W.A. Mozart: Simfonia núm. 40 en sol m, KV 550, I Allegro molto
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Aquest tipus d’efecte suposa, en general, una intensificació atès que es produeix un increment en termes de quantitat d’informació, i assegura la continuïtat del discurs musical, sense afectar, però, la segmentació lògica de les parts. L’encavalcament és habitual en contextos imitatius: l’encavalcament del subjecte d’una fuga amb ell mateix o amb la seva resposta rep el nom de stretto; l’encavalcament de les parts d’un motet imitatiu es coneix com a durchimitation. En el cas d’una peça amb ostinato, pot succeir que les parts que no corresponen a l’ostinato s’encavalquin amb les repeticions d’aquest (H. Purcell: Dido and Aeneas, acte primer: Ah! Belinda). L’encavalcament també pot tenir lloc entre dues seccions, com per exemple entre el desenvolupament i la reexposició d’una forma sonata en el cas que l’arribada al to principal s’esdevingui després de la tornada del tema principal (vegeu l’exemple). Finalment, l’encavalcament pot produir-se entre dos moviments (B. Britten: Sinfonietta, opus 1, 2n moviment, núm. 12, Più moto).