OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Orfeu

Música
música mús
Personatge de la mitologia grega.

La importància d’Orfeu amb relació a la música té un doble vessant: d’una banda, la seva posició dins la mitologia grega, que en subratlla els vincles amb aquest art; de l’altra, el personatge literari i el mite que l’acompanya en la tradició musical a partir del Renaixement.

Quant al primer aspecte, les fonts gregues el fan procedir de Tràcia. Segons algunes versions, era fill d’Eagre, rei d’aquest país, i la musa Polímnia, i segons d’altres, d’Apol·lo i de la musa Cal·líope. La seva reputació provenia de les seves extraordinàries aptituds musicals (és representat sempre amb una cítara), amb les quals era capaç de subjugar qualsevol ésser vivent. En la tradició grega se’l presenta com un precedent d’Homer, i per això hom creu que el mite pot estar construït a partir d’algun rapsode famós que existí realment. Com el seu fill Museu i les muses, és un dels mites fundacionals de l’art musical en la tradició grega. Entre les referències més destacades d’Orfeu sobresurten la d’Apol·loni de Rodes, que el fa participar en l’expedició dels argonautes, la d’Ovidi en les Metamorfosis i la de Virgili en les Geòrgiques. Entorn de la seva figura es construí l’orfisme, doctrina filosoficoreligiosa molt present en la cultura grega.

Pel que fa al segon aspecte, la llegenda d’Orfeu narra el descens a l’hades per tal de rescatar Eurídice, la seva muller morta. Gràcies als seus dots musicals, Orfeu aconsegueix encantar els guardians que custodien l’infern. Els déus accedeixen que recuperi Eurídice amb la condició que no la miri durant el viatge de tornada. Orfeu no pot dominar-se i, un cop Eurídice és retornada a l’hades, segons algunes versions se suïcida, i segons unes altres és esquarterat per les dones tràcies, que acompleixen el càstig dels déus, i llencen el seu cap al riu Hebros. Aquest mite és un dels que més versions operístiques han donat, gairebé des de l’inici del gènere, bé que, en general, amb un final feliç inexistent a l’original. La més celebrada és la de Ch.W. Gluck (1762), que marcà una fita en la història de l’òpera. Són anteriors les de C. Monteverdi (1607), M.A. Charpentier (1685), J.B. Lully (1690), A. Campra (1699), J.J. Fux (1715) i G.Ph. Telemann (1726), i posteriors les de K.D. von Dittersdorf i F.J. Haydn. Als segles XIX i XX, són notables les versions de J. Offenbach, G.F. Malipiero (1925), D. Milhaud (1925), E. Krenek (1927) i A. Casella (1932). En la música orquestral, inspirà un poema simfònic de F. Liszt (1854).

Col·laboració: 
GVA

Llegir més...