Bisbe de Sevilla (599-636), l’any 633 presidí el quart concili de Toledo, que tenia com a objectiu la unitat doctrinal i litúrgica a la Península Ibèrica i a la Gàl·lia Narbonesa. Fou un dels escriptors de més pes durant tota l’Edat Mitjana, i entre les seves obres destaca Etymologiarum sive Originum libri XX. El llibre tercer, De quatuor disciplinis mathematicis, parla de l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia. En l’apartat musical, Isidor divideix el so en tres categories: la primera és l’harmònica, originada en cantar, la segona és l’orgànica, que és el resultat de bufar un instrument, i la tercera és la rítmica, produïda per la força dels dits. Pel que fa a l’harmonia, parla de la qualitat dels diferents tons de la veu, i en la part dedicada a l’orgànica, descriu alguns instruments de vent, com ara l’orgue, el pifre (fistula), les xeremies (symphoniae) i les flautes (tibiae), i el seu origen. En parlar de la rítmica esmenta els instruments de corda i de percussió, entre els quals les cítares, el címbal, el timbal, el saltiri, la lira i el cistre. També afirma que, si els sons no es recorden, es perden, ja que no es poden escriure. D’això es dedueix que, al principi del segle VII, o almenys en els cercles on es movia Isidor de Sevilla, la notació musical era desconeguda. En una altra obra, De ecclesiasticis officiis, tracta d’aspectes més pràctics i afirma que la música és una habilitat (peritia), i no tan sols una ciència, que provoca sensacions i canvis en els estats d’ànim, i reflexiona sobre el paper de la música en la litúrgia cristiana. Afirma que el cant antifonal fou inventat pels grecs i que, en canvi, el responsorial és obra dels itàlics.