, fou un dels compositors que més abundantment musicà textos de Verdaguer: La mort de l’escolà, El noi de la mare, Entre flors, Divendres Sant, Cançó del pelegrí, Cançó de la moreneta, Cançó dels escolans, etc. Molt sovint, Verdaguer escriví els seus textos devocionals amb el propòsit de ser cantats durant les celebracions religioses i, per tant, en estreta col·laboració amb els compositors. És el cas, per exemple, de L’Himne a Sant Felip Neri (1897), amb música de Fèlix Millet, i els Càntics religiosos del poble (1889), aquests darrers d’una gran difusió durant el seu temps gràcies, en bona part, a la simplicitat de les melodies de Càndid Candi i al fet que entroncaven amb la tradició popular. Pel que fa a la música culta, els seus dos grans poemes èpics de més volada i ambició, L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), han estat objecte de versions musicals respectives. Sobresurt, per la importància del compositor i pel desenvolupament accidentat, la cantata escènica Atlántida, de Manuel de Falla, començada el 1926 i abandonada el 1946, sembla que a causa del creixent rigorisme del seu autor, el qual considerava poc edificant qualsevol mena d’obra escènica. Finalment, l’obra fou completada en 1954-60 per Ernesto Halffter i estrenada en versió per a concert al Liceu de Barcelona el 1961. Hi participaren l’Orquestra Municipal de Barcelona, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal i la Capella Clàssica Polifònica, amb Victòria dels Àngels i Raimon Torres com a solistes, i fou dirigida per Eduard Toldrà. El 1962 en fou estrenada una nova versió a la Scala de Milà, i el 1976, una tercera de concertant a Lucerna. Antoni Massana, per la seva banda, feu un concert (1936) i una òpera (1953) basats en Canigó, si bé per a l’obra escènica no emprà el text original sinó una adaptació de Josep Carner. Finalment, cal esmentar, de Josep Maria Ruera, l’obra per a sis veus Montserrat-Invocació a la Verge (1947) i el quadre escènic L’adoració dels pastors (1901) i, de José Antonio de Donostia, l’obra per a quatre veus Tríptic de Sant Francesc (1949), basada en Sant Francesc d’Assís, i algunes de les Sis melodies per a cant i piano (1887).

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: Mossèn Cinto i la música: conferència llegida el dia 31 d´agost del 1952 al Centre Parroquial de Cultura de Sant Feliu de Codines, en el cinquantè aniversari de la mort de Mossèn Jacint Verdaguer, Imp. Fidel Rodríguez Ferran, Barcelona 1953
  2. Calzada i Alabedra, Esteve: La mort de l’escolà: llegenda, història i anècdota, Millà, Barcelona 1955
Col·laboració: 
GVA

Llegir més...