Vida
Procedent d’una família humil, durant la seva infantesa fou pastor. El director de l’orfeó de la vall del Roncal descobrí les possibilitats de la seva veu i presentà el jove Sebastián a H. Eslava, el qual feu possible l’anada de Gayarre a Madrid per estudiar amb L. Puig i A. Cordero. Debutà a Tudela el 1867, amb la sarsuela de J. Gaztambide Luz y sombra. El resultat, però, no fou l’esperat i li fou denegada la beca per a continuar els seus estudis. Gayarre hagué de treballar com a corista al Teatro de la Zarzuela, feina que li reportava uns beneficis molt migrats, i, descoratjat, retornà a Navarra. Els seus amics, però, aconseguiren una nova beca de la Diputació de Navarra per tal que pogués estudiar a Milà, on fou alumne de F. Lamperti.
El seu èxit internacional es degué a causes fortuïtes. El 1869 entrà en una petita companyia operística italiana de Varese i interpretà el paper de Nemorino en una representació de L’elisir d’amore de G. Donizetti. Aquesta actuació fou un èxit i, a partir de llavors, començà a crear el seu repertori, convertit en un model per als tenors contemporanis i posteriors, amb obres com La sonnambula de V. Bellini, Lucrezia Borgia de G. Donizetti i, sobretot, La favorita, també de Donizetti, obra amb la qual debutà al Teatro alla Scala de Milà el 1876 i que esdevingué el seu títol més representatiu.
Convertit en una figura de renom internacional, actuà a Sant Petersburg, Londres i París. Fou durant els anys setanta que decidí fer-se anomenar pel seu segon nom, Julián. El 1877 debutà a Madrid. Durant la temporada 1881-82, interpretà al Gran Teatre del Liceu La favorita, Les Huguenots de G. Meyerbeer i I Puritani de Bellini, però la premsa barcelonina considerà que no havia pogut esborrar la fama d’Angelo Massini, i a la ciutat s’establí una ferrenya rivalitat entre els seus seguidors i els del tenor italià. El 1883 tornà a presentar-se a la ciutat comtal amb La Gioconda. Aquest mateix any, mentre era a Nàpols, contragué la malària i la seva salut es començà a deteriorar. Les seves actuacions esdevingueren cada vegada més esporàdiques, fins que el 8 de desembre de 1889, al Teatro Real de Madrid, mentre cantava una ària del primer acte de Les pêcheurs de perles de G. Bizet, la veu li fallà. Caigué en una pregona depressió, emmalaltí i traspassà al cap de poques setmanes.
La figura de Gayarre fou mítica ja a la seva època. Pel que sembla, tenia una veu magnífica, però diversos testimonis contemporanis del cantant coincideixen en l’opinió que no sabia encarnar els personatges de manera convincent i que basava les seves actuacions exclusivament en l’aspecte vocal. Hom qualificava la seva veu de molt rica en harmònics, en brillantor i puresa. Conegué tant les antigues tècniques d’emissió belcantistes, amb l’ús del falset, com les noves escoles de cant sorgides després del tenor francès G. Duprez. Gayarre les emprava totes, cercant sempre la màxima perfecció, i tenia un fiato molt durador.
Bibliografia
- Enciso, J.: Memorias de Julián Gayarre, Madrid 1891
- Hernández Girbil, F.: Julián Gayarre, el tenor de la voz de ángel, Lira, Madrid 1970
- Sanjuán Urmeneta, J.M.: Gayarre, Diputación Foral de Navarra, Pamplona 1978