Vida
És, sense cap mena de dubte, una de les grans personalitats culturals i artístiques hispàniques del segle XX.
Els primers anys
Manuel de Fallà residí a la ciutat de Cadis durant la seva infantesa i bona part de l’adolescència. De pare d’ascendència valenciana i mare d’origen català, inicià la seva formació musical amb aquesta, gran admiradora de les obres de F. Chopin i L. van Beethoven, i després continuà amb diferents mestres de Cadis, com ara E. Galluzzo, A. Odero i E. Broca. D’especial importància per a la seva futura vocació fou l’assistència a les vetllades musicals de Salvador Viniegra, violoncel·lista aficionat i amic de C. Saint-Saëns, que l’animà a realitzar les seves primeres composicions. Falla feu els seus primers concerts de piano en una petita sala pertanyent a Miguel Quirell, propietari d’una botiga d’articles musicals. Encara adolescent, decidí dedicar-se professionalment a la música i el 1896 es traslladà a Madrid per continuar la seva formació.
Es matriculà al Conservatori de Música de Madrid i realitzà set cursos de piano en només dos anys, sota el mestratge de José Tragó, i rebé el primer premi de piano d’aquest centre el 1899. D’aquesta època daten Nocturno, per a piano, i Serenata andaluza, per a violí i piano. El negoci familiar feu fallida, cosa que col·locà el jove Falla en una delicada situació econòmica. Es dedicà a la tasca concertística i a l’ensenyament, i també provà sort amb la composició de sarsueles. La Juana y la Petra o La casa de Tócame Roque fou la primera, seguida de Los amores de la Inés, Limosna de amor, El cornetín de órdenes, La cruz de Malta i Prisionero de guerra, aquestes tres darreres fetes en col·laboració amb A. Vives.
Per aquella època conegué Felip Pedrell, que l’acceptà com a deixeble malgrat que la salut del compositor català estava ja molt deteriorada. Gràcies a Pedrell, Falla pogué aprofundir la història de la música hispànica, inclòs el folklore, i conegué els nous llenguatges estètics vigents llavors a Europa, especialment als països germànics. També estudià més a fons altres temes, com l’orquestració o l’acústica. Durant la seva estada a Madrid assistí a nombroses representacions d’òpera, sarsuela i concerts. Això li proporcionà l’oportunitat de familiaritzar-se amb l’òpera italiana, sobretot amb G. Verdi i G. Puccini. El 1905, gràcies a La vida breve, amb text de Carlos Fernández-Shaw, guanyà el certamen de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando per a una òpera espanyola en un acte. Malgrat aquest guardó, l’obra tardà a estrenar-se. Davant d’aquestes dificultats, Falla decidí fer realitat un dels seus somnis: anar a estudiar a la Schola Cantorum de París.
Els set anys de París (1907-14)
Arribà a París al final de l’estiu del 1907. En aquella època s’hi trobaven instal·lats un bon nombre d’artistes catalans, com ara el pintor Josep Maria Sert i els músics Pau Casals i Enric Granados. La primera feina que tingué a França fou la de pianista i director d’una petita formació orquestral en una companyia de mim, amb la qual recorregué diversos països europeus. Finalment, en part per qüestions econòmiques i en part aconsellat per P. Dukas, no es matriculà a la Schola Cantorum de París i continuà estudiant pel seu compte. Dukas el posà en contacte amb C. Debussy i I. Albéniz, aquest darrer deixeble també de F. Pedrell; a més, feu amistat amb el pianista català Ricard Viñes, que l’introduí en un grup alternatiu d’intel·lectuals. Els interessos d’aquest cercle se centraven en la música contemporània i en l’aportació de la música antiga europea i les d’altres cultures a la renovació del llenguatge musical. A París, Falla subsistí amb feines diverses, com ara intèrpret i professor de piano, però també aconseguí ingressos amb la publicació d’alguna de les seves obres. Malgrat les dificultats econòmiques, l’estada a la capital francesa fou molt fructífera. Conegué l’obra de compositors russos i alemanys a través de representacions operístiques i concerts, i entrà en contacte amb els principals músics de l’època. El 1910, juntament amb altres músics, creà la Société Musicale Indepéndante, una associació dedicada a la difusió de la música contemporània que li donà l’oportunitat d’estrenar algunes de les seves obres. A través dels Ballets Russos de S. de Diaghilev, que iniciaren les seves actuacions a París el 1909 i li causaren un gran impacte, conegué, entre altres, l’obra d’I. Stravinsky.
