diafonia

f
Música

A la Grècia antiga, paraula que equivalia a dissonància (diaphonia, ’sonoritat diferenciada') en contraposició a symphonia, que equivalia a consonància (consonància/dissonància).

Aquesta paraula fou traduïda en els textos llatins amb el terme dissonantia, la qual cosa permeté l’ús del terme grec per part de teòrics com Gaudentius per a designar l’interval en general, sense prejutjar-ne la qualitat. Més endavant, el terme fou reprès en alguns escrits medievals d’autors com Isidor de Sevilla o J. Tinctoris amb el sentit originari.