Inicià composicions noves, entre les quals els primers esbossos de la coneguda Noches en los jardines de España, i es proposà d’estrenar la seva òpera La vida breve. Assessorat per Debussy i Dukas, la revisà minuciosament i, després de ser traduïda al francès, aconseguí publicar-la. Els esforços per estrenar-la a París foren inútils, però l’1 d’abril de 1913 es presentà al Casino de Niça amb un èxit força considerable. Això despertà l’interès d’altres teatres, que també volgueren representar l’obra, i el 30 de desembre del mateix any s’interpretà a París, a l’Òpera Còmica, amb un èxit aclaparador. També a la capital francesa escriví Siete canciones populares españolas, per a veu i piano, obra que no s’estrenà fins el 1915. L’esclat de la Primera Guerra Mundial feu que es veiés obligat a anar a Madrid.
La tornada a l’Estat espanyol (1914-1939)
Instal·lat a la capital de l’Estat espanyol, la intenció de Falla era tornar com més aviat millor a París. Llavors, però, era ja un compositor de certa fama i se li obriren diverses portes. El 1914 presentà La vida breve a la Zarzuela, i el 15 de gener de 1915, les Siete canciones populares españolas, durant un homenatge que se li reté a l’Ateneu de Madrid. Aquesta estrena fou seguida de la del ballet El amor brujo, molt mal acollida a Madrid per part dels sectors més conservadors de la crítica i excel·lentment rebuda a Barcelona, fet que decidí Falla a instal·lar-s’hi durant un cert temps. Precisament a Sitges, acollit per Santiago Rusiñol, finalitzà les Noches en los jardines de España, obra per a orquestra i piano presentada a Madrid el 1916. La representació de la nova obra coincidí amb la visita dels Ballets Russos de Serge de Diaghilev a Madrid. Diaghilev mateix instà Falla a la realització d’un ballet amb la música de Noches en los jardines de España. Falla rebutjà la idea i oferí la possibilitat de realitzar un ballet basat en l’obra de Pedro Antonio de Alarcón El sombrero de tres picos en una versió mímica amb el títol d'El corregidor y la molinera, que no s’estrenà fins el 22 de juliol de 1919, al Teatre Alhambra de Londres, amb una posada en escena que tingué la col·laboració de Pablo Picasso. Preocupat per la vida musical al seu país, des de la Sociedad Nacional de Música oferí concerts per tal de difondre la música contemporània, i la seva tasca fou decisiva per a donar a conèixer les noves tendències musicals. Paral·lelament, escriví diversos articles amb el mateix objectiu, com ara Introducción a la música nueva (1916) i Nuestra música (1917).
El 1919 moriren els seus pares i Falla decidí canviar de residència. A Granada les seves obres havien tingut una bona acollida i hi tenia alguns amics, com ara el guitarrista Ángel Barrios. Juntament amb la seva germana s’instal·là a la ciutat, on aviat establí lligams d’amistat amb diversos intel·lectuals, com ara Federico García Lorca, amb el qual organitzà, el 1922, el Primer Concurs de Cante Jondo. Allí treballà en dos interessants projectes. Un d’aquests fou l’encàrrec del pianista A. Rubinstein, la Fantasía bética, i l’altre una òpera encarregada per la princesa de Polignac. Aquesta òpera fou El retablo de Maese Pedro, estrenada primer, el 1923, a Sevilla i després a París. Durant els anys següents l’obra es presentà a diversos països d’Europa i després als Estats Units. El 1926 veié estrenada, a Barcelona, una altra de les seves grans obres, el Concerto, per a clavicèmbal i cinc instruments. Mentrestant Falla començà a pensar en la creació d’una gran òpera, Atlántida, basada en el text de Jacint Verdaguer. Aquesta composició ocupà la resta de la seva vida. Juntament amb el pintor Josep Maria Sert projectaren diversos muntatges de l’obra. La salut de Falla, però, anava deteriorant-se i això accentuà el seu caràcter retret. Els problemes de visió, a més, li dificultaren la feina. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola no feu més que empitjorar la seva salut, tant física com psíquica. La caiguda de Granada i la mort d’alguns dels seus amics, entre ells Lorca, a les mans dels feixistes li provocaren una profunda commoció. Una invitació de la Institución Cultural Española de Buenos Aires el feu decidir de traslladar-se a l’Argentina.
L’estada a l’Argentina: 1939-1946
Juntament amb la seva germana, el 2 d’octubre de 1939 marxà cap a l’Argentina des de Barcelona. Tot i els intents del règim franquista per fer-lo tornar, Falla romangué en aquest país sud-americà tot continuant amb el projecte d'Atlántida. Al novembre del 1939, al Teatro Colón, es presentà la suiteHomenajes. Oferí concerts i treballà a la Radio El Mundo de Buenos Aires a partir del 1942. Atlántida, però, ocupà gran part del seu temps. En aquesta composició es troben els fruits de l’estudi que Falla havia fet d’una gran quantitat d’obres que abracen des dels repertoris gregorians i la música bizantina fins a la polifonia hispànica o l’obra de J.S. Bach, entre molts d’altres. Les dimensions del projecte i la manca de salut li impediren de finalitzar una de les obres més ambicioses de la música europea de la primera meitat del segle XX. Fou finalitzada per Ernesto Halffter, després de la mort del compositor. Traslladat a la ciutat de Cadis, fou enterrat a la cripta de la catedral de la ciutat andalusa.
Obra
Música escènica
El conde de Villamediana, òpera (perduda, ~1891; Duque de Rivas); La Juana y la Petra o La casa de Tócame Roque, sars. (perduda, ~1900); Limosna de amor, sars. (~1901-02; J. Jackson Veyán); Los amores de la Inés, sars. (1901-02; E. Dugi); El cornetín de órdenes, sars. (perduda, ~1903); La cruz de Malta, sars. (perduda, ~1903); Prisionero de guerra, sars. (1903-04); La vida breve, drama líric (1904-13; C. Fernández-Shaw); Soleá, mús. inc. (perduda, 1914); Amanecer, mús. inc. (perduda, 1915; G. Martínez Sierra); El amor brujo, ballet (1914-15); Otelo, mús. inc. (perduda, 1915; W. Shakespeare/G. Martínez Sierra); El corregidor y la molinera, farsa mímica (1916-17; rev. i ampliació com a El sombrero de tres picos, ballet, 1917-19); Fuego fatuo, òpera (1918-19); El retablo de Maese Pedro, òpera de marionetes (1919-22); Misterio de los Reyes Magos, mús. inc. (1922); El gran teatro del mundo, mús. inc. (1927; Calderón de la Barca); La vuelta de Egipto, mús. inc. (1935; Lope de Vega); Atlántida, cantata escènica (inac., 1927-46; Jacint Verdaguer)
Orquestra
Noches en los jardines de España, pno., orq. (1909-15); El amor brujo (versió de concert del ballet homònim, 1925); El sombrero de tres picos, 2 suites (1921); Homenajes: Fanfare sobre el nombre de E.F. Arbós; à Claude Debussy; à Paul Dukas; Pedrelliana (1938-39)
Música vocal
Rima, v. solista, pno. (1900; G.A. Bécquer); Preludios, v. solista, pno. (1900; A. de Trueba); Tus ojillos negros, v. solista, pno. (1902-03; C. de Castro); Trois mélodies, v. solista, pno. (1909; P. Gautier); Siete canciones populares españolas, MS./Bar., pno. (1914); Oración de las madres que tienen a sus hijos en brazos, v. solista, pno. (1914; Martínez Sierra); El pan de ronda que sabe a verdad, v. solista, pno. (1915; Martínez Sierra); Psyché, v. solista, fl., arpa, trio de c. (1923-24; G. Jean-Aubry); Soneto a Córdoba, v. solista, pno./arpa (1927; L. de Góngora); Invocatio ad Individuam Trinitatem, 3 v. fem. (1935); Balada de Mallorca, cor (1933; J. Verdaguer)
Cambra
Melodía para violoncelo y piano, vlc., pno. (1897); Mireya, fl., qt. c., pno. (perduda, ~1899); Quartet per a piano (només 2n i 3r mov., 1899): Romanza para violoncelo y piano, vlc., pno. (1898); Serenata andaluza, vl., pno. (perduda, ~1899); Concerto, clav., fl., ob., cl., vl., vlc. (1923-26)
Piano
Nocturno (1896); Serenata andaluza (~1900); Canción (1900); Vals capricho (~1900), Cortejo de gnomos (1901); Suite fantástica (perduda, 1901); Hoja de álbum (1902); Allegro de concierto (1903-04); Cuatro piezas españolas (1906-09); Fantasía bética (1919); Canto de los remeros del Volga (1922); Pour le tombeau de Paul Dukas (1935; versió orq. a Homenajes)
Altres obres instrumentals
Homenaje ’Le tombeau de Claude Debussy', guit. (1920; versió orq. a Homenajes); revisió per a orq. de l’obert. d'El barber de Sevilla de G. Rossini (1924-25)
Bibliografia
- Crichton, R.: Manuel de Falla: Descriptive Catalogue of his Works, Londres, 1976
- Franco, E.: Manuel de Falla, Madrid 1977
- Gallego, A.: Catálogo de obras de Manuel de Falla, Ministerio de Cultura Madrid; 1988
- Orozco, M.: Manuel de Falla: biografía ilustrada, Barcelona 1968
- Ruiz Tarazona, A.: Manuel de Falla, un camino de ascesis, RM, Madrid 1975
- Persia, J. de: Los últimos años de Manuel de Falla, SGAE, Madrid 1993
Complement bibliogràfic
- Casanovas i Puig, Josep: Manuel de Falla, cien años, Ediciones Nuevo Arte Thor, Barcelona 1976
- Pahissa i Jo, Jaume: Vida y obra de Manuel de Falla, Ricordi Americana, Buenos Aires 1947, 1956
- Thomàs i Sabater, Joan Maria: Manuel de Falla en la isla, Ediciones Capella Clàssica, Palma de Mallorca 1947
- Palou-Periel, Petri: La música desde dentro, la autora, Barcelona 1991
- Campodonico, Luis: Manuel de Falla, Edicions 62, Barcelona 1991
- Primera audición mundial de Atlántida: obra póstuma de Manuel de Falla completada por Ernesto Halffter: cantata escénica en un prólogo y tres partes sobre el poema de Jacinto Verdaguer adaptado por M. de Falla, versión de concierto, Heraclio Fournier, Madrid 1961
- Martínez, Julia: Falla, Granados, Albéniz, Publicaciones Españolas, Madrid 1952
- Pahissa i Jo, Jaume: Manuel de Falla, Museum; Bungay-Clay, London 1954
- Douglas-Brown, Deborah Jean: Nationalism in the song sets of Manuel de Falla and Enrique Granados, U.M.I., Dissertation Services, Ann Arbor, Michigan 1994
- Aviñoa i Pérez, Xosé: Falla, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1985
- Pahissa i Jo, Jaume: Manuel de Falla / Jaime Pahissa, Ricordi, Buenos Aires 1961
- Iglesias Álvarez, Antonio: Oscar Esplá, Joaquín Rodrigo, Rodolfo Halffter, Manuel de Falla, I. Albéniz-C. Halffter, Isaac Albéniz, Joaquín Turina: sus obras para piano y orquesta, Editorial Alpuerto, Madrid 1994